Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Va ser el segon far a construir-se, amb motiu de l'apagat far de Na Pòpia; es va aixecar sobre la màxima elevació de l'illa de Dragonera, davant de Mallorca. La primera òptica va ser retirada l'any 1960, a conseqüència d'instal·lar un sistema d'enllumenat, que funcionava amb gas de acetilè, el far va quedar sense manteniment tècnic a l'any 1961. L'òptica retirada es va col·locar més tard (1965) al Far de Portocolom. En l'actualitat les antigues dependències del faroner estan convertides en una exposició permanent sobre la història marítima de sa Dragonera. en ser-hi podem servir-nos com a lectura d'un passtge de La lluna i el Cala Llamp, de Baltasar Porcel que narra una heroica acció de salvament davant de les costes d'aquest far.
El cel era una massa negrosa, un munt de carretades de llana negra que s'amuntegaven i es mesclaven, un ball fosc de núvols esvalotats.
Al principi, el patró Salla, amb aquell temps, no volia enfilar el Freu, el canal de mil metres entre la costa i l'illa Dragonera, enfront de les platges de Sant Telm, per por de la correntia d'aquell bufador. Però el temporal els empenyia de babord, i anar a donar la volta a la Dragonera, mar endins, significava continuar rebent de mala manera l'embat. En canvi, si s'arriscava pel Freu, amb una estona en sortien, tenint com tindrien així el vent de popa. Després, protegits per l'illot, arribarien tot d'una al port d'Andratx, on es refugiarien. A més, ell coneixia bé el Freu...
Quan voltaven el cap de tramuntana de la Dragonera, veieren una gambera, que anava com folla, fent esses i encaixant cops de mar, i molt a prop dels esculls Calafats. "Aquestes gamberes - havia dit el nostramo- venen a pescar la gamba aquí, i sense conèixer bé la costa, a vegades, semblen borratxes, sense cap direcció." La gambera - després ho saberen- era de Vinaròs.
Des de dins la cabina del timó, que duia el sen Rebolls, veieren com la gambera amollava dos coets d'auxili. "Punyetes - cridà el patró -, aquests s'enfonsen!" I d'una grapada agafà el timó, enfilant-lo cap a l'embarcació. Aquesta, com si de sobte la impulsés un Diesel de mil cavalls, arrencà ràpida, com una verga de llamp, capficant-se i sortint d'entre les ones, pegant cada bandada que per poc li sortia la quilla, recta cap als esculls Calafats, convertits en un descomunal brollador d'escuma, les ones esclafint contra ells amb cop eixordador.
De sobte, la gambera quedà immòbil, féu mitja volta, i una gran ona, ampla i negra, poderosa, l'alçà en pes, i la va deixar caure sobre els Calafats. L'esclat de la fusta va sonar sec, immens, i per un moment va regnar sobre l'infernal soroll de la tempesta.
Quan ja eren prop de la gambera, els del Cala Llamp veieren un bot, bolcat i a la deriva. La barca l'havia perdut. Per la coberta de la gambera, corrien dos o tres mariners, movent els braços i com si cridessin. La mar, la fúria nerviosa i implacable de l'onam, explotava contra el casc embarrancat, i el sacsava de dalt a baix.
El patró Salla es posà a renegar amb tota la seva ànima. "Jo no em puc acostar més als Calafats! Ens fotrem a pic tots! No puc! I aquests homes no sortiran vius d'aquesta! Revatua el món i la bola!" En Verger, que, obsessionat, tremolós, no havia deixat de mirar la gambera, amb els ulls desorbitats i les mans aferrades a la bitàcola perquè un cop de mar no el llancés contra la paret, proposà d'arriar el bot, i acostar-s'hi.
Els altres li digueren de tot: "Què dius, animal? Com et vols atracar allí? ¿No veus que, d'un ventall de mar, ni del bot ni de nosaltres no en cantaran galls ni gallines?" El patró era fora corda: sabia, ho veia, que havia d'intentar el salvament, però no s'atrevia a enfilar el veler cap als esculls. Tots tenien por. Les ones, bramant, els travessaven la coberta i la proa feia cada capficada que semblava que no tornaria a sortir.
I va començar una història de bogeria, que ningú, després, no recordaria amb exactitud: en Ramon Verger obrí d'una puntada de peu la porta de la cabina i, agafant-se a la borda, va arribar fins al bot de salvament. Els altres mariners l'escridassaven, però en Verger no sentia res. Sí, sentia una cosa, una mena de broll tumultuós que li corria per dintre i que li impedia adonar-se de la mar que batia contra el seu cos. El sen Rebolls es llençà a coberta, per aturar en Verger, però una ona l'empaità per l'esquena, i el va tirar a l'escala dels pals, on quedà aferrat, amb la llengua defora i regalimant aigua.
