Coves de Galdent

Autor: Gabriel Janer i Manila
Obra: Ha nevat sobre Yesterday , 2016
Pàgines: 158-159

Les històries, com el fil de la faixa de la tia Antonina. Podien esser d'una violència que esfereïa. Relats que explicaven les correries d'una quadrilla de lladres sanguinaris, de bandejats que s'amagaven als forats de la serra de Galdent, a les coves que, segles enrere, els trencadors havien excavat. El marès de Galdent era ben considerat, tant com el de Porreres, quasi tant com el de Santanyí. El referent d'aquests lladres era la bandolina d'en Durí, que, durant anys, havia tingut alterat l'ordre a les terres que miren al sud: les grans possessions de sa Marina de Llucmajor, i als pobles del Pla que voregen els faldars del massís de Randa: Algaida, Llucmajor, Montuïri, Porreres... El mite d'en Durí era present dins la memòria de la gent del meu poble. També es deia que encara hi tenia descendents i se sabia qui eren. A la permanència del mite, hi contribuïren les històries d'assassinats i lladronicis que es contaven, però també el teatre: la representació de Les coves de Galdent, el drama rural que Bartomeu Montserrat Mudoi escriví en versos heptasíl·labs i estrenà, al Teatre Romea de Barcelona, l'any 1883. Sovint succeïa que, en les històries d'en Durí, s'ajuntaven els relats que ens arribaven de la tradició oral amb d'altres extrets del text escrit per al teatre. Però el nom d'en Durí feia calfreds. Una por molt negra que s'arrapava al coll. Era la por de sempre. La mateixa por que formava part del nostre paisatge.

Autor: Gabriel Janer i Manila
Obra: Els alicorns , 1972
Pàgines: 143-144

El puig de Galdent, sense gaire vegetació, es troba a mig camí d'una petita serra, sota la Sopegada del Gegant. (En un temps inconcret, sant Cristòfol, que se n'anava a Biniali i devia badar una mica, pegà un encepec al caire d'aquesta muntanyola i obrí un portell.) Les coves eren amples. Anys passats havien servit de pedrera, car el marés d'allí era fi de gra i tenia bon nom. Quan arribàrem, una dona de mitja edat ens va sortir a camí. El capità es va treure l'abric i em presentà tot aquell boldró d'homes que s'havien enrevoltat a mi endardellant preguntes. La madona escaldava sopes per a tothom i ens asseguérem sobre les pedres a menjar. Entre ells, es motejaven tots per un malnom, i em va costar un grapat de dies poder-los conèixer sense dificultats. N'hi havia tres, els noms dels quals vaig aprendre de cop, que em caigueren, particularment, en gràcia. El capità Boix, corpulent i gran com una església, conegut de la meva família des de feia molts anys; madó Segrina, d'ulls de geneta i cabells favats, era la madona de la bandolina. De jove, havia tengut especialitat a fotre carteres als pagesos rics que anaven a ciutat a comerciejar.

Els fregava la pitrera pel cos i els furtava els diners amb les mans, sense que se temessin. Els pagesos arribaren a conèixer-la de lluny i hagué de plegar, perquè, quan s'arrambava, tothom estrenyia la bossa i no es commovien; i en Bernat Galta Roja, menut com un esquit, amb un tros de cara color de vi negre i un ull trabucat. Érem vuit i jo, nou, entre tots.

Autor: Gabriel Janer i Manila
Obra: Els alicorns , 1972
Pàgina: 145

El capità Boix em va assignar el meu jaç, en un racó de la cova. Em digué que podia escampar-hi dos sacs de palla llarga i que els meus ossos romandrien plans com els d'un rei. Vaig dormir un caramull d'hores, d'una tirada. A mitja tarda, em despertaren els crits de tots ells, que feien barallar dos galls de brega, enmig d'una rotlana. Els animals es miraven la cresta, d'un tros lluny, i s'inspeccionaven, i no gosaven envestir de cap manera. Un era gran i tenia el posat soberg i les plomes de la cua dibuixaven una corba altiva i esponerosa; l'altre no feia l'alçada d'una perdiu i començava a treure cresta i a posar esperons. Continuaven observant-se amb recel, però cap dels dos no s'atrevia a començar. Finalment, iniciaren la lluita, enmig d'un aldarull de crits i de bots. Es picaven pel coll i tornaven al seu lloc d'observació. El gran i gros anava a deixar-lo fora de combat. El menut sabia mesurar les distàncies i anava cap dret al contrari sense perdre temps. La baralla va durar més d'una hora i hi va haver un instant en què la victòria no era gens segura per a cap ni un dels lluitadors. Al final, esgalabrat i ferit, amb el cap ple de sang i l'esquena pelada, aquell esquit de gall picotejava els ulls del seu contrincant, que no sabia de cap de les maneres per on havia de retirar-se de la brega.

Autor: Gabriel Janer i Manila
Obra: Els alicorns , 1972
Pàgina: 188

La vall era plena de fosca i el vent xiulava per entre l'arbreda. Marxàrem agotzonats, ran d'una paret, fins que agafàrem el camí de Punxuat. Cada passa que fèiem es transformava en una victòria, tot el camí passat esdevenia el nostre triomf, perquè ens esclafia la cara de satisfacció i no podíem amagar el goig que sentíem de veure que res sobre la terra no havia estat més fort que nosaltres. Tots dos tornàvem a tenir denou anys i la vida ens picava dins la sang com un ram d'ortigues. Quan arribàrem a Galdent, madó Segrina, que ens havia esperat desvetllada, vora els fogons, tragué una corona de mareselva i la cenyí, pomposament, pel cap de na Martina. El capità Boix ens dedicà unes paraules entranyables de salutació: "Fins avui, no hauria pogut morir-me tranquil. Ara, sé que aquesta comunitat nostra tendrà continuació i repoblarà la terra amb fills seus, nascuts de l'entranya pròpia. Sou la primera parella. Sense vosaltres, ens hauríem anat esgotant per consumpció. Creixeu i multiplicau-vos. Farem un poble nou de gent que no haurà conegut les misèries que tots hem hagut de patir sobre la carn. Si qualque dia, del si d'aquest poble, en surt un redemptor, llavors, serem grans i les nostres generacions de bandejats perfectes seran tan numeroses com les estrelles".

Beguérem vi ranci i menjàrem bescuit. Na Martina em mirava a la cara i estava contenta de trobar-se al meu costat. Dos homes vigilaven els sementers, per si algú ens havia seguit. Aquell vespre, no el passàrem dins la cova. Prenguérem garriga i ens rebolcàrem sobre la fullaca fins que el cel hagué arraconat totes les fosques.

Autor: Gabriel Janer i Manila
Obra: La malcontenta , 2015
Pàgines: 121-123

En Bartomeu Fullana, anomenat Fullaní, era conscient del moment en què es trobava. Amb la delació d'en Durí i el pretext de ser menor d'edat havia esquivat la forca, però sabia que n'Antònia, la Malcontenta, el cercaria.

—Vos esperaré a tots a l'infern.

Havien estat les darreres paraules d'en Durí. Després es va obrir una trampa sota els seus peus i va quedar penjant pel coll d'una corda. Va batre els peus, va emetre un so semblant a un rot, i al final va quedar inerme. Va anar tot més de pressa del que semblava que havia d'anar.

Després, en Fullaní va poder sortir d'entre la gernació protegit pels voluntaris reials, tal com havia dictaminat el jutge. Ell ja havia fet el seu paper, i l'havia fet a consciència. De fet, n'havia tret una bona tallada.

—Has de fer una feina, Fullaní —li havia dit en Durí, amb la veu ofegada per l'angúnia.

—Tu diràs —va respondre ell. Parlaven a través de les reixes. En Fullaní mirava la camisa del seu company, tacada de sang per les nafres que li havien causat els cops. Estava detingut, i ell havia aconseguit acostar-se fins a la cel·la on el tenien reclòs.

—Aquests desgraciats —va enunciar en Durí— me volen penjar. Però jo estic segur que me deixaran sortir a canvi de diners. Els has d'anar a cercar, Fullaní. Compta unes cinc-centes lliures.

En Fullaní es va espantar.

—I d'on vols que tregui cinc-centes lliures, Joan?

—És senzill —va respondre el reu—. No ho he explicat mai a ningú, però tenc un racó més que fet. Tot és botí del que he robat en aquests anys, amb tu o sense tu, està enterrat dins un forat de ses coves de Galdent. Vés allà i treu tot el que trobis.

En Bartomeu va fer veure que dissimulava l'ànsia.

—A quin forat, Joan?

En Durí va fer un sanglot. Sabia que l'esperava la mort i que confiava la seva vida a les mans del seu company.

—És senzill —va dir—. Has d'entrar per la boca que hi ha a Son Monjo. És estreta, però tu ets prim i t'hi podràs arrossegar. Ses primeres passes s'han de fer de bocaterrosa, després te podràs posar dret. Has de caminar per un passadís fins que trobis una bifurcació: tendràs dos camins, a dreta i a esquerra. Has d'agafar el de la dreta. Veuràs que arribes a una galeria i que està tot ple de ratpenats penjats des sostre. Te pots fer llum amb una torxa, o amb un fanal. En acabar sa galeria, trobaràs un espai obert amb un bassiot d'aigua. Devora es bassiot hi ha com un claper construït amb pedra viva. Hi puges i t'hi afiques dedins. Hauràs de baixar un cos i mig. No deixis de fer-te llum. En arribar a baix, ho trobaràs tot.

En Fullaní ho memoritzava tot amb la màxima atenció.

—I després què faig?

—Després véns amb sos doblers i me'ls entregues —va xiuxiuejar en Durí—. Jo en donaré una part a aquests torracollons i, quan me deixin sortir, la resta mos la repartirem entre tu i jo.

En Fullaní es va gratar el clatell.

—Fet? —va preguntar en Durí. En Fullaní va aixecar el cap.

—Fet.

Autor: Gabriel Janer i Manila
Obra: La malcontenta , 2015
Pàgina: 63

Amb el pensament tot ple de na Maria Boscana, en Pere pedalava i deixava enrere el cementiri de la vila, on dins la tomba familiar son pare descansava del sac de deutes que havia deixat en aquest món, i passava a l'alçada de la gran possessió de Galdent, amb la seva pedrera de marès i les seves històries de bandejats: segons la llegenda, en algun punt de Galdent hi havia enterrat el tresor d'en Durí, un bandoler que, segons unes versions, havia estat un justicier de romàntica memòria i, segons unes altres, un lladre i assassí d'una fredor gairebé sobrehumana, que havia assolat Llucmajor i els seus voltants amb una sèrie de crims que incloïen la mort a sang freda de dones, vells i infants. El que era cert i segur era que en Durí va morir ajusticiat a la forca, però que abans -tot i que això ja fos més dubtós- hauria amagat el tresor acumulat amb les seves rapinyes dins un clot cavat a la terra de Galdent. En Pere recordava que, de petits, amb en Busca Llarga duien la curolla de trobar-lo, i que van passar alguns horabaixes d'un estiu fugint plegats fins a Galdent amb una pala per hom, obrint forats a la babalà, naturalment sense trobar res més que macs, cucs de terra o els ossos d'algun ocell o d'alguna llebre. Ara sí que li aniria bé trobar el tresor d'en Durí, li passava pel cap a en Pere, mentre continuava pedalant.