Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
És el barri mariner de Llucmajor que enllaça amb la badia de Palma a partir del torrent des Jueus. Platja d'arena fina i de ben poc desnivell. Acull, paral·lela a la costa, la més gran concentració hotelera de Mallorca i una de les més importants de tota la Mediterrània. L'acció urbanitzadora agressiva, iniciada entre 1960 i 1968, va provocar que el 1989 desaparegués pràcticament la vegetació que retenia el sistema dunar que, posteriorment s'ha recuperat en part amb la reintroducció en part de 400.000 tones de sorra. En qualsevol punt de la llarga platja ens podem servir de la lectura del poema que li va dedicar Miquel Dolç i fragments d'Aquesta mena d'amor, de Josep Maria Palau i Camps, que hi va situar una història d'amor en els moments que hi començaven a freqüentar s'Arenal els palmesans.
S'Arenal
Visió blanca de S'Arenal,
que rius i cantes i t'insinues
al cor amb una rojor estival
de maquillatges i cames nues.
Si veus las nafres de l'amargor
amb virtut nova ja les embenes:
tenen tes platges massa finor,
tos pins s'esbranquen en les arenes.
De sol i ullades cuita la pell,
llisquen tes nimfes en tendres fugues,
entre rialles de cascavell
i una ruixada de pampallugues.
Casetes blanques de S'Arenal,
que en llit de sèpies i d'algues grises
viviu un acre sabor de sal
i un llarg col·loqui dones i brises.
Amb una llenca d'enyorament
que surt dels porxos i es perd enfora,
silencioses, danseu al vent
i amb la badia dormiu una hora.
Guaiteu les fulles de l'horitzó,
de cel i pèlag cercant l'inici,
i una frisança d'evasió
us du a les noses d'un pler fictici.
Dunes immòbils de S'Arenal,
que oïu la queixa de les gavines
i el pessic tendre del madrigal,
minucioses i femenines.
Sou com a pètals d'un pom immens
o blanes corbes de dona grassa:
calmeu la basca, si venç no venç,
amb braços d'ombra com una glassa.
Quan d'una a una vers l'infinit
solquin les barques com fines relles,
de les parelles el breu delit
veureu daurar-se d'un bany d'estrelles.
Carrers polsosos de S'Arenal,
calents de besos i solellada:
brindem, amiga, pel bé i el mal,
del bar marítim a l'enramada.
Quin panorama d'encant balbuç
d'un veire a l'altre, per joc, s'obstina!
Dins la fragància del teu barnús
té un fons de cala l'oculta sina.
Estima'm ara que un somni blanc
d'òpal i perla desempresones,
i dins tes venes dringa la sang
amb joia brusca de rems i d'ones.
Aquell dia, per variar, la disputa entre don Xim i donya Beatriu girava, també, al voltant d'Isabel. La filla havia estat invitada a passar uns dies a l'Arenal, a casa de Mercè Riera. El pare deia que no, que ningú amb tres corones d'or damunt camp de gules anava a passar l'estiu a l'Arenal. En canvi la mare trobava que hi anava alguna família que, si bé no tenia tres corones d'or sobre camp de gules, podia posar un tres seguit de sis zeros damunt un xec sense esgotar un compte corrent.
Eren les nou del vespre í el matrimoni, segut prop del balcó a la saleta, obert per donar pas al poc oratge d'aquell dia, i tot esperant que Isabel tornés del cinema per sopar, discutia la qüestió. Donya Beatriu argumentava:
—Endemés, a Isabel li fa il·lusió. Fes-te comptes que a l'Arenal, segons diu Mercè, estan organitzant, com cada any, una festa a benefici de les monges del poble i compten amb Isabel perquè reciti alguna cosa. Serà un número del programa.
—No m'agrada que la meva filla sigui un número, —replicà don Xim.— Endemés, ja t'ho he dit, l'Arenal no ha estat mai la tirada de la gent del nostre braç.
—Amb això tens raó, Xim, la gent del nostre braç, almenys la majoria, no va a l'Arenal ni a cap altre lloc avui en dia. I creu-me, hem de mirar que Isabel tingui oportunitats... [...]
La quinzena que Isabel passà a l'Arenal després de la festa va passar com una exhalació, almenys això li semblava a Lluís. La platja, el mar i els pins havien estat testimoni del seu amor i Isabel li corresponia. A vegades ell pensava que una mica fredament, però devia ser qüestió de caràcter. [...]
Mentrestant Isabel, seguda en la butaca traquetejant de l'autocar, veia com desfilava la platja on ella havia passat tan belles hores. L'oratjol, que venia del mar, entrava per la finestreta del cotxe, li acariciava els cabells i li duia a la boca el regust d'algues pressentit una quinzena abans. El regust de l'amor li venia, en canvi, de dins ella mateixa. És clar que no era el seu primer flirt, però aquest sabia ella que el podria dur al port del matrimoni. No estimava, però se sentia estimada, que era, potser, millor encara.
Arribaven a Can Pastilla i l'autocar virava a la dreta deixant el mar, que no retrobaria fins a l'entrada a Ciutat. Isabel va tancar els ulls i recolzà el cap en el respatller de la butaca i, per la seva imaginació, seguí desfilant la platja de l'Arenal i els quinze dies escolats. Compliria la seva paraula en Lluís? Ella n'estava segura.
Altres indrets de Llucmajor: