La Llotja

Autor: Joan Cortada Sala
Obra: Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845 , 2008
Pàgines: 63-64

És la Llotja de Palma un magnífic rectangle amb la façana a orient i els dos costats majors al nord i al migdia. Sobresurten als angles quatre torres octàgones coronades per una boni­ca cornisa amb petits merlets. La porta és una arcada profunda en degradació i és dividida per una pilastra amb un nínxol on probablement hi degué haver una estàtua. A un i altre costat de la porta hi ha una sumptuosa finestra, i a cadascun dels dos costats dues grans portes ogivals, partides per una columna primíssima, damunt de les quals corresponen altres tantes finestres. Arrambades a les torres dels angles puja un conjunt de motllures fins a un terç de les torres, i damunt descansa un repeu i a sobre d'ell una estàtua amb el seu graciós i calat dosseret. Al final de l'edifici figura una sèrie de finestres quadrades i damunt elles corre un merletatge dentat, per damunt del qual treuen el cap les torretes que separen les finestres de quatre en quatre. Més s'enfilen encara els emmerletats caps de les torres angulars. Tot l'edifici presenta un conjunt bell, delicat, graciós i harmònic, en uns termes que per moltes fabriques que pel mateix estil s'hagin vist hom no pot mirar això sense expe­rimentar aquell indefinible sentiment de dolcesa i d'admiració que desperten aquests edificis, als quals afegeix una bellesa més el daurat i venerat vernís dels segles [...]

Divideix aquella vasta sala (de l'interior) en tres naus pel llarg i en quatre per l'ample, sis primes columnes sense base ni capitell i amb grans estries, que pugen en espiral des del terra, on el diàmetre és quelcom major fins als nombrosos bossells dels arcs. La gràcia amb la qual aquests es corben a una i altra part fan que les columnes i ells semblin altres tantes palmeres amb les palmes que es vessen com si fos per aixoplugar el tronc recte i atrevit. Qui sap si la vista de les palmeres de l'illa va suggerir a Sagrera aquesta felicíssima i en extrem graciosa idea! El paviment és de marbre negre, i en el treballat i ajustament de totes les peces es veu aquella exactitud i aquell acabat perfecte tan general a les obres antigues com estrany a les modernes.

Autor: Antoni Serra i Bauçà
Obra: Carrer de l'Argenteria 36 , 1988
Pàgines: 26-27

De sobte, reparà que aquells punts distants que havien quedat per un moment immòbils sobre la línia de l'horitzó s'engrandien a les totes. Primer pensà que era estranyíssim que els coloms tornassin tan aviat al colomer, de manera que el cor se li encongí de pensar que els perseguia un falcó. Després, a mesura que s'anaren acostant, s'adonà que els en naixia un rum-rum fosc, un rondineig persistent com de motor engegat a tota pastilla. I de cop, ja els veié que eren a un centenar de metres de la línia de la costa, avançant cap a la bocana del port en direcció al mollet i a la Llotja, en avenç; harmònic i continuat. Aleshores, Ignasi s'adonà que, de coloms, res, sinó que eren tres aeroplans de vol feixuc.

Se'n queda meravellat, d'aquell planatge suau, talment borinots gegantins d'ales disformes, i en resseguí atentament el vol: passaren tres o quatre vegades per damunt la ciutat, volant baix, com reptant les torres de la Seu. Tot seguit, s'enfilaren en els núvols de cotó blanc que hi havia com pintats en el teló blau cel i deixaren caure la càrrega que portaven. Des dalt el terrat sentí l'esclafit de les bombes. Per uns instants, la ciutat tremolà tota. Però dura poc. Aviat el rebombori fou substituït pel silenci. Ignasi mirà cap al port i veié una fumassa espessa i negra que se n'aixecava: «Ha estat a la banda de les Bòvedes, crec».

I la veu de la dona li arribà punyent des del peu de l'escala:

—Nasi, baixa tot d'una! Baixa, et dic! Que has perdut el cap?

Autor: Biel Mesquida i Amengual
Obra: Excelsior o el temps escrit , 1995
Pàgines: 90-91

Vaig arribar massa d'hora. Havíem quedat a les quatre. A les tres i mitja aparcava al costat de la Llotja. Vaig mirar l'esplèndid àngel gòtic que hi ha damunt el portal de l'entrada amb complicitat. Aquell mateix moment una taquicàrdia violenta em va fer decidir que l'àngel de la Llotja seria el protector del nostre contacte. No és una raresa. Malgrat que fa un parell d'anys que només vaig a missa per acompanyar l'àvia, encara tenc una tirada cap a l'angèlic. M'acostava quasi de puntetes cap al lloc de l'encontre. Els fassers gegantins del passeig de Sagrera es movien com hèlixs per un embat fort que venia del mar. Mirava el rellotge i el temps s'havia paralitzat. No hi havia gaires clients. Els meus ulls els fitaren un rere l'altre amb exagerada atenció. A la terrassa no hi eres. Vaig entrar dins el quadrilàter de vidres i alumini. No havies arribat. Calia triar una taula. La més descentrada era vora un monument dedicat al temps. «Temps vertader», deia en lletres de marès aquell estrany rellotge de sol. De sobte vaig pensar que no vindries. M'agrada exorcitzar les catàstrofes predient-les. Al fil musical la veu de Joan Manel Serrat invocava la Mediterrània. Havia agafat un llibre, El Gran Meaulnes, gairebé d'eima. El cambrer es torbava molt. Aquells núvols foscos de calor segur que m'havien impregnat d'ions negatius. Em menjava les ungles sense témer-me'n. Eren les quatre i cinc i tu no havies arribat. Vaig mirar una barca del bou que sortia del petit port i vaig saber que tenia unes terribles ganes de plorar. Com si fos un vaixell desarbrat. Per què aquesta tendència tan exagerada cap a les catàstrofes? Em vaig posar a llegir. No vull descriure amb més detall l'espera. Et vaig veure que venies del cantó de la Seu. Les cinc menys set minuts, marcava el meu rellotge d'Aldo Rossi. Quan t'acostares tenia el cor confós, com esclafat per qualque cosa. No puc fer cap panoràmica d'aquell horabaixa, d'aquella hora baixa. M'entren, no, mentida, tenc unes ganes terribles de fer una feina notarial. Primfilar amb tota casta de detalls en aquells vint-i-quatre minuts que em varen deixar estormiat, mentida, em varen fer saber a les totes que estic, no sé com dir-ho, en les teves mans. Només visc a les teves mans. Excessiu! Sí, quan et vaig renyar pel retard, digueres: «Toni, ets excessiu.» T'assegueres molt a prop. L'olor d'alfabeguera i gessamí. Un ble de cabells et travessava la mirada. La calidesa de l'aire et dibuixava un perfil lluent damunt els llavis. Per què si m'agrades tant em produeixes tanta tensió? «Em fas una sensació molt estranya», et vaig dir de cop. Va venir el cambrer. Demanares un dry martini. Tenia ganes d'intercanviar sentiments. Volia que em contassis més històries teves. Tot. Necessitava tocar-te. Et vaig fregar el colze amb la mà esquerra. «Tremoles?», em demanares com si te'n sorprenguessis. Hauria desitjat l'striptease més impudorós: tu m'oferies preguntes banals i silenci. Sé que només em venien al cap frases de novel·la rosa: «T'he enyorat molt. Has pensat en mi? Tenia moltes ganes de veure't. He somniat amb les teves cuixes.»