Can Villalonga

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: L'àliga daurada , 2003
Pàgina: 281

Santa Clara, el Seminari, Montison, el Socors, Sant Francesc, Santa Eulàlia, Sant Miquel, les agulles dels campanars surten, grogues, esmolades, per damunt de l'accidentada i marronenca superfície de teulades. I davant mateix del terrat, ampla i sòlida, la Seu, torrada i brillant al sol del migdia, volum massís de pedram escairat. Coloms apàtics voleien, s'arreceren entre els contraforts quan el xoriguer travessa veloç, el cel d'un blau matisat de lletositats esfilagarsades. Bull la ciutat sota les teules, dins l'escletxa dels carrers. Només arriba, aquí dalt, un clàxon esporàdic, un bram sord i llunyà de sorollositats  inconcretes. És com un somni de geometria esburbada, com les ruïnes d'un poble primitiu i solar, aquesta perspectiva deserta, color gairebé de mel. Només la mar –més enllà de la Seu, darrere xemeneies i antenes de televisió- té relació amb la vida, agitada de centelleigs blancs, com escopinades de plata. La mar i algun gat, que guaita per un cornaló o camina pel caire d'una canal, silenciós, flemàtic i lleuger.

Jo sec damunt l'ampit del terrat, a la vora del tall ombrívol i profund del carrer. En Llorenç Villalonga camina dues passes, s'atura, tomba una mica el coll i mira sense veure-hi, torna a caminar, es posa una mà al pit. És tebi, el sol.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: L'àliga daurada , 2003
Pàgines: 283-284

Davallem per les golfes –ets porxes- del casal, obertes als vents i a les rates. Aquí hi tingué un esbós de gimnàs, en Villalonga, i encara pengen, mig podrides, les cordes de les anelles. Al costat, a una cambra emblanquinada, hi ha una taula i una caixa, dins la qual guarda exemplars dels seus llibres. L'escala és de cargol, estreta. Obre una petita porta i tot canvia: som a la planta principal de la casa, antic palau ciutadà, al carrer Estudi General, carreró llarg i flac, de penombra humida, per on transiten estudiants, turistes i canonges.  A l'estiu és fresc i més enllà dels voladissos bat, encegador, el sol, incapaç de penetrar per l'avenc. L'entrada de can Villalonga és un arc que dona a un pati nu, de llum tèrbola, del qual arrenca una escala cap al primer pis, cap a una porta alta i fosca. Per trucar, s'ha d'estirar la campaneta.

Autor: Baltasar Porcel i Pujol
Obra: L'àliga daurada , 2003
Pàgina: 288

Ens instal·lem a la sala on sol estar en Llorenç Villalonga. És lluminosa: per una vidriera dona a un pati interior, amb parral i coll de pou. Per sobre una paret mitgera surten les branques d'una palmera: és la de la casa on va morir i visqué dona Obdúlia Montcada, la Dama agònica. A una camilla, seu en Villalonga, seu la seva dona, Teresa Gelabert, que fa mitja. En Llorenç Villalonga escriu una carta, llegeix el diari, repassa una vella edició francesa del Larousse, explica que uns parents seus han estat molt contents de saber que un germà més aviat disbauxat s'havia tornat boig: així se l'haurà de tancar i no pecarà més. Penja una còpia d'un Tiziano. Sobre la xemeneia de marbre hi ha una estatueta que l'oncle capellà va portar de Roma. El temps és immòbil.

I entra el gat: un moix negre, no gaire gras, de miolar una mica esquerdat i mirada d'aviciament. Se'm posa damunt. Li rasco el coll i l'esquena. Ronca satisfet.

Autor: Miquel López Crespí
Obra: Una arcàdia feliç , 2010
Pàgines: 16-17

Cap a l'octubre de 1936 tothom sabia que l'illa havia esdevengut un gran cementiri sota la Lluna. Qui era el que no sabia que els anaven a agafar cada vespre als llogarets perduts, a casa seva, quan tornaven del camp? Em pregunt per què no vaig dir res, per quins motius mai de la vida no he escrit com Bernanos i m'he refugiat a Bearn, al despatx del carrer Estudi General sense voler denunciar la violència que vaig ajudar a consolidar d'ençà d'aquell terrible juliol. I no solament això. Callar davant la mort, sabent que a l'hora que jo estava amb Zayas, el cap dels falangistes, els pagesos dels quals parl a les Falses memòries, els criats i amitgers, aquelles persones tan amatents que ens portaven un cove de figues acabades de collir, els primers albercocs de l'anyada, una carretada de sacs de blat, eren exterminats sense pietat.

La guerra, sempre aquell malson retornant de forma intermitent, sense descans.

Volia deixar Palma, enclaustrar-me a Bearn amb Maria Antònia. Provar d'oblidar les nits de guàrdia, quan sentia els trets dels escamots d'afusellament. Desitjava deixar de banda els dies atziacs, poder sortir els horabaixes que no tenia servei al Mercat Central, al manicomi, i veure com florien els ametllers. Desitjava retrobar-me amb mi mateix per sentir novament l'alegria d'abans de la guerra, quan escrivia a Brisas... Marxar, desaparèixer de Palma... serviria per fer oblidar el meu compromís amb Falange? No ho sé. Sempre he tengut els meus dubtes al respecte. Malgrat el meu Diari de guerra, les declaracions als mitjans de comunicació i als estudiosos que durant dècades han vengut a entrevistar-me al carrer de l'Estudi General, pens que sempre hi haurà un esquerrà amb males intencions, un hereu de l'Escola Mallorquina, algun historiador montserratí que em retregui aquells escrits de circumstàncies. Hauríem de veure que haurien fet molts dels meus crítics, els inquisidors del present, si s'haguessin trobat en una situació semblant a la meva!

Autor: Miquel López Crespí
Obra: Una arcàdia feliç , 2010
Pàgines: 90-91

Millor refugiar-me en la redacció de la revista, entrevistar el comte Keyserling, Bernard Shaw, escoltar els recitals de poesia d'Emilia Bernal... qualsevol cosa era més interessant que seguir les banalitats de la política espanyola i balear.

Per defugir l'estantís ambient provincià sovint anava a visitar l'escriptora cubana Emilia Bernal, apassionada i excitada sempre per la poesia. Una dona exuberant, rebutjada per la societat illenca, com tot el que era innovació, aventura, modernitat. Va ser quan vaig conèixer la ballarina alemanya Eva Tay. Qui sap si va ser la història d'aquell fill que no volgué tenir amb mi, d'un avortament que jo no desitjava, el que em va fer escriptor! Sovint pens si el fet d'anar desesperat a la recerca del temps perdut no neix precisament d'aquesta sensació punyent que sents en saber que no tendràs descendència, que el teu món desapareixerà irremissiblement engolit pel pas dels anys. Fins i tot, en els moments més feliços, a Bearn, aquella Arcàdia feliç de la guerra, una suor freda em paralitzava i em feia caure, sec, al balancí on feia la migdiada, si pensava en el bòtil de vidre on havia vist el meu fill de cinc mesos.

Desaparèixer del món sense deixar-ne la més mínima petjada? Feia estona que Maria Antònia i jo sabíem que no podríem tenir descendència. Qualsevol pobrissó veí nostre ens podria refregar per la cara al·lots juganers, feliços i alegres malgrat les mancances de l'època. Els mirava amb enveja quan, morts de fam, venien a casa a demanar una mica de pa amb una rialla als llavis. Sempre els vaig donar el que tenia: no era molt, perquè aleshores els nostres ingressos eren esquifits. Però els que venien a veure'ns, els que tocaven a la porta, sempre sortien amb qualque cosa, fos el bocí de pa que demanaven, un parell de taronges, els caramels que els delien.

Maria Antònia i jo semblava que ho teníem tot. Bona posició, cases, terres per mantenir més d'una família. Per quins motius els déus ens havien negat la riquesa més gran de la terra, el goig de poder gaudir de la rialla d'un infant que porti la teva sang?

Autor: Montserrat Roig i Fransitorra
Obra: Retrats paral·lels / 2 , 1976
Pàgines: 176-177

El carrer on viu en Villalonga és estret, una mica sinuós. Grans portalades a cada costat, amples i austeres escales, la cisterna, les plantes de fulles verdes i allargades. Són les cases senyorívoles de Palma, d'una senzillesa quasi monacal. Als murs, encara hi ha les barres on es lligaven els cavalls. Aquest és el barri de la Seu, el barri de color ocre i silenciós. Les barbacoes on s'apilen turistes suats i histèrics són lluny. Aquí només el silenci, un clàxon que creua la plaça de l'Ajuntament o el lent compàs d'un cavall. Darrera hi ha el barri del xuetes, els jueus conversos de Mallorca, que, segons la dona d'en Llorenç Villalonga, «són molt devots; nosaltres tenim la mateixa parròquia que ells. Santa Eulalia, i per això ho sabem». Les beates i els capellans amb sotana travessen la plaça de l'Almudaina i els picadors, els gigolós que busquen estrangeres desfermades, es tomben a les platges de la badia de Palma. Les campanes de la Seu interrompen la somnolència de la migdiada.

En Llorenç Villalonga em rep en una sala fosca prop d'una taula on hi ha una safata de plata plena de targes. Em mira amb la boca mig oberta, els ulls inquisidors, el posat cerimoniós. Passem a una altra sala que dóna a un pati sense sol i ple de plantes verdes, l'escriptor, quan mira endavant, té el rostre allargat, aristòcrata. Però el seu perfil és massa agut i tallant. El seu nas és de forma corba i els gestos freds i elegants. La conversa llisca a mig to, entre matisacions, suggerències, entre la ironia i l'amabilitat. La seva dona, Teresa Gelabert, s'asseu en una gran butaca davant d'una taula-camilla i broda un petit mocador mentre segueix el diàleg. La tarda s'esmuny lentament.

Autor: Montserrat Roig i Fransitorra
Obra: Retrats paral·lels / 2 , 1976
Pàgina: 178

En Villalonga m'ensenya el seu despatx, obscur i fred. Al costat d'un crucifix hi ha un retrat seu on sembla un místic. Les mans allargades, com si resessin. Pugem a les golfes; hi ha habitacions amples, emblanquinades, plenes de llum. Contrasten amb la penombra dels salons de la planta principal i amb la humitat dels patis interiors. Les golfes són orientades cap al migdia i quasi sempre hi toca el sol. Silenci pel damunt dels terrats de les cases senyorials i les cúpules de la Seu. Veig roba blanca estesa. Un gat negre desapareix entre ombres. El sol s'allunya del mar, de la taca blava, estàtica i brillant, com un quadre expressionista. La Teresa Gelabert m'assenyala pels terrats les cases de gent coneguda. Em conta històries del veïnat, mentre en Villalonga assegut davant d'una taula austera, on reposa un retrat de l'arruïnat Baró de Keyserling, reposa la seva mà aristòcrata al respatller d'una cadira. Els seus ulls s'allunyen. Ens miren, absents.

Autor: Montserrat Roig i Fransitorra
Obra: Retrats paral·lels / 2 , 1976
Pàgines: 179-180

A l'altra habitació, la del centre, entre filferros de penjar la roba, hi ha unes anelles i un engronxador rovellat. En Villalonga ha fet esport durant una bona part de la seva vida. Penso en el Misàntrop, quan un dels personatges diu que no hi ha res comparable amb l'esport, ni amb les dones. És la mitificació del perill, del risc personal, l'ànsia de l'aventura que encimbellà tota una generació que un dia somià —però de formes diferents— en un món més fort, més segur d'ell mateix. És la mística del risc que en Villalonga ha tractat en obres tan diverses com Bearn, L'Àngel rebel, Falses memòries, Les temptacions, la Lulú, Les ruïnes de Palmira, etc..., és la idealització del circ. És la figura de Sant Sebastià, el símbol en el qual ansia reflectir-se l'Aschenbach de Mort a Venècia. Recordo, mentre passejo amb en Villalonga entre baguls plens de llibres empolsats, els retrats esgrogueïts i les cordes de les anelles avui podrides, allò que un dia ell escriví: «L'heroi, malgrat tot, és bell, és una força de la creació».

Baixem als salons setcentistes per una enlairada escala de cargol. Mentre, la seva dona m'explica que el seu marit és un «dragó de forat», i que, de petit, li agradava molt amagar-se a les golfes amb el seu germà Miquel. Mengem galetes mallorquines i bevem vi dolç de Binissalem. Un gat silenciós reposa damunt els genolls d'en Villalonga. Ens conten que el gat no suporta les visites mal educades, les que parlen fort i fan molt de soroll.

Autor: Montserrat Roig i Fransitorra
Obra: Retrats paral·lels / 2 , 1976
Pàgines: 180-181

Al saló respires un clima de segle de les llums. Figuretes pastorívoles. Dos tapissos plens de gent i, a cada costat de la xemeneia de marbre, un Tiziano fals. «No és veritat que siguin falsos. També ho són els de Louvre i els del Prado. Jo no tindria mai cap Tiziano fals», diu la Teresa Gelabert molt seriosa, mentre albiro als seus ulls d'aiguamarina un toc d'ironia. Un teló, com si fos d'un escenari per a nens, tapa la xemeneia, decorada amb motius florals. Mentre parlem, observo el pati ple de geranis i la palmera que despunta per damunt de la paret que separa la casa amb la dels veïns. És la palmera de Donya Obdúlia, de Mort de Dama, aquella dona que va representar la rància aristocràcia mallorquina. Les campanades del rellotge del rebedor es confonen amb les de la Seu. Un cotxe de cavalls passa lentament. La conversa llisca suau, perquè en Villalonga no polemitza, no discuteix. Amant de la teoria dels contraris, sempre s'ha sentit atret pel segle XVIII, per França, per «l'ordre dins la tragèdia». En Villalonga es rifa de l'antiguitat de les nissagues, però tot el que fa referència al segle XIX li sembla massa «nou». Fill d'una maonesa culta i d'un cosmopolita, li sap greu no saber-ho tot i argumenta que per a ell «catàstrofe» vol dir «final». Sovint diu que no sap una cosa o que no sap què dir-me, i després opina. Quan li dic que la seva obra agrada els joves que són als antípodes de les seves idees i de la seva classe social, somriu. Al capdavall, com Don Toni de Bearn, creu que totes les idees són susceptibles d'infinites possibilitats d'interpretació... Com ho és aquesta entrevista, a la qual, segons en Villalonga, jo puc donar-li un to, i segurament també el seu contrari.