La Sang (fragment)
Autor:
Gabriel Maura i Montaner
Obra:
Aigoforts. Proses ciutadanes
, 1981
Pàgines:
53-55
La Sang (fragment)
Fora barret! Demà es sa gran diada. Demà es sa gran festa. Demà, es qui creuen en tot i es qui no creuen en res; es qui dugueren barretina de llana vermeia i es qui duen barretina de seda negra; es mariner de clotell amb daus i es pagès de mans acalapotades; sa senyora i sa criada; es mosson i es titulat, s'homo de coneixement i es regidor, tots van a ajonoiar-se davant s'antiga figura que rep adoració a l'iglésia de l'Hospital.
No sé si és per sa situació providencial de sa capella de la Sang, enclavada entre sa Loqueria, l'Hospital i la Misericòrdia, que vénen a esser es tres hospitals, es de s'enteniment, es d'es cos i es de sa bossa; que pareix, i més en tal dia de bon dematí, que hi reina sa vertadera igualdat social. Es toldo llistat ombretjant es pati, s'aroma de sa murta escampada, es renou d'entornpeus, es moviment d'es ventais, que, vists sense mirar-los, pareixen un esbart de papaiones pintades, sa fresqueta d'es matí, es saludos carinyosos d'es cigüeños que treuen es traque de llista i es panamà nous, a ses al·lotes que també treuen es vestit nou d'escambrai amb escotadura quadrada; tot això fa que en aquell pati posat entre el bé i el mal, entre es qui pateixen i es qui esperen, com un terrer neutral entre Déu i el món, s'hi passeig un poc ufanosa sa carn i no deix de fer-hi qualque passada el dimoni.
A dins l'iglésia és altra cosa. Es llums a forfollons davant sa figura adornada amb sa túnica millor entre ses millors, es miracles espolsats, la gent atropellant-se per pujar a adorar, es remugament de tantes veus sortides, unes d'es cor, altres de sa boca, totes d'es llavis, fa que un se senti commogut davant tanta fe per creure, tanta esperança per resar i tanta caritat per pagar la festa.
Tot lo que se puga dir per expressar s'universalidat mallorquina de sa devoció a La Sang, és poc. Damunt ses voreres d'aquella pica d'aigo beneita s'hi posen com a palomes que van a beure d'estiu a un cocó, mans blanques just la neu, mans enclitanades amb nuus, que pareixen de bambú; mans amb ses ungles gastades damunt es mànec d'una eina; mans que, per no perdre sa costum, deixen cinc regates en es màrmol; i mans que, si no fan s'aigo sanguinosa, és perquè no la toquen, tanta sang duen entre carn i ungla, aplegada graponetjant dins ses entranyes d'es germà proïsme!
En aquesta terra, sa gent més descreguda creu en La Sang. Es qui deixen sa cuiera en es col·legi d'es carrer de Sant Miquel, o fan estudis per anar-se a graduar a Ceuta, se cuiden molt bé de fer-li part de ses seues economies; es mariners honrats que arriben de viatge amb sos cabeis lluents, amb sa saladina d'es darrer cop de mar, si no hi van en pelegrí, descalços i carregats de cadenes, s'hi presenten amb sa dona i es gavinons a dar-li gràcies per s'arribada; i de ses sacerdotesses de Venus no en poden dir que encenguen un llum a Déu i s'altre an el dimoni, perquè a ca-seua tenen un llanto davant s'estampa, i a sa capella posen un ciri davant sa figura de La Sang.
La Sang aquí ho abriga tot, i per això, aquells infants que no són de ningú, perquè poden esser de tothom, se diuen que són de La Sang. La Sang, després de tot, té bones espatles.
