Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En la casa número 6 del carrer de Palau, hi vivien els germans Mercè i Marià Massot, que acolliren unes valorades tertúlies literàries en la immediata postguerra. Una làpida a la façana recorda que també fou l'estatge de l'eminent músic Guillem Massot i Beltran, el seu avi. Situats al davant podem llegir tot un seguit de textos: el primer, un de memorialístic de Maria Antònia Salvà que detalla el caliu d'aquell clos; poemes dedicats entre ella i Mercè Massot; els versos de "Partenó", de Llorenç Moyà i Gilabert en què equipara l'àgora de can Massot al Partenó; un poema de Miquel Ferrà que destaca la hospitalitat d'aquella llar; un seguit de fragments de les memòries de Miquel Gayà que donen idea de com es desenvolupaven aquelles tertúlies literàries i de qui hi assistia i, finalment, un sonet de Jaume Vidal i Alcover dedicat a l'amfitriona.
Allà la simpàtica colla de germans [Massot] té el tradicional estatge, ben conegut dels amadors de les lletres nostrades, que -adesiara s'hi reuneixen amicalment, per donar quiscun lectura a la seva producció poètica i escoltar-la els altres, complaguts. En el petit cenacle on es tenen les sentades, decorat a la mallorquina, amb cortinatges de llengos i la clàssica llumenera d'oli (que de vegades cal encendre per la sobtada interrupció del corrent elèctric), domina el venerable piano que fou del patriarca de la família, l'inoblidable i popular Mestre Compositor de Música Don Guillem Massot, que hi presideix avui en retrat [...] Entre els diferents que fan el salonet tan acollidor, n'hi ha un que, per representatiu, demana que ens hi deturem: és l'eixerit bufet que amb la corresponent cadira de braços, és erigit avui en càtedra dels poetes, bufet que na Mercè pren cura d'agençar amb llorers i amb flors quan hi ha una lectura literària, sense que mai no hi manqui el ram d'ofrena quan és poetessa la qui ha d'ocupar l'honorífic seient...
La saleta
Per Na Mercè Massot
Redós plaent: "l'amor, l'amor, l'amor"
hi troba flors hivern i primavera;
la pàtria mallorquina hi fa claror
amb l'oli de l'antiga llumenera.
Anèmones
Amb agraïment a Na Maria Antònia Salvà, per haver-me
duit a casa un gerro d'anèmones i violetes.
Com clar inici del rient Abril
tenint perfons un cel de nítida bellesa,
us vaig trobar portant amb aire tot dolcesa
un pomellet d'anèmones dins un pitxer fentil,
i eren per mi.
Passà per dins mon cor com esbart d'orenetes
un vol de mots que no sabia dir,
mentre que amb l'altra mà me vàreu oferir
un ramellet flairós de violetes.
Amb gran il·lusió jo recollia
de vostres mans el perfumat tresor,
i encara que mos llavis muts estaven,
una interna conversa reprenia,
conversa que no sap de molt de galania,
conversa pura com un filet d'or.
Així era el llenguatge que es parlaven
mon cor tot agraït amb vostre cor.
El Partenó
Sobre els rocs de les teves taules barbres,
Mallorca lluminosa com l'abril,
bastiren els teus fills de nobles marbres
un Partenó gentil.
Com les cordes d'una arpa harmoniosa
ben puntejades per un plecte d'or,
ses columnes, fendint la llum joiosa
ens feien batre el cor.
Entrar volia dins la sala augusta
que amb sos coturns petjava el propileu,
car s'oïa sonar, dolça i robusta,
la lira de Tirteu.
Un dia, quan la llum rosada esclata,
s'enfosquí de fumalla l'horitzó
i l'horda enderrocà la columnata
del clàssic Partenó.
Mes vós, sotjant les mans barbres i impies
aixecàreu de nou el temple bell,
refent amb el cisell basa i estries,
servant el capitell.
Un poeta tal volta us dirà Aspàssia,
mes ¿què pot dir aquest glosador pagès
si ho diu el vostre nom macell de gràcia?,
sou lo que sou: Mercès!
La llar hospitalària
És trist, dins una ciutat
a on tothom té un forat
i tothom troba un recó
per les vespres i matines,
— en Es Circulo, a Ses Mines
o dins el bar Formentor—,
anar vagant per carrers
oblidats dels femeters,
amb les mans dins la butxaca,
i si et vols fer passar el fred,
compondré qualque sonet
quan passa una al·lota maca;
i dormir sota un cel llis
tombat damunt un pedrís
i de cara a les estrelles,
sentint passar pels costats
els senyors ben abrigats,
tapats fins a les orelles.
Així en desconsol pregon
anàvem errants pel món
poetes que ningú cita.
Però ja tenim la pau
que el nostre cor necessita
gràcies a un bon cor que habita
en el carrer del Palau.
Aquí hem trobat arrecer
devora el foc de braser
d'un saló ple com un ou,
mentres fa vent i no plou
dins el levític carrer.
La mestressa diu: Veniu!
El seu cor és com un niu
a on l'ideal somnia;
a tots acull satisfet,
i en el recó mes discret
s'hi amaga la Poesia.
Bé estam en aquest redós
segur, quiet i ben clos,
lluny de mals dols i de febres,
ignorant si en les tenebres
dorm o està despert el Drac.
Mestressa, Déu vos ho pac!
Naturalment allò no podia acabar així. Abans d'un mes, pel diumenge de Carnaval, dia 23 de febrer, els senyors Massot valent-se de don Miquel Arbona, em convidaren a passar un capvespre a ca seva. Havien tingut a dinar una parella de noviis, els seus nebots el metge Guillem Massot i Margalida Muntaner, i altres parents. La lectura durà gairebé tot l'horabaixa. Per un gran finestral vèiem a l'enfront els magnífics jardins del palau episcopal. Al final, els germans Massot em pregaren que l'endemà a la nit hi tornàs amb els meus manuscrits, sense que jo entengués ben bé per què. Era que desitjaven que els pares de la novia i altres amistats poguessin participar en una nova lectura.
Si la lectura del diumenge l'havíem feta al menjador, de sobretaula, aquesta del dilluns seria a la saleta millor de la casa; i si la primera havia tingut un to familiar, aquesta segona record que va tenir un aire més solemne i de compromís. Els assistents eren nombrosos i allò ja pareixia un públic. Un petit públic, és ver, però ben triat i senyorívol. Els meus poemes d'allavors, que en part vaig recollir més endavant en el meu primer llibre L'atzur il·luminat, resultaven com a tallats de lluna per a aquell petit públic fàcil a l'emoció i no excessivament exigent pel que fa a la forma.
Així les coses, el dia primer de maig havia de passar pel quarter a fer acte de presència i renovar el meu permís: havia de trobar-me, doncs, a Palma. Els amics Massot em tingueren preparada una vetlada per a la tarda del dia 30 d'abril, que no oblidaré mai: la concurrència desbordava la saleta i calia ocupar, a més, la sala d'entrada i el despatx adjunt. Va ser en aquesta vetlada, que entre la gent jove que hi havia —i n'hi havia tanta o més que de gent major—, hi vaig conèixer aquella amb la qual, amb el temps, faríem amistat i més endavant l'amor ens duria a menar tota la vida junts.
Les vetlades de Can Massot que en aquelles circumstàncies s'encetaren per a mi i em feren irrompre en una mini-vida pública a Palma— les catacumbes no podien donar per a més—, varen ser també per a mi quelcom decisiu i d'efectes definitius en la meva existència humana.
En arribar a Mallorca, a mitjan desembre em va ser organitzada la vetlada que devia fer vuit a Can Massot. Seria la més sonada. Ho vaig dir a En Miquel Ferrà perquè ho sabés, no perquè hi vingués. Mes ell es va prestar a venir-hi. Aquella assistència tan generosa forçat l'havia d'interpretar com un vot de confiança. Tothom me'n va fer comentaris ben elogiosos, i En Ferrà va ser tan discret que si hi va trobar grops, no els va dir. Juntament amb el crític, convivia en ell el cavaller més senyorívol i correcte.
Aquella va ser la darrera d'un cicle de vetlades exclusivament personals. A partir d'allavors començarien les Vetlades pròpiament dites.
Va passar que, en acabar la meva lectura, la senyoreta Massot, gojosa perquè li havia duit d'assistent l'il·lustre poeta Ferrà —que s'hi presenta molt espontàniament—, li pregà amb molta cortesia que com a final també ell volgués recitar alguna de les seves poesies. En Ferrà en això va ser molt cavaller: no volgué que l'auditori se n'anàs amb un regust diferent del de la meva lectura, i se'n va excusar. En ser insistit, digué que un altre dia. S'acordà una data pels volts de Nadal.
Llegia La historia de San Michele, un poc avui i un poc demà, lentament. Don Miquel Arbona m'escrivia el 9 de gener del 1942 dient-me que no anàs de pressa, que l'assaborís amb temps i amb hores. I em contava que feia unes setmanes En Miquel Ferrà havia donat tota una sessió de poemes hivernencs, que Maria Antònia Salvà hi donà una lectura de versos la nit anterior —el 8 de gener—, i que hi havia quedat compromès En Guillem Colom per una altra vegada. I afegia: «Mirau com, sense fer-ne comptes, els vostres recitals íntims varen esser el llevat d'unes saboroses menges de l'esperit, que ens ofereix de tant en tant aquella casa tan acollidora».
Abans de la primavera del 1944 tenia el meu primer llibre al carrer. En edició clandestina, naturalment. Havia anat al gabinet de censura, on m'hi vaig trobar amb un senyor que havia conegut a Can Massot. No sé si un oient vergonyant. En veure'm, em digué que la meva presència l'espantava. Li vaig explicar el motiu de la meva visita i vaig acabar per induir-lo a la complicitat: ell creia que el meu llibre no alçaria cap polseguera. No massa després, aquesta benèvola complicitat ja ens havia duit, a ell i a mi, un profund disgust. Algú hi havia anat amb un afer semblant, amb tan poca fortuna que li va retreure el meu cas, i ens posà en evidència. Passàrem unes males hores. Mes el goig interior que duia de veure publicat el meu primer llibre i en una tan bella edició, qui me'l podia esvair? El llibre va ser molt celebrat en el cercle de Can Massot i fora d'ell, i no solament vaig treure les despeses de l'edició, sinó que hi vaig doblar i més que doblar el guany. No podia començar amb millors auguris.
Can Massot, al carrer del Palau, és la llar dels dos germans —Marià i Mercè— d'aquest llinatge. Era, aleshores, el punt de reunió dels poetes mallorquins. Totes les arts hi tenien acollida, especialment la música i la poesia. El pare havia estat compositor així com un germà, morí feia poc temps, qui havia recollit i harmonitzat cançons mallorquines com A la ciutat de Nàpols i L'infant i la dida. No és d'estranyar, per tant, el seu entusiasme per la poesia mallorquina sobretot en aquells temps d'interdicció i menyspreu. Aquest fou el lloc escollit per a la meva primera lectura pública el 19 de febrer de 1943.
Vivia aleshores a Binissalem, amb el títol d'advocat nou de fresc. El dia es presentà extraordinàriament ventós i desagradable, però dins mi surava una il·lusió que res no apagaria. Amb la carpeta dels meus escrits a la mà, vaig prendre el tren que passa per Binissalem. Era la una i mitja, i entre furioses bufades de vent i llambregades d'emoció i fred vaig arribar a Ciutat.
A casa de don Guillem Colom acabàrem de preparar els originals i, a les set de la tarda, arribava jo sol a Can Massot. M'obrí la porta un capellà que resultà ser Mn. Bartomeu Guasp i, una mica intrigat, em preguntà:
—¿És vostè el poeta de la lectura d'avui?
—Jo som, per a servir-lo —vaig contestar més empegueït que si m'haguessin aglapit furtant.
I vaig passar al Sancta Sanctorum de Can Massot, a la saleta, tot caràcter, on es donaven els recitals poètics i que ha sentit les veus de Maria Antònia Salvà, de Guillem Colom, de Miquel Ferrà, de Mn. Riber, dels germans Fortesa, de Mn. Guasp, de les germanes Penya, de don Antoni Salvà, del P. Batllori, de Mn. Melendres, de Rosa Leveroni i de tants d'altres poetes mallorquins i catalans entregats a la tasca feixuga i noble d'aixecar una cultura menystinguda, tasca que tan sols el demà n'ha de recollir els fruits.
La ventada havia restat gent a la lectura. Amb tot i això el públic fou nombrós i selecte. Parlà primer el Sr. Colom qui donà a conèixer al públic la meva formació, el meu caràcter, la meva obra i anuncià que llegiria algunes de les meves composicions, les de més to i esperit.
17 desembre.[1944]
Avui, a les cinc de la tarda, han inaugurat a Can Massot les vetllades literàries. Amb motiu del Centenari de la Restauració de Montserrat, el Sr. Sunyol ha llegit una interessant monografia del mil·lenari monestir. S'han recitat nombroses poesies montserratines d'autors catalans i mallorquins. A la lectura s'han interpretat la cançó "La mort de l'escolà" i el "Virolai", La Salve ha clos la primera vetllada. Aquí don Miquel Ferrà m'ha presentat el poeta eivissenc Villangómez.
A Mercè Massot
Senyora: si la música salvatge
ensenyada pel vent a un pelegrí
pot plaure al cant que el vostre violí
aprengué en la dolçura de l'oratge,
vet'-me't ací, retut en homenatge,
gosant beure en la font del vostre vi,
del vostre vi que tant sap endolcir
nostres amargues hores d'esclavatge.
Que us sia grat, senyora, el meu present:
l'he cercat en l'eterna primavera
en què floreix mon íntim sentiment
I ha germinat en l'hora riallera
en què collia la coloma absent
la venturosa branca d'olivera.
Altres indrets de Palma: