Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest oratori és una petita ermita situada en un antic molí fariner sobre el puig d'Orlandis entre Andratx i el Port d'Andratx. al seu peu hi ha la possessió de Son Orlandis, també coneguda com a castell de Son Orlandis. Aquesta possessió estava inclosa originàriament dins l'alqueria dita El Port, sense que en cap document consti que tingués nom àrab, denominació que conservaria entre els segles XIV-XVI. Aquesta possessió estava inclosa originàriament dins l'alqueria dita El Port, sense que en cap document consti que tingués nom àrab, denominació que conservaria entre els segles XIV-XVI. El 25 de gener de 1567 Jaume Flexas, fill de Pere Flexas, i la seva dona Antònia venien l'alqueria de La Torre a Pere Orlandis per 2900 lliures. A finals del segle XX fou restaurada totalment.
Baltasar Porcel es serví del topònim Orlandis per designar en diferents novel·les el poble d'Andratx i, fins i tot, la possessió de Sant telm, can Bolei. És per aquest motiu que proposem de llegir-hi un fragment d'Ulisses a alta mar, en el qual l'autor s'interroga sobre els seus orígens i la seva idiosincràcia.
Dec ser un irredempt, mai no dec haver estat ni catòlic: dec confondre religió amb el poder coercitiu, amb la supèrbia opressora. No en va en el meu poble mallorquí, Orlandis, l'església i els seus capellans materialitzaven l'edifici i els personatges singulars. Alhora, la gent meva s'esmunyia esquifida en la subsistència marginal, raça absorbida des de temps immemorial pels cabuts giravolts del no-res. Si no hagués estat per aquesta marginalització que m'entrellaçava amb arrels perdudes, ¿com en la meva joventut sense horitzó hauria flairat d'amagat el rastre inversemblant del Diable en lloc de lliurar-me a la induïda misericòrdia de Déu?
—¿Qui som? —preguntava jo alterat de noi, tement i comprovant invariable que el camí que havien transitat tots els meus, el que seguia jo també, només girava entorn d'ell mateix.
—Nosaltres som nosaltres —contestaven els avis i els pares, amb inqüestionable convenciment absolut.
—¿I qui som nosaltres? —repicava jo. Arrufaven les celles, fitaven l'espai:
—No hi ha resposta perquè no és admissible que hi hagi pregunta.
—Però...
—Únicament es qüestionen aquells que no són. Evidentment no contestaven així, però eren així, sinó que m'escridassaven fastiguejats i indignats: —¿Què t'empatolles? Au, a sopar i a jeure. Més et valdria pensar quin ofici has d'aprendre.
Me n'anava al llit. Jo llegia llibres i per aquest conducte sabia no sols que el món i les seves disponibilitats eren incommensurables, sinó que també existia el poderós regne ocult de l'imaginari: llegia una novel·la i caminant sol per qualsevol indret del poble ho feia d'esma, era un cos sord, perquè el cervell botia pel seu compte, xisclava, murmurava, revivint i refent a la meva mida emocional la novel·la llegida. Mai no he estat tan feliç, és que només era il·lusió.
I els meus m'ofegaven el cervell, pares, amics, la moral i les idees, el radi físic d'acció. M'esfondraven el temps de cada dia, el temps de l'ànima. Ells només eren d'Orlandis, eren Orlandis. Com si jo hagués estat fill d'un mul o d'una mata llentisclera.
Altres indrets de Andratx: