Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En aquest plaça conta la tradició que Ramon Llull, fent prova de la seva vida disbauxada, seguia una bella dama que anava a missa a l'església de Santa Eulàlia, segons uns, o a Sant Francesc Vell (actual església de Santa Margalida), segons altres. La dona festejada per la mort a causa d'un càncer que se li menjava el pit, li'l mostrà i, a partir d'aleshores, el beat Ramon inicià una nova vida dedicada a salvar i redimir els altres.
Maria del Mar Bonet va agafar diferents tercets d'un poema de Vicent Andrés Estellés, els va ordenar al seu gust i en va fer una cançó, afegint-hi les dues darreres estrofes, "Les illes", de títol homònim a la secció que ocupen en el llibre Antibes, del poeta. La localització principal és aquesta plaça de Palma. En el lateral de l'església se situa la vivència que Valentí Puig evoca de quan era infant en el seu dietari, fragment que hi podrem llegir. També amb un bar de la plaça s'hi relacionen dos fragments de Cartes que sempre he esperat, de Maria de la Pau Janer.
Mallorca i Ramon Llull (fragment)
Mirau: la bella dona amb ulls d'amor contempla
alçar-se l'hòstia santa en l'aromat altar;
un patge qui l'adora amb ànsia ses exemple,
del palafrè que qualca en el trespol del temple
el ferre fa sonar.
Trista hermosura és ella que sordament roega
la mort, com les boneses del món el desengany;
ell és el foc del geni que dins del cor batega
cercant un bé que ignora, i per trobar-lo brega
amb febre i amb afany.
Un jorn, per a guarir-lo de sa passió insensata,
li diu la dama bella: - Ramon... mira'm el pit.-
I mostra la ferida que la podreix i mata.
Baf de sepulcre olora lo foll amant... i esclata
en llum son esperit.
Gran esperit! Natura son llibre immens li bada:
pertot llegint-lo adora de Déu escrit el nom;
i, com l'espai neteja de boira la ventada,
s'eixampla i s'il·lumina, al vent de sa volada,
l'enteniment de l'hom.
De les amors mundanes llençant la tassa impura
on sadollà sos llavis de verinosa mel,
travessa mars i timbes, malalts i pobres cura,
i abraça amb l'amor seva, alè que sempre dura,
la humanitat i el cel.
Teuladins de la plaça de santa Eulari
Adéu, Adéu, Adéu
me'n vaig i no sé quan podré tornar a l'illa.
He estimat molt una illa
ella volia ésser lliure i no es volia casar
alegre i graciosa com una palmera.
El moribund us prega encara amb un fil de veu
parleu-me de les illes
és de debó que Eivissa s'ha casat?
Totes les illes del mar
s'agafen de la mà i canten i ballen
ara que ets lliure oh cuba.
Illes de cap al tard
com us enyore llimes i taronges
volaven les parres
Menorca la bella
damunt maó la lluna
i el sol dorm a ciutadella
Anit vaig somniar
que em neixia una illa
uns homes la trossetjaven
ai dragonera petita.
Només entrar al carreró de Santa Eulàlia m'envest la vella aroma de la murtra. La trepig, escampada damunt la porta lateral de l'església. Que avui trepitgi aquesta murtra és una de les estratègies de la memòria que mai no sabré agrair prou. Em retrotreu a la meva imatge agafada de la mà de monpare, per davant d'una església amb murtra escampada enterra. La verdor dels branquillons escampats per terra i les fulles petites encara tenen la flaire intacta d'una commemoració religiosa arrelada en segles de murtres i gent. Monpare volgué ensenyar-me a apreciar les sensacions exteriors de la litúrgia —és a dir, allò que pot arribar a fer-la interior— i les relacionava com un lligam amb les primeres fascinacions i sorpreses de la seva infància. Dins la complexitat inconnexa de les ciutats que han crescut massa o malament, les esglésies són redossos que conserven aquelles sensacions. Mai no sabré si pertanyen a la meva infància o a la de monpare o si precisament per això fan l'instant més intemporal quan retornen.
A mitjan matí, no va ser capaç d'esperar més. Havia perdut les hores. Sortí a l'exterior i un raig de sol li il·luminà la cara. Caminà de pressa. En quatre passes, va ser a la Plaça de Rosari. Girà cap a Jaume II, passà per Cort, i es dirigí a la Plaça de Santa Eulàlia. Als bars que tenien les cadires fora, hi havia algunes persones que llegien la premsa. Altres conversaven amb un cafè a les mans. L'ambient era grat i la calma resultava contagiosa. Sempre li havia agradat aquella part de la ciutat: hi havia l'església de Santa Eulàlia a mà esquerra, on, segons la llegenda. Ramón Llull havia entrat muntat a cavall, quan encara no s'havia convertit a la fe. Perseguia una dona d'una bellesa torbadora. Desitjant escapar del seu setge, havia cercat refugi al temple, però els murs sagrats no aturaren la determinació del cavaller. Quan estava a punt de prendre-la per la cintura, va descordar-se l'escot descobrint-li un pit llatzerat, ple de ferides purulents. L'impacte fou terrible, perquè l'home va entendre que les aparences no són de fiar, que els sentits ens enganyen. Allò que ens resulta atractiu pot ocultar l'horror. Abans de tombar cap a la dreta, allunyant-se'n, es preguntà si el record de la llegenda era un auguri del que havia de viure. S'assemblava al cavaller foll que corria perseguint un desig. Atret per una quimera, no sabia què s'amagava rere el seu miratge.
Allò que no passa en un any, passa en un dia. La metamorfosi va començar amb una conversa a la Plaça de Santa Eulàlia, al bar Ciutat. Era un matí núvol. Palma s'havia despert amb un cel cendrós i gotes de pluja dispersa. No arribaren a formar-se aiguats, però hi havia rastres d'aigua a l'ambient. En Lluís s'havia decidit a desafiar les amenaces de tempesta. No va entrar al cafè, sinó que preferí asseure's en una de les taules que hi havia fora. Amb les mans dins les butxaques, esperava l'arribada d'en Jaume Cifre, el seu veí. Aparegué fent gestos de disculpa, perquè l'atabalava arribar tard a les cites. Era un home puntual. Tenia el cor gran de les persones que estimen els amics. A vegades, deixava escapar algun rampell d'indignació. Les injustícies o la manca de seriositat l'empipaven. Feia temps que passava moltes hores sol, circumstància que afavorí un caràcter observador. Vivia atent a la vida. Havia establert una complicitat grata amb en Lluís. Es trobaven per compartir una estona de xerrada. S'ajudaven mútuament, quan tenien alguna dificultat domèstica, i, de tant en tant, es permetien certs esplais de l'ànima.
Les illes
a maria del mar bonet
illes de cap al tard
com us enyore llimes i taronges
volaven les parres
la mar floria
en roses en magranes en cistelletes verdes
ai com floria
si jo fos ric faria
col·leccions d'illes
les trauria al balcó com cantarien
m'he enamorat d'una illa
però ella no em fa cas
em moriré de mala seguida
he estimat molt una illa
ella volia ésser lliure i no es volia casar
alegre i graciosa com una palmera
el moribund us prega encara amb un fil de veu
parleu-me de le illes
¿és de debò que Eivissa s'ha casat?
ai la corranda de les illes
les verdes filles del mar
s'agronsaven en balancins
la gavina de bon matí s'enfuig de l'illa
fa reviure el nocturn epitalami
de leda amb l'illa sobre els llençols blancs
tenia tot l'eixovar fet
amb les inicials brodades a mà
ben estovat dins els calaixos de la còmoda
quin perfum conjugal de terra de tronges
anuncia les illes
i ataranta i atreu els navegants
em muir per una illa
que no vol saber res de mi
cante a popa en la nit de la mar
de sirenes de mariners
ah conta'm illa tots els teus amants
i aquell grumet que es va matar per tu
illes oh illes totes a floretes
quina vivacitat de colors
donava gust la vida i pelava la taronja amb les dents
aquell tic tac de cor dels fars
fotografia en la nit
tots els vaixells que arriben amb els nàufrags en tones
les illes de la mà dels arxipèlags
tots els matins anaven a escola
mossegaven el llapis mirant per la finestra
a una illa que servia a londres
li va caure el servei en terra
plorava mossegant una punta del davantal
jo coneixia el cas d'un mariner
que va violar una illa preciosa
i la va abandonar prenyada de sis mesos
totes les illes surten de passeig
n'hi ha una que no alça un pam de terra
i té tres illes i la panxa plena
mentre les illes dormen
hi ha intermitante el tic tac del seu far
els fars com els forners dormen de dia
totes les illes de la mar
s'agafen de la mà i canten i ballen
ara que ets lliure oh cubà
era la primavera
anàvem a collir espàrrecs
oh illa illa illa
oh esveltes illes de setmana santa
s'ouen els fondos tambors de la sang
les casaques brodades en or dels borbons
teuladins de la plaça de santa eulari
adéu adéu adéu
me'n vaig i no sé quan podré tornar a l'illa
pujàvem feixos d'aigua
do d'aquells dies transparents
a la nit cul en terra cantàvem a la lluna
¿quantes llunes hi ha al cel?
una mil quinze
sempre ens equivocàvem
trenes de les dolces filles dels déus
recorde molt les vostres sines
l'os ocult i tan dolç de les vostres anques
ara si no m'oblide
enramaré les tendres illes
amb els versos llatins de catul
aquesta illa és per alberti
que ningú no la toque
aquesta illa és per alberti i maria teresa
en arribar la nit
la mar tapa les illes
i després els besa en silenci el front
Altres indrets de Palma: