Mirador de la Seu

Autor: Salvador Galmés i Sanxo
Obra: Flor de card , 1983
Pàgines: 106-108

La instal·lació i aquell ambient nou esmortuïren l'espaume dolorós del seu cor.

L'horabaixa, el cansament i la son enrere el tenien insensibilitzat. Deixada la feina sortí fins al Mirador, al costat de la Seu a la banda de llebeig.

El temps seguia taliquín; l'atmosfera, carregada i tèrbola. Bufava oratge de pluja.

Se recolzà sobre la paret que fa de parabanda i es perdé en la contemplació de la mar que sostenia su-baix, negrenca, fatídica, lluenta, sorollosa, com una immensa caldera de pega en ebullició. Afonat dins aquell aire de dol i de tristor, el jove sentí la revivalla de ses angoixes que esclataven en enyorança esmicolada. [...]

Part damunt seu s'estenia la color bruna de la nigulada, estantissa, monotònica, sens un gisco de valzia.

En el moll els vapors llançaven fumaroles flonges i erràtiques; vers Porto-Pi guaitaven els primers llums de la vesprada, pàl·lids i porucs.

Dos capellans sortits de la Seu, acabades Matines, se passejaven per l'esplanada del Mirador, lentament, amb indicis de propensió a la pruaga.

Un remolí d'arços de fulla groguenca, remenaven llur rama sinistrament.

Per baix passaven, sense gens de frissor, dides i tetes, amb davantals blancs ben emmidonats, menant gent menuda. Dos artillers asseguts sobre la barana de la murada les brufaven de galanteries.

Una colla de nins jugaven a conillons: formaven l'única nota viva d'aquell ambient funebrós.

El vent remorejava, esqueixant-se planyívolament en el brancam dels arços i en els arcbotants de la Seu. Una campana llunyana vessava amples gotes sonores dins l'atmosfera, pausadament.

De la banda del moll pujaven remors pàl·lides. Un vapor cornà, llançant una espècie de bramul potent de mascle en gelosia.

El conjunt formava una estranya simfonia de funerària salvatge, surant sobre el fons, prenyat de dol i misteri, de la respiració immensament rogallosa de la mar.

Quins temps colà? Un nin del mestre s'era penjat en el braç del jove, fent-lo retornar en si.

—Què tens, Jaume?

—No-res... m'enyor!

Plorava llàgrimes silencioses, evaporació d'una pena serena, dolça, immensa, com el llagrimeig rítmic de les estalactites dins la foscor buida del ventre de la terra.

S'era fet tard.

Per sobre el morro de Sant Carles, sobreeixia enfosquida i tèrbola dins el llunyedar, una inflor de la marina de Santa Ponça, retirant per la contornadura a un gran cetaci vomitat per la platja, dissolvent-se dins una atmosfera pesada de podriment.

Ran del jove s'alçava la massa humida de la Seu destil·lant ombres en concrecions feixugues. A l'enfront, el Palau de l'Almudaina difonia recordances polsoses. Son frontis nu i llis, com un vel de mora, amaga misteris passats, talment una urna guardant cendres fonedisses de luxe, de mollesa, de voluptuositats orientals, vetlades per formes vagoroses d'odalisca. Per sobre guaita vergonyant i esquifida la Torre de l'Àngel, percintada de merlets, evocant saraus i revoltes, venjances i homenatges. L'Àngel de bronzo fa de tallavent, amb lo braç estès, apuntant dins la buidor, amb variança perpètua d'anhel de felicitat humana.

Un sentinella amb l'arma afiançada anava i venia automàticament per davant el portal de l'Almudaina, com un esser en què l'ànima és estada sostreta per un mecanisme.

Autor: Guillem Colom i Ferrà
Obra: El Comte Mal (Poema en dotze cants) , 1950
Pàgines: 185-186

Cant Onzè (fragment)

 

Nit d'octubre. Llum serena.

Primers freds. La lluna plena

llambrejava dins les aigües d'un mar blau sense cap vel.

Per la plàcida bonança,

com donzella vers la dansa,

mar enllà la nau es llança

dins el gran silenci extàtic per vogar entre mar i cel.

 

Tardor franca. En les arenes

reposaven les antenes

dels blancs molins de la platja sota la calma dels vents.

A la lluna que filava,

sobre la calitja blava

la ciutat es retallava

amb els cent cloquers i torres dels seus temples i convents.

 

Espillant-se en la badia,

l'Almudaina resplendia

amb l'alta torre de l'Àngel i ses hortes verdejants.

Al Mirador solitari,

la Seu com un gran sagrari

dreçava al cel son rosari

de columnes i pinacles, de contraforts i arbotants.

 

Al fons sorgia la Llonja,

que els fins torrellons esponja

sobre ses naus i finestres, com urna de vori i d'or

que enyora amb malenconia

l'antiga mercaderia

que ses voltes estremia,

quan cents de naus hi vessaven, d'arreu del món, llur tresor.

 

I enfront, com una corona,

la mola esvelta i rodona

d'un castell com de llegenda dins un pinar esmaragdí;

més palau que fortalesa,

sembla esperar en sa vellesa

l' «Amador de Gentilesa»

o el crit heroic dels seus guaites, Pacs i Nicolau Marí.

Autor: Emília Sureda i Bimet
Obra: Poesies mallorquines , 1992
Pàgina: 113

Badia de Palma

 

(De dia)

 

Canten himnes al sol les blaves ones,

i al vent que empeny i a l'embatol que arrissa

mil veletes que semblen papallones

o blanquíssims coloms d'escampadissa.

 

(De nit)

 

Damunt la mar callada i recollida

volen cançons i queixes i rialles,

i són els llums de la ciutat dormida

els llumenerets blaus de ses rondalles.

Autor: Josep Maria Palau i Camps
Obra: Aquesta mena d'amor , 1985
Pàgina: 173

Era un gloriós diumenge de sol del mes de gener. Anna i els seus pares havien anat a missa de dotze a la Seu. A la sortida de la missa van despedir el cotxe, l'aire tebi i la dolça escalforeta del sol d'aquelles calmes de gener convidaven a fer una passejada abans d'anar a dinar. Lentament i assaborint amb delectança tota la glòria d'aquell dia, baixaren les escales de la murada; el cel era blau i el mar quiet semblava un altre cel, les gavines volaven majestuoses; a vegades alguna d'elles es mantenia immòbil en l'espai, com si estigués penjada a un fil, per a baixar després, ràpidament, fins a frec d'aigua on feia volar uns quants esquitxos, arrugant la superfície del mar, i es tornava a alçar, després, amb un peix al bec. Un quants pescadors de canya temptaven les llisses, prop de la desembocadura de les clavegueres i els triangles blancs de les veles dels snipes corrien, o millor dit lliscaven, per damunt el blau gris de l'aigua. El sol daurava les pedres de la Seu i feia agradós el passeig. Una vegada més les calmes de gener feien, d'aquella quinzena, la millor temporada de l'any.

Autor: Biel Mesquida i Amengual
Obra: Els detalls del món , 2005
Pàgines: 180-181

En Toni va arribar a l'esplanada davant el Parc de Mar. Allà havia conegut na Beatriu. Un vespre d'agost que amb els de la penya pillaren un parell d'èxtasis i begueren litrones fins que varen tenir alè. «Na Beatriu la mama bé emperò és molt poma. Li he dit si volia venir amb mi a Barcelona i s'ha posat a plorar a llàgrima viva. Quan li he demanat què li passava, m'ha dit que era un pocavergonya, que només m'havia aprofitat d'ella i no sé quines mandangues». En Toni era a prop del Varadero. Va pujar per damunt les roques. Se sentia un poc marejat. Devia ser el porro que s'havia fet just sortir de ca seva. Mirava les murades, el palau del Bisbe, la Catedral i l'Almudaina embolicades en un fum blanc que s'anava espesseint a poc a poc. «És clar. Així és com et sents quan et passen moltes de coses alhora. Com és que no poden entendre que experiment cada dia sensacions diferents fent les mateixes coses? Com és que mumare quan li he demanat al costat de qui estava m'ha dit: "A1 de ton pare"? Com és que per lluitar contra aquest govern d'en Màtigues que envia Mallorca a ca una puta tothom fa servir el civisme, la bona educació i els discursos? Que no veuen que els del Pepe es compixen damunt les manifestacions de l'Obra, els articles dels diaris i tota la pesca? Els hauríem de tirar damunt canonades de vergonya, bombes de vergonya, perbocar pel davant i pel darrere tota la vergonya que ens fan, hauríem d'omplir el Consolat de Mar de vergonya fins que es temessin del mal que fan. Emperò això no ho entenen ni els de la penya». En Toni ha agafat la plagueta que duia dins la bossa i s'ha posat a escriure. «Aquesta boira que tapa Palma, que tapa la badia, que tapa Mallorca és com una merda clara que s'afica dins els cossos i els amara d'un oi negre que els enverina la sang i el cervell i els converteix en esclaus. Les illes dels esclaus, dels venuts, dels engabiats: així quedarem per a la història. I jo no hi jug!»

Autor: Valentí Puig i Mas
Obra: Dormir mil anys , 2015
Pàgines: 91-93

L'ombra de la Seu

 

Freda ombra de la Seu, de bon matí, murs colrats de temple vast,

on vessa la badia encalmada cap a la mar gran. Un blat que madura

ni més mèrit ni més glòria tendria, ni beneït al pas dels apòstols

pels figuerals de Galilea. De segles futurs, n'ets empara, bombolla d'encens

evaporat després d'homilies pensatives i brunzents.

Si és que les catedrals moren, quina mort més lenta i tan lenta.