En Ramon Verger saltà dins el bot, i el va arriar. En Ramon Verger no havia arriat mai una barca ni amb bonança. El bot va caure de pla damunt la cresta d'una ona, que l'escopí de gairell, com si li hagués donat una pernada en popa, cap a ponent, on quedaven els Calafats. Del cop, en Verger va botir, caient de cul sobre l'espill de proa. D'allí, agafant-se a les bancades, va arribar a popa, on va engegar el motor poper i posà el timó.
L'hèlice del poper a vegades xiulava en l'aire. Per fi en Verger va aconseguir posar proa al temporal cara a sobrevent, quedant-li la gambera i els Calafats a babord. Les caixes d'aire que corrien al llarg de la borda per sota les bancades feien surar el bot contra l'embat de la maregassa. En Verger amb una mà duia el timó i amb l'altra treia l'aigua que els cops de mar trencats per la proa li deixaven caure dintre de l'embarcació.
Damunt ell, llamps silenciosos i breus, rapidíssims, enforquillaven la negra confusió de núvols, i es desfeien després en trons ensordidors que tot d'una s'emportava el vent. Aquell cel de foscúria de sobte semblava esfondrar-se en algun punt: queien, mesclats i rectes, un grapat de núvols que pareixia que es desplomaven en mar. Però el ventim els tornava a suspendre enlaire.
El Cala Llamp intentava maniobrar per encalçar la barca d'en Verger. Van amollar, també, coets de socors. En Verger s'havia assegut al fons del bot, i per sobre la regala sols sortia el seu cap. L'aigua li arribava a la cintura i l'escuma i les ratxes de mar li esclafien a la cara. La barca s'alçava i queia amb un vaivé llarg, que a vegades s'interrompia, fent que el bastiment tremolés i cuegés amb violència.
Quan va ser un tros lluny, aprofità el llit entre dues ones i d'un parell de cops de timó dona mitjavolta. Ara el cavalcament d'ones i el gruix del vent li venien de popa, i la barca relliscava, lleugera, cap als Calafats, que en Verger només veia quan la primera empenta d'una ona es carregava damunt el llom de popa del bot.
Semblava que dotzenes de punys i palmells copegessin amb fúria el cos d'en Ramon Verger, atordint-lo. Però la seva mà esquerra es tancava fort a la canya del timó, que duia aferrada sota l'aixella. I amb la mà dreta movia el pot com un autòmat, traient aigua.
Inesperadament, es calmà aquell fragor que bullia dins en Ramon Verger. Astorat, es va veure perdut en el ball monstruós de la mar brava, i sentí l'aigua que li rajava per tot el cos, la carn apallissada, els músculs tibants de dolor. De la seva gargamella sortí un singlot de plors, que ofegà un brollador d'aigua, que li va caure a sobre, de la qual begué un manat de glopades. Li vingueren basques i va vomitar un líquid verdós, mentre els ulls li regalimaven llàgrimes. Uns dits poderosos li retorcien la panxa.
En Ramon Verger va començar a flastomar contra Déu i Santa Maria. Flastomava amb tota l'ànima, buscant força i coratge en aquells renecs secs, d'home de mar, d'home que s'endevina a punt de perdre el kyrie i que se l'emporti el dimoni o l'oculti mala sang de cels i terra.
Però, de cop, en Ramon Verger recordà una pila de quadrets foscos que penjaven a l'oratori de Sant Telm, que podia veure de reüll, a llevant, sobre un pujol. I dins el cap se li embullaven Mares de Déu del Carme, petites i somrients, amb un nen al braç i un escapulari doble a l'altre, i amb vestit de campana brodat: suraven entre els núvols, per damunt d'una mar embogida, amb una barca sense timó, el velam destrossat i homes braços enlaire. I en Verger invocà aquells quadrets, i renegant com un carreter, amenaçà i prometé a la Mare de Déu del Carme tot quant se li va ocórrer.
No sabé com, però es va veure devora els remolins i els alts brolladors d'escuma que envoltaven els Calafats, on, ja amb les quadernes mig desfetes, la gambera rebia martellades de mar i escopia aigua per tots els costats com un colador. Dos mariners, amb salvavides, eren arrossegats per les ones i la correntia. Quatre més - en Verger ho veié amb els ulls desorbitats- es llançaren en mar també amb salvavides. El bot va maniobrar com una milana que volteja entorn dels pollons. Els homes, embolicats per les ones, intentaven nedar de cap a l'embarcació. A la fi - ara l'un, després l'altre...- sentien xocar el suro del salvavides contra el casc del bot. I s'aferraven com a moixos, desesperats, crispats, als escàlems i a la capa de regala, i a braó, traient el fetge per la boca, lluitant contra la pressió de la mar, s'enfilaven a coberta, on quedaven de qualsevol manera, abraçats a les bancades, i alenant fort. Tot d'una, però, s'aixecaven, per ajudar a salvar els altres.
I quan tots foren dins la barca, en Ramon Verger, a punt de desmaiar-se i només mogut per una esma en la qual la seva voluntat ja no intervenia per a res, enfilà la proa cap al Cala Llamp, que s'havia acostat...
La lluna i el Cala Llamp, ps. 57-62
Altres indrets de Andratx: