Plaça de Santa Eulàlia

Autor: Joan Alcover i Maspons
Obra: Obres completes , 1967
Pàgina: 44

Mallorca i Ramon Llull (fragment)

 

Mirau: la bella dona amb ulls d'amor contempla

alçar-se l'hòstia santa en l'aromat altar;

un patge qui l'adora amb ànsia ses exemple,

del palafrè que qualca en el trespol del temple

el ferre fa sonar.

 

Trista hermosura és ella que sordament roega

la mort, com les boneses del món el desengany;

ell és  el foc del geni que dins del cor batega

cercant un bé que ignora, i per trobar-lo brega

amb febre i amb afany.

 

Un jorn, per a guarir-lo de sa passió insensata,

li diu la dama bella: - Ramon... mira'm el pit.-

I mostra la ferida que la podreix i mata.

Baf de sepulcre olora lo foll amant... i esclata

en llum son esperit.

 

Gran esperit! Natura son llibre immens li bada:

pertot llegint-lo adora de Déu escrit el nom;

i, com l'espai neteja de boira la ventada,

s'eixampla i s'il·lumina, al vent de sa volada,

l'enteniment de l'hom.

 

De les amors mundanes llençant la tassa impura

on sadollà sos llavis de verinosa mel,

travessa mars i timbes, malalts i pobres cura,

i abraça amb l'amor seva, alè que sempre dura,

la humanitat i el cel.

Autor: Maria del Mar Bonet Verdaguer
Obra: Alenar , 1977

Teuladins de la plaça de santa Eulari

Adéu, Adéu, Adéu

me'n vaig i no sé quan podré tornar a l'illa.

 

He estimat molt una illa

ella volia ésser lliure i no es volia casar

alegre i graciosa com una palmera.

 

El moribund us prega encara amb un fil de veu

parleu-me de les illes

és de debó que Eivissa s'ha casat?

 

Totes les illes del mar

s'agafen de la mà i canten i ballen

ara que ets lliure oh cuba.

 

Illes de cap al tard

com us enyore llimes i taronges

volaven les parres

 

Menorca la bella

damunt maó la lluna

i el sol dorm a ciutadella

 

Anit vaig somniar

que em neixia una illa

uns homes la trossetjaven

ai dragonera petita.

Autor: Valentí Puig i Mas
Obra: Porta incògnita (Dietaris, 1970-1984) , 2002
Pàgines: 85-86

Només entrar al carreró de Santa Eulàlia m'envest la vella aroma de la murtra. La trepig, escampada damunt la porta lateral de l'església. Que avui trepitgi aquesta murtra és una de les estratègies de la memòria que mai no sabré agrair prou. Em retrotreu a la meva imatge agafada de la mà de monpare, per davant d'una església amb murtra escampada enterra. La verdor dels branquillons escampats per terra i les fulles petites encara tenen la flaire intacta d'una commemoració religiosa arrelada en segles de murtres i gent. Monpare volgué ensenyar-me a apreciar les sensacions exteriors de la litúrgia —és a dir, allò que pot arribar a fer-la interior— i les relacionava com un lligam amb les primeres fascinacions i sorpreses de la seva infància. Dins la complexitat inconnexa de les ciutats que han crescut massa o malament, les esglésies són redossos que conserven aquelles sensacions. Mai no sabré si pertanyen a la meva infància o a la de monpare o si precisament per això fan l'instant més intemporal quan retornen.

Autor: Maria de la Pau Janer i Mulet
Obra: Cartes que sempre esperat , 1995
Pàgines: 66-67

A mitjan matí, no va ser capaç d'esperar més. Havia perdut les hores. Sortí a l'exterior i un raig de sol li il·luminà la cara. Caminà de pressa. En quatre passes, va ser a la Plaça de Rosari. Girà cap a Jaume II, passà per Cort, i es dirigí a la Plaça de Santa Eulàlia. Als bars que tenien les cadires fora, hi havia algunes persones que llegien la premsa. Altres conversaven amb un cafè a les mans. L'ambient era grat i la calma resultava contagiosa. Sempre li havia agradat aquella part de la ciutat: hi havia l'església de Santa Eulàlia a mà esquerra, on, segons la llegenda. Ramón Llull havia entrat muntat a cavall, quan encara no s'havia convertit a la fe. Perseguia una dona d'una bellesa torbadora. Desitjant escapar del seu setge, havia cercat refugi al temple, però els murs sagrats no aturaren la determinació del cavaller. Quan estava a punt de prendre-la per la cintura, va descordar-se l'escot descobrint-li un pit llatzerat, ple de ferides purulents. L'impacte fou terrible, perquè l'home va entendre que les aparences no són de fiar, que els sentits ens enganyen. Allò que ens resulta atractiu pot ocultar l'horror. Abans de tombar cap a la dreta, allunyant-se'n, es preguntà si el record de la llegenda era un auguri del que havia de viure. S'assemblava al cavaller foll que corria perseguint un desig. Atret per una quimera, no sabia què s'amagava rere el seu miratge.

Autor: Maria de la Pau Janer i Mulet
Obra: Cartes que sempre esperat , 1995
Pàgines: 182-183

Allò que no passa en un any, passa en un dia. La metamorfosi va començar amb una conversa a la Plaça de Santa Eulàlia, al bar Ciutat. Era un matí núvol. Palma s'havia despert amb un cel cendrós i gotes de pluja dispersa. No arribaren a formar-se aiguats, però hi havia rastres d'aigua a l'ambient. En Lluís s'havia decidit a desafiar les amenaces de tempesta. No va entrar al cafè, sinó que preferí asseure's en una de les taules que hi havia fora. Amb les mans dins les butxaques, esperava l'arribada d'en Jaume Cifre, el seu veí. Aparegué fent gestos de disculpa, perquè l'atabalava arribar tard a les cites. Era un home puntual. Tenia el cor gran de les persones que estimen els amics. A vegades, deixava escapar algun rampell d'indignació. Les injustícies o la manca de seriositat l'empipaven. Feia temps que passava moltes hores sol, circumstància que afavorí un caràcter observador. Vivia atent a la vida. Havia establert una complicitat grata amb en Lluís. Es trobaven per compartir una estona de xerrada. S'ajudaven mútuament, quan tenien alguna dificultat domèstica, i, de tant en tant, es permetien certs esplais de l'ànima.

Autor: Vicent Andrés Estellés
Obra: La lluna de colors , 1986
Pàgines: 165-174

Les illes

 

a maria del mar bonet

 

illes de cap al tard

com us enyore llimes i taronges

volaven les parres

 

la mar floria

en roses en magranes en cistelletes verdes

ai com floria

 

si jo fos ric faria

col·leccions d'illes

les trauria al balcó com cantarien

 

m'he enamorat d'una illa

però ella no em fa cas

em moriré de mala seguida

 

he estimat molt una illa

ella volia ésser lliure i no es volia casar

alegre i graciosa com una palmera

 

el moribund us prega encara amb un fil de veu

parleu-me de le illes

¿és de debò que Eivissa s'ha casat?

 

ai la corranda de les illes

les verdes filles del mar

s'agronsaven en balancins

 

la gavina de bon matí s'enfuig de l'illa

fa reviure el nocturn epitalami

de leda amb l'illa sobre els llençols blancs

 

tenia tot l'eixovar fet

amb les inicials brodades a mà

ben estovat dins els calaixos de la còmoda

 

quin perfum conjugal de terra de tronges

anuncia les illes

i ataranta i atreu els navegants

 

em muir per una illa

que no vol saber res de mi

cante a popa en la nit de la mar

 

de sirenes de mariners

ah conta'm illa tots els teus amants

i aquell grumet que es va matar per tu

 

illes oh illes totes a floretes

quina vivacitat de colors

donava gust la vida i pelava la taronja amb les dents

 

aquell tic tac de cor dels fars

fotografia en la nit

tots els vaixells que arriben amb els nàufrags en tones

 

les illes de la mà dels arxipèlags

tots els matins anaven a escola

mossegaven el llapis mirant per la finestra

 

a una illa que servia a londres

li va caure el servei en terra

plorava mossegant una punta del davantal

 

jo coneixia el cas d'un mariner

que va violar una illa preciosa

i la va abandonar prenyada de sis mesos

 

totes les illes surten de passeig

n'hi ha una que no alça un pam de terra

i té tres illes i la panxa plena

 

mentre les illes dormen

hi ha intermitante el tic tac del seu far

els fars com els forners dormen de dia

 

totes les illes de la mar

s'agafen de la mà i canten i ballen

ara que ets lliure oh cubà

 

era la primavera

anàvem a collir espàrrecs

oh illa illa illa

 

oh esveltes illes de setmana santa

s'ouen els fondos tambors de la sang

les casaques brodades en or dels borbons

 

teuladins de la plaça de santa eulari

adéu adéu adéu

me'n vaig i no sé quan podré tornar a l'illa

 

pujàvem feixos d'aigua

do d'aquells dies transparents

a la nit cul en terra cantàvem a la lluna

 

¿quantes llunes hi ha al cel?

una mil quinze

sempre ens equivocàvem

 

trenes de les dolces filles dels déus

recorde molt les vostres sines

l'os ocult i tan dolç de les vostres anques

 

ara si no m'oblide

enramaré les tendres illes

amb els versos llatins de catul

 

aquesta illa és per alberti

que ningú no la toque

aquesta illa és per alberti i maria teresa

 

en arribar la nit

la mar tapa les illes

i després els besa en silenci el front