La Rambla

Autor: Miquel dels Sants Oliver i Tolrà
Obra: Poesies completes , 1948
Pàgines: 153-155

Rambla vella

 

Passeig melancòlic, llarg passeig amic,

com una avinguda de dibuix antic,

com una alameda de litografia,

plena de silencis i de poesia,

plena de pedrissos i de soledad...

Ja passa una vella, ja passa un soldat.

Els arbres segueixen el llit d'un torrent

vorejat de tapies i rotes de convent:

oh passeig benigne per llegir el diari,

per resar les hores amb un breviari,

per fondre en ensomnis i meditació

o fer una admirable bona digestió

tot sentint que toquen vespres o matines

així les Tereses com les Caputxines!

Dins l'ombra, les fulles un alè commou

que un encís escampa de vou-veri-vou:

record de frescura d'una aigua passada

pel solc de l'antiga riera colgada

que entrava sonant,

que entrava resolta, bullent i saltant.

Un noble silenci a tot crit contesta

i les veus fluctuen nedant en la sesta;

clamen endebades uns quants venedors

per la plaça morta sense compradors,

per la pobra via, callada i deserta,

que els difunts saluden, en una hora incerta

camí del fossar.

Cap a l'hora baixa vés-hi a passejar.

Vés-hi, com una obra de la nit entrada,

pels carrers ombrívols de la cantonada,

poblats de llegenda i de patis grans

que els fanals endolen mig agonitzants:

carrers de noctàmbul, d'aire expiatori,

amb llantions que cremen sota un Purgatori,

i horts tancats que envien celestial perfum,

i botigues fredes sense foc ni llum.

Vés-hi en aquella hora

dels desmais que tomben i la font que plora,

quan a les estrelles riuen els jardins

i un encant se n'entra per l'ànima endins;

vés-hi, en les primers fredors autumnals,

voltat de plujoses quietuds espectrals,

quan la tramuntana forceja les portes

i el tropell aixeca les fulles mortes.

 

Del passeig romàntic és ara el moment.

La misantropia, l'enamorament,

el dol taciturn, la febre , el desvari,

corpresos se senten del lloc solitari

per on de vegades transita a gran pas,

amb un gran paraigua subjecte del braç

una pensativa lànguida figura

d'home que es passeja per la raó pura,

deixant, per una hora, l'estudi i l'alberg:

tal com passejaria Kant a Koenigsberg.

Autor: Bartomeu Rosselló - Pòrcel
Obra: Obra poètica , 1983
Pàgines: 78-79

Vaixell trenca els arcs, els quioscs, les lleones.

El passeig està fart de mirades

i encara no ha après el peu ni la cuixa sota la falda.

Si vas a la Rambla, vaixell trenca el verd de les Caputxines.

Llança el teu fum sobre la mòmia de sor Tomasa.

- Sor Tomasa que balla amb el cardenal Despuig vestit de diable-.

Sor Tomaseta, el vaixell vol tirar-vos dins un pou;

arri, cavallet, camina, vola per la carretera,

menja la coca de mel dins la maneta de l'àngel.

Portes la santa que sap com repiquen les campanes.

la nit es posa a vetllar dins els ullets de la mare.

Ma mare, fadrina, canta al carrer de l'om i broda.

tambor, tamboret, tambor, broda, broda per la noça,

la noça demà passat, només amb una galera,

i tots a peu i després els tarongerars de Sóller.

Aquí pots nedar vaixell: el brollador t'acarona.

És un braç inacabable a la teva quilla negra.

 

Rellotge, calla i no diguis que l'infant s'acosta.

Serà espasa i trencarà totes les cadenes;

les grises rengleres d'arbres li ensenyaran arts de bruixes;

el seu cap serà penjat a la Porta Pintada

i el guardaran a la nit, perquè no parli.

Autor: Gabriel Janer i Manila
Obra: La dama de les boires , 1987
Pàgines: 49-50

Lentament, la caravana mortuòria, penombres endolades de l'horabaixa, travessà la ciutat fins al port. Partí de l'Hospital, Rambla avall i arriba al Born, des d'on emprengué la definitiva marxa cap a l'escullera, on havíeu fet ancorar la nau. Mai no s'havia vist a l'illa un acompanyament tan sumptuós com aquell. Ni amb motiu de la mort del comte vell de Montenegro, ni per la del marqués de la Romana, ni per la del noble senyor de Ca la Gran Cristiana, s'havia format tan solemne seguici. Les campanes de les esglésies —dels convents i les parròquies— voltaven incansables i estenien el seu plant sobre les velles teulades dels palaus. Ploraven, les campanes, la mort d'aquell déu. La ciutat plorava perquè ploràveu vós entre crespons de seda. També plorava la filla enamorada del vinater. Encara avui després de tants d'anys, la gent en serva el record d'aquella comitiva funerària en un racó perdut de la memòria. El record d'una llarga processó d'endolats que es perdia, murades enllà, dins el mar tenebrós. Els cirurgians de l'Hospital havien embalsamat el cos inert de Vratislav amb esmerada dedicació. No presentava ni un rastre de violència, només els llavis li havien tornat intensament blaus, quasi negres, del color de les mores, i contrastaven amb el daurat de la pell, lleugerament cremada pel sol. Algú va comentar, quan el va veure, que semblava adormit, com si la vida encara no l'hagués abandonat definitivament.