Institut Ramon Llull

Autor: Bartomeu Rosselló - Pòrcel
Obra: Obra poètica , 1983
Pàgina: 96

Vestits de llum i somni

volem en una dansa

harmoniosa i pura,

de diamants les ales.

Volem dins la foscúria

com els ocells dins l'alba,

il·luminant els passos

secrets per on passaren,

abans, els viatgers

que tenien en l'ànima

un cor d'àngels cantant

i un altar d'alabastre.

Autor: Gabriel Alomar i Villalonga
Obra: Imitació del foc , 1991
Pàgines: pròleg 15-17

Entre els meus records de professor, la coneixença de Bartomeu Rosselló roman com la del més apte dels meus deixebles. Des del primer moment, vaig comprendre que aquell adolescent de mirada penetrant era un elegit per a les altes funcions espirituals. Sense voler, des d'aleshores, en les meves explicacions de càtedra hi havia instants de diàleg personal amb aquell alumne que m'escoltava amatent. Per a ell, les meves paraules no eren sols un material d'assimilació, sinó la base d'un criteri personal lliure d'influències. Amb ell, vaig aconseguir ésser un llibertador de l'esperit i capacitar-lo per a les meves fecundes iniciatives.

Després, he seguit aquell temperament jovenívol fins a la seva plena formació. La gran cultura de Rosselló no va fer-ne un deixeble aplicat, sinó un esperit crític, un talent destinat a una incalculable força de creació. en aquestes paraules meves hi ha precisament les dues parts de la producció del jove desaparegut. D'una part, els diferents articles on exposava la seva visió sobre tants aspectes literaris i, principalment, l'assaig sobre Quevedo, on amb tanta perspicàcia exposava la difícil qüestió del conceptisme espanyol i la seva relació amb el culteranisme. D'altra part, com hem de definir l'obra poètica personal de Rosselló? Crec que no es tractava encara d'una producció lírica arribada al seu terme, en el sentit que li mancava emancipar-se de l'origen intel·lectual per a venir a l'eclosió absoluta i lliure d'un espiritual. Treballava la forma i el contingut com una lluita del pensament amb l'expressió, més que com un eco de l'emoció restituïda a la primitiva virginitat. Però hi ha en aquesta obra, malaguanyada per la mort, una tal selecció que donarà a la memòria de l'autor un lloc personal en l'alta poesia de Catalunya i a l'anomenada escola de Mallorca una nota inconfusible i genuïna.

La mort ha trencat les possibilitats d'aquest autor i d'aquesta obra, però les ha purificades. El nom de Rosselló resta unit a la legió dels poetes estimats pels déus, que moren joves: els Keats, els Rimbaud, els Peguy, els Folguera. La seva tomba, besada pels vents del Montseny, és ja una fita de l'esperit de Catalunya, enyorívol de Mallorca, per a la qual perviurà com un exemple. En l'absència de la mare, en les dolors de la separació cruel, Catalunya ha deixat sobre el seu front el bes de la seva predilecció i el segell d'una consagració per a l'eternitat.

Autor: Josep Maria Llompart de la Peña
Obra: Converses amb en Josep Maria Llompart , 1993
Pàgina: 30

A l'institut vaig conèixer concretament una persona, en Miquel Llodrà, que ha estat un amic de tota la vida i que va influir bastant, no en la meva vocació poètica, però sí en el meu acostament a la realitat lingüística i cultural del país. L'Institut en aquells moments, jo record que era una cosa una mica sinistra: els professors eren quasi tots improvisats, els titulars havien estat depurats per esquerrans, quan no coses pitjors (mesos de presó i etc). Record, per exemple, un professor de Geografia que no ens en va explicar en tot el curs, l'únic que feia era explicar les victòries de Franco. En fi, una cosa realment lamentable, a més els cursos acostumaven a començar tard i les assignatures no es veien amb profunditat. Per exemple, jo record que vaig fer cinc cursos de llatí, a cada any començàvem amb allò de «Gallias omnia divisa in partes tres» i això em recorda aquell personatge de Pigmalió de Bernard Shaw: quan Bernard Shaw el descriu diu: «sabia prou llatí per tenir notícies que la Gàl·lia es dividia en tres parts». Vull dir que allà, mestres, realment no en tenguérem en absolut, fins i tot jo diria que hi havia professors més aviat grotescos que incitaven més aviat a la rialla que a l'admiració i que no podien, per tant, exercir un magisteri.

Autor: Antoni Serra i Bauçà
Obra: Carrer de l'Argenteria 36 , 1988
Pàgina: 105

—Avui matí, a migdia —li havia dit Nina amb aquell to que feia tan especial— hi ha una missa i, tot seguit, una desfilada per devora de l'Institut. Tu i jo hi hem d'anar a veure-ho, Nasi. Hi anirà tothom: els nobles, els rics, la gent com nosaltres, els de mig pèl, en fi, tothom. I no vull que nosaltres hi manquem. Ja t'he dit que ens hem de fer notar. Tothom ho fa, això... O t'estimes més que comencin a xerramecar de nosaltres, eh?

—D'acord. Molt bé, hi anirem, si tu ho vols...

—És clar que hi vull anar! M'han dit que hi haurà el comte Rossi, aqueix italià tan valent que ha vingut per ajudar-nos a combatre els rojos al front de Manacor... Saps qui et dic? Bé, n'hi ha que diuen que aquest nom és fals, però, tanmateix, és un home molt plantós i molt elegant. L'altre dia ho vaig sentir dir a les nostres veïnades. I, a més, es fadrí, i totes les jovenetes de Ciutat se'l miren amb molt bons ulls...

—Doncs jo, no sé què pestes hi han de fer, per aquí, tants d'italians...

—Nasi, no diguis això, em sents? No ho diguis! Mira que si qualcú et sentia!... Ai, Déu meu! És que el Vaticà no és a Roma? I el Papa, que no hi viu, al Vaticà? Doncs, ara ja saps què hi fan els italians, aquí. Defensen la religió. Han vingut a protegir-nos d'heretges i de malanats com el capità Bayo, perquè ho sàpigues. Ho entens, ara?

—Està bé, dona, està be. Va teu...

—Així es que, fill meu, posa't la millor roba que tenguis i procura alegrar la cara, entesos?