Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Can Mir era el nom d'un magatzem de fustes situat a les avingudes de Palma, prop de l'estació del tren de Sóller, on d'ençà 1948 s'hi va instal·lar el cinema Sala Augusta. Durant la Guerra Civil de 1936-39, l'indret va ser convertit en una improvisada presó per a les persones vinculades a associacions obreres i partits d'esquerra. Va ser en aquest indret on es posaren en marxa els alliberaments nocturns de presos que, conduïts per grups de falangistes, acabaven assassinats a les voreres de les carreteres. La va ser inaugurada el setembre de 1936 amb un contingent de detinguts procedents del vaixell-presó Jaume I. S'hi arribaren a allotjar prop d'un milenar de persones. Entre el setembre de 1936 i el març de 1937 es va instituir la pràctica de posar en llibertat petits grups de detinguts. Ser inclòs en la llista d'alliberats significava, en un elevat percentatge de possibilitats, l'execució sumària, sense causa ni judici. Els encarregats de cometre els assassinats eren escamots de falangistes, amb l'anuència de les autoritats civils, militars i religioses. El gener de 1941 la presó va ser clausurada i la majoria dels presos passaren a la Presó Provincial de Palma. Davant la placa de marbre que recorda els fets, podem llegir uns fragments d'Argenteria 36, d'Antoni Serra, Una arcàdia feliç, de Miquel López Crespí i La gavina de fang, d'Alícia Martínez López-Hermosa.
Gairebé tot d'una, començaren a córrer els rumors de tota mena, i, amb una certesa implacable, s'anaren confirmant tots: els cossos sens vida que, quasi cada matí, compareixien sembrats als afores de la ciutat, prop de s'Hostalot de la carretera vella de Sineu, pels descampats de Son Dureta o just a la sortida de les carreteres de Valldemossa i de Sóller, eren la prova que la violència s'havia desfermat i que s'havia encetat un camí sense retorn. Els horabaixes, grups de falangistes uniformats i ben armats, li havien dit, se n'anaven a la fusteria de Can Mir, devora de l'estació del tren de Sóller, convertida en presó d'emergència («Prisión Estaciones», havia vist que nomia oficialment), on llegien unes llistes de quinze o vint noms de presoners. Tot seguit, com si fossin bestiar d'escorxador, els carregaven dins un o dos camions amb la caixa coberta i, de marinada, els trobaven morts amb un tir al front o a l'esquena.
—M'han dit que aquesta matinada s'ha intentat suïcidar l'home de la nostra coneguda del Molinar —comenta Nina, sense cap entonació especial, mentre dinaven.
—La coneguda del Molinar?...
—Sí, home de Déu, aquella que l'altre dia va venir i jo no hi era, te'n recordes? El periodista d'«El Día», Nasi, en Colomar!
—Sí, ja sé qui em dius, dona. El que estava tancat a Can Mir...
—Això mateix. Pareix que no ha pogut resistir la tensió de cada vespre, quan hi anaven a llegir la llista de les persones que se n'havien de dur... —Nina calla, es posa a rosegar entre les genives una molla de pa, fins que en va fer pasteta i se l'engolí—. Diuen que estava obsessionat —prosseguí Nina—. Tothora esperava que el cridarien i que se l'endurien en el camió, així és que, ahir vespre, entre la palla nova que els havien duit, que els serveix de jeia, es va trobar una corda... i aquest infeliç, mentre tothom dormia, no va tenir altre acudit més que de fer-hi un nus a la biga i penjar-s'hi, t'imagines? Però amb tanta mala sort que la corda, que devia esser podrida, s'ha trencat. N'hi ha que són desgraciats, fins i tot a l'hora de morir...
—Dona, no diguis aquestes coses —la censurà Ignasi tímidament.
I Nina, sense fer-li gaire cas, col·locà la fruitera al mig de la taula, plena de fruita del temps —peres i figues, sobretot— que havia comprat a plaça el matí, «caríssima», havia comentat. Amb parsimònia, enretirà els plats bruts i els substituí per uns altres de més petits, de la vaixella bona.
—També m'han dit —la vella xerrava i xerrava sense ni mirar-se Ignasi, però convençuda que aquell tema no li agradava gens— que aquesta matinada, abans de sortir el sol, se n'han menat tres comunistes molt coneguts per devers Son Dureta i que els hi han deixat... —no acabà la frase, però abans que Ignasi pogués demanar-li res, en tornà a reprendre el fil:— Un d'ells, segons que contaven, era un mestre molt famós... un tal Guillem Gayà, saps qui et dic, Nasi?, un que feia escola a Llucmajor, crec. Bé, doncs, ara ja no en canten galls ni gallines...
El varen jutjar a Palma de Mallorca i l'enviaren a can Mir, la presó dels presos polítics, una antiga serradora i magatzem vell de fustes, una nau enorme amb pilars centrals en la qual hi havia entaforats més de mil homes. Un envà els separava dels lavabos i de les latrines. A l'altre costat de la paret, a fora, havien construït uns calabossos on els condemnats a mort passaven la darrera nit. Dia per altre llegien els seus noms, al capvespre sortien en silenci; sabien que de matinada els afusellarien.
A en Toni se li feia insuportable haver de viure a can Mir, on tot era tedi i feia olor d'humitat. Els dies se li feien eterns, i el cos se li anava entumint per manca d'exercici. Arraulit al seu racó, rumiava si els braços i les cames li tornarien a servir mai més per a alguna cosa, si podria tornar a moure'ls com abans, després d'aquella immobilitat forçosa.
En l'aire flotava una olor apegalosa de desinfectant que li recordava la d'una infermeria; era una olor sense vida com la que precedeix una cura dolorosa. L'atordia i el feia pensar en ferides descarnades, safates, agulles de sutura, tisores. Però el que mes li repugnava era el menjar, ell que no havia tastat mai res que no hagués vist preparar, no es podia empassar el ranxo, ni aixecar-se, ni dormir o cantar si li ho ordenava una veu anònima. Només havia cantat en la sobretaula de les matances del porc, cançons més antigues que el vent.
Una nit en Toni es va despertar. Sentia uns cops secs, com si amb una maça picassin a terra, a l'altre costat del mur.
-José, que ho sents?
En José es va mig desvetllar.
-Pesadillas, Toni.
Però no ho eren. Més endavant va saber que un grup de fanàtics havia intentat d'obrir un túnel des de l'exterior, per davall la paret, per entrar amb metralletes i matar els presos que hi havia allí dins. Ho varen descobrir a temps, i de llavors ençà els homes del fusell ja no solament havien de vigilar els presos, sinó també protegir-los.
Altres indrets de Palma: