Autor:
Josep Pla i Casadevall
Obra:
Homenots. Tercera sèrie
(Tercera sèrie)
, 1972
Pàgines:
54-56
Ens dirigírem al Círculo Mallorquín, o sia Ets Círcolo per llegir els diaris que havien arribat amb el correu matinal. en aquella l'establiment era gairebé buit i feia aquella olor de fum de cigar havà refredat que exhalaven els casinos provincials importants. [...] Entràvem a la casa, pujàvem unes amples, solemnes i encatifades escales i arribàvem a la biblioteca, que era al pis més alt. Aquesta biblioteca contenia uns grans armaris envidrats, plens de llibres grossos i relligats a prova de bomba, absolutament i hermèticament tancats.[...]
Fou en aquell local que Estelrich em presentà el senyor Joan Alcover, que llavors era –emmudida la lira de Costa i Llobera per íntimes necessitats de gravetat i misticisme- la personalitat literària del país socialment més reconeguda i admirada.
El senyor Alcover era llavors relator de l'Audiència Territorial de Palma. Acabat el seu servei matinal, pujava a l'indret de la premsa per tal de passar la vista sobre "La Vanguardia", que llavors era dirigida pel seu íntim amic Miquel dels sants Oliver, que ha deixat a totes les persones que el tractaren un record tan humà i tan apreciable. Alcover era probablement l'únic soci del Casino que passava pels seus locals en aquelles hores intempestives. Feta aquesta feina tan agradable –estimava molt Oliver-, se n'anava a dinar. I cada dia feia el mateix, perquè era un home d'una vida molt metòdica i ordenada. Durant la meva estada a Palma, vaig tenir ocasió de parlar, diverses vegades, amb el senyor Alcover en aquell lluminós raconet.
Era un home d'estatura més aviat petita, però no tenia pas aquella mobilitat de fura que de vegades tenen els homes petits. Més aviat era parsimoniós, atent i lent, anava admirablement ben vestit –invisiblement ben vestit-, era un senyor correcte, polit, fi. Llavors ja tenia anys, però no havia entrat, encara, en la devastació de la vellesa: les seves faccions, els seus moviments, la seva sòbria gesticulació, es mantenien animats i vius. Tenia els cabells molt blancs, una barbeta exquisida i maurina, un bigoti d'una qualitat de buata i una lleugera calvície –no total- d'un rosat lleuger. Els retrats que solen circular d'aquest senyor no tenen gaire a veure amb l'home que coneguí. En els seus últims anys s'arrodoní una mica, i l'aspecte d'home ossat i flac dels seus anys madurs s'acolorí lleugerament. Aquesta transformació pot, amb l'edat, produir-se. El cert és que en aquella època tenia un aspecte tan pulcre i normal que tendia al bibelot i de vegades semblava un conillet blanc polidíssim. No vestia pas, certament, a l'última moda: s'havia aturat en el moment que semblà dominat per la figura del seu gran amic el senyor Antoni Maura: coll d'aletes, corbata d'una qualitat densa, punys rodons –els punys rodons de 1909- i sabates de xarol. L'única innovació perceptible era la bufanda, que portava admirablement adherida al coll, sota l'abric. L'abric era d'un color gris plom, amb un braçal negre. El barret era un barret llonguet gris clar amb una cinta blau marí obscura que feia una admirable combinació amb la barba maurina. I els guants de pell, que semblaven acabats de sortir de la capsa com tot ell mateix.
