Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Casa de possessió, documentada d'ençà 1425, que havia pertangut a la família Salvà i on Maria Antònia Salvà va escriure la major part de la seva obra literària. Hi ha vestigis prehistòrics en els seus camps. L'any 1578 es dividí en dues propietats: S'Allapassa i S'Allapasseta. Té un caire senyorial, organitzada linealment, s'hi accedeix a través de la carrera. Integra l'habitatge humà, la torre de defensa i algunes dependències agropecuàries (portasses, l'antiga païssa convertida en cotxeria però que encara conserva les arqueries interiors, i un cup de vi en desús). Hi ha una inscripció a la volta de canó del forn que diu "Añy 1898". Aïlladament i disposades al voltant de la casa principal, hi trobem altres dependències agrícola-ramaderes: els antics sestadors, el forn amb volta de canó, uns magatzems també amb volta de canó, el galliner, els estables, una torre de molí de vent en desús i algunes barraques de roter. La possessió té tres instal·lacions hidràuliques: una cisterna, un aljub (front a la façana sud de la casa) i un safareig (adossat a la façana est). En ser-hi al davant són diversos els textos en vers i prosa de Maria Antònia Salvà que hi podem llegir així com també un retall de memòria de Josep Maria de Sagarra de quan la va tractar o poemes en homenatge de Mercè Massot i Guillem Colom.
Allapassa és el nom aràbic d'un territori o alqueria situat al migjorn de Mallorca, que, quan el Rei En Jaume havent conquerit l'illa féu el repartiment de les terres, adjudicà, igual que Passaron, el territori veí, «als homens de Tarragona», com es troba consignat al llibre del dit Repartiment.
No havien passat encara bé dos segles —car fou pel setembre de 1425- que un tal Pere Salvà nadiu de la Parròquia d'Artà adquirí aquelles terres de S'Allapassa i Passaró, noms que perduren encara en el dia d'avui, i fou el fundador de la família Salvà de l'Allapassa, que des d'aleshores ençà no ha mancat mai de successió masculina, havent firmat sempre així el fill major de la casa. [...]
S'Allapassa o Sa Llapassa (que tot és u i difereix tan sols per la manera d'escriure l'article que amb el temps s'afegí al nom primitiu), és, doncs, des de 1425 la nostra casa pairal. Les altres finques, com Son Verí i Son Monjo, anomenat pels antics documents «lo camp de la batalla», que després vingueren a enriquir el patrimoni familiar, foren aportades en matrimoni per algunes dones, però el vertader solar de la família, és el que resta dit; un territori dilatat de la marina de Llucmajor, que, a descriure'l tal com el vaig trobar jo en venir al món, a més de grans sementers de conradís, pinars i garrigues, tenia al terme, una gran faixa de garriga-rasa, la Marina pròpiament dita, que limitaven les penyes de mar, a on anava comprès el cap Regana.
Totes les possessions d'aquell litoral, «La Torre», «Llucamet», «L'Àguila», tenien també la seva faixa de «marina» per on habitaven les cabres salvatges, que en el temps oportú eren aplegades mancomunadament per senyar les cries, cada propietari amb el propi segell, donant altra volta llibertat a les que restaven després de la venuda. Per això a l'entrada de la marina hi havia el corral de les cabres», on se feia aquella operació.[...]
La casa, espaiosa, però baixa i vella com tantes altres de possessió, poc té de notable, si s'exceptuen uns retxats de ferro que a la part baixa de l'edifici resguarden la finestra d'una de les cambres. El que li donava més caràcter era la torre, caiguda fa pocs anys de pura vellesa.
La torre, unida a l'edifici per sa cara posterior formant un cos de construcció avençat, era quadrada i de tres pisos incloent la planta baixa, és a dir, un pis més alt que la casa, que és sols de dos i encara el segon servant la inclinació de la teulada.
La base de la torre era construïda de pedres grosses, que amb l'acció del temps havien pres un color grisenc a una part, i a l'altra un color vermellós com de fulla seca, i, per més suggestió, una figuera borda arrelada entre les juntes de les pedres estenia cap amunt el brancatge.
La meva cambra
La meva, perquè la vaig habitar molts i molts d'anys, en la infantesa i en la joventut; era la que encara hi ha a la planta baixa a mà esquerra com entram a la casa, i poc tenia de particular: un «ample llit entorcillat –perfumat de roba neta», amb cobricel i davantera d'endiana groga, mostrejada amb figures com a de Sants mitrats. Un guarda-robes de fusta blanca, on es guardaven curosament aplegats els blancs llençols de brinet, flairant a bugada i vaumarosa; un llit de tela a un cantó i les cadires corresponents.
Però quin despertar, de bon matí, en aquella edat en que tot és meravella! El primer raig de sol ixent, filtrant a través de les persianes de la finestra, pintava a la paret aquells rotlos vermells i tremolosos que a poc a poc s'anaven allargant i empal·lidint fins a prendre la forma de dòlses lluminoses de sucre-esponjat. Allò, per a mi, era «s'auba». Aquella cosa clara i matinal que tenia un nom tan bell, no podia esser més que allò. El sol ja el coneixia prou; el veia cada dia onsevulla que fos, però «s'auba» no m'apareixia més que allà, en aquella cambra que omplia d'il·lusió infantil, i no cal dir com eren d'alegres les noves que allà m'eren aportades per espolsar-me la son i la peresa: ara d'una pollina jove, nascuda el vespre abans, amb un estel al front; ara, tres moixets novells que havien trobats dins el llenyer de la cuina: n'hi havia un de rotget, i un altre bru acollerat de blanc, i una moixeta clapada. O be havien duit bresques de mel i m'esperaven perquè les vés. I a tot això, les guàtleres engabiades allà defora, repetint el seu cant santjoanenc: «Ma-mau... Ma-mau... blat segat, blat segat».
A l'Allapassa
"A l'Allapassa aniria,
a l'Allapassa aniré,
que és segur que hi trobaré
conhort per la vida mia".
Així jo cantava un dia
i el conhort prou me vingué:
la musa m'escometé
i la salut refloria.
El poema de l'Allapassa
1425-1925
Salut oh camp, oh nom de L'Allapassa,
dolç arrecer on té pairal redós,
cinc voltes centenari, nostra raça.
Mon cant avui vol beneir el terròs
de tos guarets, que ha remogut l'arada
de l'avior que Déu tenga en repòs.
Vol beneir la terra, ja llaurada,
ja verdejant, dels amples sementers,
o amb l'onejar daurat de la segada.
I el florir i el fruitar dels ametlers,
que encara serven l'enyorança pia
d'aquells pinars que els daren arrecés.
Altres terrenys tendran més ufania,
però tu tens la dolça pietat
que es mescla de tendresa i melangia.
Aquí el sentit no es sent afalagat
ni enlairada la ment, mes s'agombola
dins la pau d'una amable austeritat.
La cançó hi és humil, com de terrola;
el teu aire es perfuma dins la nit
d'olor de romanins i farigola.
De grans i fruits l'estiu es proveït,
dringa el Nadal de picarols d'ovelles,
la Pasqua hi troba l'aubonar florit.
Dolça i rossa és la mel de tes abelles,
i escoltívol el cant del sebel·lí
passant de nit sota el tendal d'estrelles.
Quina amplària de món! no es veu la fi.
Garriga, pedregars... garriga rasa,
per on campen la llebre i el coní.
Enllà no es veu ni pujarol ni casa;
redols de pins, barraques de roter,
que rosteix del solei la viva brasa.
Mates i revellar... Qualque claper,
qualque sola decrepita sivina
on s'aturen el corb i l'esparver.
Negreja al lluny bestiar gros, i eguina,
movent l'esquella en l'ampla llibertat
dins el ras dilatat de la marina,
fins a Penyes de mar.—Oh soledat
plaent sempre a mon cor i suggestiva!
Oh abims de Cap Regana i Pou-salat!—
Per un tirany en rost, de cabra esquiva,
plau-me baixar l'altívol penyalar,
la cara encesa de calrada viva.
Com fresqueja, allà baix, la blava mar!
La llissa, l'escorbai i la morena
dins l'escletxa conviden a pescar.
Oh mar de fons d'alguer, clapat d'arena,
mar que has vist emportar més d'un captiu,
ja el rovell ha trencat tota cadena!
No és ja aquest paratge moretiu,
i malgrat la cançó que encara corre,
moros no hi topen —com abans— d'estiu.
Nostres dies han vist l'antiga torre
que en fou defensa, roja d'antigor,
caure a l'embat del temps que tot ho esborra.
El trist mussol se'n plany en la foscor,
i l'enyora la rústega teulada,
i el cor, que no s'avesa a sa buidor.
Salut, salut, dolça heretat aimada,
que ens mostres per l'escala de l'ahir
una avior modesta i assenyada.
Jo en sent l'encant, anc que no el sàpia dir,
i envers la benaurada clarandera
de cinc centúries, gir l'esguard enrere,
ja que la boira amaga l'avenir.
Terra pairal
D'ensomnis fugissers seguint la ruta
m'ha vagat d'escoltar el teu secret.
Oh ma terra pairal! Oh terra eixuta,
que pervingueres a apagar ma set!
Ah, si sabes cantar-te com caldria!
En mes cançons no t'he afegit un bri
de beutat; ets molt més... El que em dolia
que no tothom ho destriés així!
És enamorament? És gelosia?...
Ni jo ho sabria dir.
Bella en l'atuïdora solellada
i bella quan la neu
ha emblanquit alguna hora ta encontrada,
has hagut sempre part del viure meu;
per cada arbre aterrat, l'esgarrinxada
que a l'ànima has obert es fa més greu.
Quan ta solada verda torna bruna
fóra debades enyorar la flor
de tes garrigues, o les nits de lluna
quan el girant ens duu temença al cor;
mes si del ten esquer perd una engruna,
sé que me'n guardes mil al ten tresor.
A voltes d'un aspecte et fixaria
per a guanyar-te algun voler gentil
quan rossegen rostolls en llunyania
o en florir les estepes de l'abril.
—Però, del meu afany, jo ¿què en trauria
si l'encís resta ocult de tan subtil?
—Delícia secreta i camperola,
per ben fruir-te ja no em cal esplai;
del meu silenci fes-te'n aureola
pur com un lai i dolç com un desmai.
El tondre
Una de les tasques més alegres de l'any, era la del tondre el bestiar de llana. S'esqueia pel mes d'abril, quan s'obren les primeres flors del gínjol (lliri blau), tan fines i perfumades. Venia un estol de tonedors d'ofici, armats cada un de llargues i ben esmolades tisores de tondre amb les anses prèviament forrades de llana, a fi de no fer malbé ni bofegar els dits dels qui les havien de manejar. Entre els tonedors, no mancava mai el sen Rafal, honorable d'aspecte, ni el sen Passarell de més edat encara, a qui nosaltres anomenàvem «el Patriarca», perquè mon pare trobava que pareixia «un patriarca de l'antiga llei». Amb ells venien els fills respectius i algun amic. Els missatges de la casa, sobretot els pastors, ajudaven també. Els qui no eren tan destres en l'art, tonien caps i coes, passant després l'animal als mestres que el despullaven del tot.
El tondre tenia cant amb tonada pròpia, llargaruda i lenta. El sen Rafal solia iniciar el cant, que els altres reprenien:
Jesús, siau-me Jesuuuús...
Salvau-me l'ànima mia!...
i hala! gic-gic, davall l'unida i compacta llana apareixia el cuiro de les ovelles, blanc com un glop de llet.
Tonedors, toneu ran-ran,
que es paraire no se queix.
Sa llana que estima més
és sa de prop de sa carn.
I seguia la tasca a l'ombra de les grans estores posades a modo d'envelada davant la boval on era reclòs el bestiar. D'allà els grossos vells estufats i rossos eren transportats en sàrries al quarto de la llana, on esperaven amuntegats el dia de la venuda.
El festí de les acaballes del tondre era dels més notables i suculents de l'any. La llarga taula ordinària no bastava per res, tanta era la gent, i se n'havia de bastir una altra a continuació, llarga llarga, que tothom hi cabés.
En el dia tot això ja és passat; amb una maquineta de no-res, la tosa es fa silenciosament, amb punts i amb hores, i de la gent jove ja ningú es recorda de les costums d'antany.
Don Joan em dugué a fer una visita a Maria Antònia Salvà, que vivia amb un germà seu bastant curiós. El senyor Salvà ostentava un bon bigoti negre i vestia amb arrogància; més que un cavaller mallorquí semblava un militar de Ciudad Trujillo.
Maria Antònia duia un gipó vermellenc, molt cossat i molt tapat. La seva veu era agradable i prima, i a mi va resultar-me la veu d'una novícia de convent de clausura. Encara es mantenia fresca i jove i respirava una sensibilitat molt tendra i un caràcter tímid, dins unes formes més aviat plenes, de pubilla rural. Ens va llegir algunes poesies, i la seva veu aleshores es posà en tensió com una ala d'oreneta. Jo, de les poesies, només en vaig caçar l'imponderable accent d'aquella dona, que per a mi tenia tota la delicadesa d'una antiga capsa de música.
A Maria Antònia Salvà
En ocasió de la publicació del seu llibre El retorn
Vostra masia esquerpa i soledana
es perd dins la planura sense fi:
barraques, talaiots, qualque cabana,
qualque aljub calcinat vora el camí;
garrigues i clapers enllà la plana,
i avui com en el temps del sarraí,
lents ramats que hi pasturen, blat que grana
i restobles on canta el sebel·lí...
Oh terra aspriva i òrfena de pluja
on el fill de muntanya tant s'enuja,
beneït vostre cant que ens abelleix!
Ell treu la mel dels cards de la contrada,
al seu encís la flora humil es bada
i fins la seca fusta reverdeix...
Altres indrets de Llucmajor: