Es Born

Autor: Santiago Rusiñol i Prats
Obra: L'illa de la calma , 1976
Pàgines: 389-391

Lo primer que es troba, a l'entrar a Palma, és Es Born. Es Born és el rovell de l'illa, és allí, on hi passa el meridià, és el pinyol, el cor i l'ànima.

Es Born és un passeig i una plaça amb arbres de totes les mostres que crien a les Balears, resistents an aquell sol que dèiem i a l'eixut municipal, i amb cases de totes les alçàries i de totes les arquitectures, des del palau senyorial, sobri d'històries de decorat bell i proporcionat de línies, fins a les cases modernistes, amb els jocs de cal·ligrafia que té aquest estil capritxós dels arquitectes noucentistes d'idees avançades.[...]

En Es Born, més que per al brogit, sembla que tot sigui preparat per al noble exercici de seure. A l'entrada i a l'eixida hi ha quatre esfinxs de pedra. L'esfinx és un animaló d'amfibologia enigmàtica, que sol estar recolzat per tots els països de la història on s'han criat aquest bestiar; però les esfinxs d'Es Born no sols s'hi recolzen; s'hi asseuen, per no gosar dir que s'hi ajeuen. Tenen uns posats tan mandrosos, tan adormits, tan encarcarats, que estem segurs que, si alcessin, no es podrien tenir dretes i tornarien a seure, i ja no hi hauria qui les fes moure. a més, de llarg a llarg, hi ha bancs de pedra, disposats perquè hi seguin les majories; hi ha cadires de ferro, reixades, per a les classes superiors, i balancins a tots els casinos, per a tota mena d'associats, i si algun no troba setial, tampoc crec que estigui privat que s'assegui allà on pugui, gaudint tothom, amb llibertat del repòs que tot ciutadà té dret legítim a gaudir, i que per alguna cosa ens costa tanta sang, tants màrtirs i tantes guerres.

Aquest seure d'Es Born és tan simpàtic, que no voldríem altre càstig per a les nostres culpes i pecats, que ésser condemnats a cadira perpètua en aquest llac de beatitud, de calma, de polsina daurada. La gent s'hi passeja a poc a poc i no destorba el que passa; la música que hi toca els dijous, toca baixet i a dos per dotze per no despertar els somniosos; les noies surten en processó fetes de cares ideals que enamoren sense exaltar; els cotxes caminen al pas, per a no fer remoure la grava; els joves d'aquells balancins es venten silenciosament, callant i mirant aquelles noies; dalt dels terrats hi toca el sol, que dubta entre anar-se'n i quedar-se, per no haver de tornar l'endemà; enllà d'enllà, es veu el mar, silenciós també, per no desvetllar els barcos i els que hi dormen dintre, i fins l'aigua d'una font, que surt de sota quatre tortugues, raja amb prudència i quietud, per rimar amb tot lo que la volta, no sabent-se com la tassa de la font dels lleons de l'Alhambra, si és l'aigua la que escolta la gent o la gent la que escolta l'aigua.

Oh, Born beneït, quin remei ets per a tots els que estan cansats de córrer sense anar enlloc! Déu te conservi el teu repòs, per a consol dels desesperats del brogit de la civilitat! Déu ens hi doni una cadira en temple del seure!

Autor: Màrius Verdaguer i Travesi
Obra: La ciutat esvaïda , 1976
Pàgines: 9-10

Aquestes cadires de ferro, pintades de groc, que s'arrengleren a cada costat de la coberta d'aquest passeig encantador, són les mateixes que hi havia quan jo era nin i les mateixes on s'assegueren els nostres pares. Encara no hi havia "lleones", ni fanals, ni pis de ciment; però les cadires ja hi eren, sacsades d'un costat a l'altre, perdent la seva alineació, per formar amples cercles a les tertúlies de finals del segle XIX, i sostingueren entre els seus braços raquítics, en aquells deliciosos temps en què el Born era un saló de reunions de la societat ciutadana, les empiulades dames de mànigues amb bufes i els cavallers que conservaven damunt els seus caps barbuts els darrers capells de copa i que, molts d'ells, han donat noms als carrers de l'Eixampla.

Crec que seria molt interessant una entrevista amb una d'aquestes velles cadires de ferro. Han assistit al xafardeig provincià durant quasi un segle i serien les més indicades per relatar-nos, a través d'aquesta petita història sentimental del Born, llurs angoixes en els cèlebres carnavals de principis de segle, llur entusiasme quan els seus cossets d'aranya metàl·lica han servit d'escambell per a manifestacions patriòtiques, i llur sornegueria suau quan, una al costat de l'altra, han hagut d'aguantar la capa a les enamorades parelles d'anys enrere, quan les al·lotes no sortien mai totes soles i encara es veia pel Born qualque cara envinagrada de criada vella vigilant.

Les cadires del Born, amb el seu color de fulla seca, són un complement indispensable d'aquest passeig que, sense elles, semblaria que ha quedat desert.

De nin jo m'asseia a una d'aquestes cadires, amb les cames penjant, mentre, en el quiosc de la música, la Banda Militar tocava l'Obertura de Poeta y Aldeano de Suppé, que de llavors ençà té per a mi un encant indefinible.

Dames amb immensos capells plens d'ocells, cavallers amb llargues levites negres i bombet, al·lotes enfundades en rígids corsés i lluint altes botines xarolades, nins vestits de mariners extravagants, amb retxes vermelles i blanques i grans capells de feltre dels quals penjava, per l'espatlla, una llarga cinta de seda blava; dandis amb sabates de xarol llargues com falues i grans plastrons que els agarrotaven el coll. Salutacions, capellades, somriures, xep-a-xeps.

Tota aquesta societat distingida de Palma, decorativa, espectacular, evocadora dels vells figurins de París, circulava davant mi, fent voltes i voltes pel Born, com una gran parada.

El riu invisible del temps que passa pel Born s'ho ha enduit tot per sempre: noms, vestits, capells, il·lusions, somnis i esperances.

Aquell espectacle del segle que moria ja ha acabat i està oblidat.

Ha baixat el teló.

Només queden les cadires.

Autor: Guillem d' Efak i Fullana
Obra: Obra poètica , 2016
Pàgines: 271-272

Valset de Ciutat

 

A Ciutat

els palaus són Museus

i els voltants de la Seu,

on les velles parets

i els carrers tan estrets

van d'història amarats,

 

fan contrast

amb aquells barris nous

on estiren el sou

caramulls d'immigrats,

immigrats arribats

carregats d'il·lusions.

 

Els avions

empastifen de fum

tot el blau i la llum.

Les gavines del Parc

en el cel fan un arc

i travessen el Born.

 

Al vell Born

on passegen els vells

hi ha ramells d'estornells

i jardins plens de nins

que enrevolten en torn

del vell Born.

 

No hi ha temps que no torn,

diu el Born.

I malgrat

els torrents plens de fems

i de les aigües tèrboles

a Ciutat

encara hi ha racons

on parlar-te d'amor

ajaguts damunt l'herba.

 

Per això

i ho dic amb veu ben forta

té la clau el meu cor

la Ciutat de Mallorca.