 

Quan entraven els anys seixanta, els predicadors de Quaresma

encara omplien la Seu de gent. Eren molt contundents, apologètics,

i no és que escoltàssim gaire. Hi anàvem per veure les nines a sortida

d'escola, sense uniforme. Les manava una amb trunyella pèl-roja,

pàl·lida, ulls esverats, i no sé per què liderava. Anyells de Déu.

 

Severs, misteri, dogma i els set pecats capitals ens eren predicats.

"Contén la supèrbia que et fa creure més intel·ligent que d'altres;

fes lluny l'avarícia que t'ha d'engroguir per sempre el rostre;

destria la luxúria de les coses de l'homme moyen sensuel;

que la ira no se t'endugui de cap als abismes de la maledicció;

mantén la mesura del paladar i que no se't botinfli la gola;

ni un bri d'enveja torbi la teva justa consideració dels homes;

vigila que la peresa no t'aigualeixi la voluntat de ser i fer".

 

Era un enfilall de coses imperdonables, molt menys feixugues

quan esclafia el Diumenge de Glòria, Església mendicant,

peunua, caminant per carenes de neu fins arribar als monestirs

que tot ho preservaven, abans de posar-se a construir catedrals

magnes,

per als dies de les custòdies d'or, I el puny abrupte de Déu

totpoderós,

des de Nínive, colpeja les portalades de la fosca. Tedèum.

Esfullades les bòvedes, quina ingravidesa que la pregària agraeix,

Qui va decidir on i amb quines pedres s'aixecaria el nou temple?

És que ens eren superiors els qui dibuixaren l'absis, cada detall

de l'Església Universal que és l'escorça del símbol i el símbol tota

l'escorça?

Si pudia Llàtzer, i la Història, si pudiren tant els forns genocides,

La llum declinativa que entra pel rosetó més gran impugna

tantes victòries del mal. Els vents s'arremolinen al Portal del Mirador. Hi he

tornat adesiara, entre turistes. Hi he buscat la penitència

d'un rigor indulgent, feta de la remissió que no multiplica el mal,

i comprèn el cor dels pecadors. Confessors poliglots es condormen

al confessionari que cruix quan s'hi atraca una ànima esgarrinxada, ànima de

llavis morarats, enduta per temptacions inestroncables.

I el perdó també raja, fulgent, rutilant, amb un ample doll diví.

Em va batiar a la Seu el canonge Ensenyat, bon amic de mon pare. Predicava

adust des de la trona plateresca, solemnial i veritable.

La meva germana em fou padrina de fonis. Això era l'any

quaranta-nou.

Després, seus a l'últim banc, de prest, com les beates, i tot s'hi aprèn:

armar-se en contra quan massa fàcilment seduir és corrompre;

obeir les lleis de Déu quan dubtis entre els homes i el Judici Final; lluitar

sempre que la conveniència escati la veritat i la malmeni;

exalçar el bé cada vegada que l'ambigüitat ens sigui mes profitosa.

 

En tant que el sol s'escampa pels murs, suau, per un bri d'èxtasi,

més enllà de la culpa, l'energia de la catedral concorda els misteris.

I, a posta de sol, entre porpres capvesprals, tornar a l'ombra de la Seu,

sempre, captaire al Portal de l'Almoina, amb la mà estesa i humil, mendicant

un poema, una mare, un whisky amb gel, la bona pau.

Autor: Maite Salord i Ripoll
Obra: L'alè de les cendres , 2014
Pàgina: 50

Quan en Joan va arribar a Palma, encara tenia gravat dins els ulls la imatge del port de Maó i la fortalesa de la Mola. Totes les hores mortes que hi va transitar. El van rebre la Seu, el palau de l'Almudaina, la Llotja; al fons, els campanars de Santa Creu, Sant Francesc i Santa Clara. I el Castell de Bellver, com un vigia imponent, entre el cel i la terra. El perfil de Ciutat era magnífic, però ell només volia arribar a terra i trobar-se amb l'oncle Jaume per saber què n'havia de fer, de la seva vida. No li va costar gens arribar a la pensió del carrer Miramar que l'home li havia dit. Hi va esperar el capellà durant més d'una setmana. Dies i dies que el van acabar desesperant. Va tenir temps de passejar-se, sense presses, pels carrers més cèntrics de Palma, un anar i venir continu de gent. Es va perdre, durant hores, per carrerons ombrívols on el sol gairebé no podia entrar. Va travessar placetes tranquil·les on va descobrir portals que tancaven palaus antics; va veure convents i esglésies al costat de cases petites amb flors a les finestres. I, sobretot, durant aquells dies, va passar llargues estones davant la porta del Mirador de la Seu, des d'on podia admirar la immensa badia que, des del primer moment, el va deixar extasiat. Intentava no desesperar-se en aquells dies eterns. Es repetia que era impossible que l'home l'hagués embarcat en aquell viatge per no-res.