Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquesta església fou fundada el 1248 poc després de la conquesta de 1229. El temple que contemplem avui és fruit de diferents fases constructives que s'inicien el 1703. El 1773 s'acabaren de construir la nau central i les capelles laterals. La nau amida 52 metres de llarg, per 17 d'ampla i 15 d'alçada. Exteriorment l'edifici se'ns mostra com una autèntica fortalesa, no hem d'oblidar que al segle XVIII encara eren freqüents les incursions barberesques en el pobles d'aquesta part de la costa. Precisament, és en l'entorn de l'església de Santa Maria que Baltasar Porcel, a Cavalls cap a la fosca, situa la història protagonitzada per Jaume Vadell, talaier de Sa Dragonera, que s'hi refugia, fugint de l'autoritat del rei, un cop ha mort Gabriel Jovera. Podem llegir alguns fragments de l'episodi a dins o a fora del temple. Tenint a la vista el campanar, de prop de cent metres d'alçada, també podem llegir un fragment de Difunts sota els ametllers en flor que s'hi localitza.
Al principi, tot va anar bé. Un guàrdia reial muntava vigilància davant l'església, i Vadell no sortia. Els feligresos podien veure'l deambulant cellajunt per la immensa nau del temps, l'esveltesa de la gòtica geometria sufocada per la penombra, o dormint dins una capella, arraulit contra l'estàtua jacent d'un dels innominats i feréstecs cavallers de la Conquesta, barroeres talles de pedra, gastades, que tapaven els nínxols, dintre dels quals només quedava, farcida de teranyines, l'aclaparadora ruïna d'un manat d'ossos.
A vegades, el visitava la família, la dona i dos fills –sembla que un altre tornà boig i que fou misteriosament i brutalment mort a garrotades, segons el registre municipal -, noi i noia. Tots plegats es menjaven un grapat de cebes o un pa sucat amb oli, sota la severa imatge de Jesucrist Crucificat o de santa Llúcia màrtir, a la mà el platet amb els dos ulls, rodons i lluents a l'escassa claredat de la capella.
Després, van córrer veus que Vadell sortia de nit de l'església i assaltava les cases de fora vila, a la vegada que atracava els vianants solitaris. Exigia que li donessin, segons consta a la paperassa que li fou posteriorment incoada, "pa, oli, llegums i carn de ploma, per alimentar-se ell mateix i la seva muller i fill i el gos que la dita i seva família li guardava". Mossèn Gregori, un dia, el va comminar amb aspror perquè es redrecés: Jaume Vadell el va envestir i va estar a punt d'ofegar-lo dins la gran pila baptismal de marbre que configurava una monumental petxina.
Però el desastre definitiu va tenir lloc a mitjan octubre. Una tarda, al temple desert, van acudir a resar un vidu recent, paraire de professió, i la seva filla, de catorze anys, anomenada Paula, "rossa", diu el text de la denuncia, i la imagino una noieta callada, les trenes gruixudes i llargues, blaus els ulls... Bé: Jaume Vadell s'abraonà contra el paraire, el va deixar estormaiat, i allí mateix, a la capella de Sant Antoni, va violar la noia. Després, potser mitja hora més tard, va arribar una beata: el paraire encara estava desmaiat i Paula plorava en un racó, escambuixada i amb les cuixes regalimant sang. I la porta del campanar, de la sinuosa escala de cargol, era tancada per dintre...
Entrada de nit, el jutge es presenta davant la superba portalada dels Dotze Apòstols, ample semicercle de cerimoniosos i barbats relleus, va instar a grans veus a Jaume Vadell que abandonés el sagrat i es lliurés a la justícia secular. Des de les altes finestres del campanar, entre riallades, Vadell va disparar-li una arcabussada que li obrí el cap com si fos una magrana,
Vista la gravetat del cas, poder reial i episcopal van arribar a una entesa i un divendres, a migdia, van penetrar a l'església el batlle, un notari, el rector, l'oficial reial i dos guàrdies, un escrivà. Aquest, dins la nau buida on ressonava solemne l'eco de la veu, va procedir a llegir la sentència segons la qual el bisbe lliurava Jaume Vadell al virrei. Ningú no va contestar. Per tres vegades ho repetí, l'escrivà. Silenci. I armats van posar-se a registrar el temple.
Vaig treure còpia de l'expedient instruït, a l'Arxiu de Protocols de la mitra: "... ítem declaro que a la capella del Dolç Nom de Jesús, darrera de l'altar i a sota de l'esmentat altar, que és buit, vam trobar la persona de Jaume Vadell el talaier, només amb camisa i calçons, que d'allí va sortir i tenia un sarró, bossa i flascons de pólvora, una carabasseta d'olives, una capa arnada i una casaca en bon estat, una escala de corda i una escopeta, que ell va dir l'estimo més que a la vida mia, i va ésser descarregada la dita escopeta, armada amb pólvora i a dins de la dita pólvora perdigons i un dau de ferro com a bala. I dintre del sarró va ésser trobada una taleca prima i llarga i verdosa amb més d'una lliura de perdigons a dintre i també una bosseta amb el contingut de vint-i-cinc daus, sis càrregues de pólvora i quatre cartutxos que no tenien pólvora i si només un dau dins cada cartutxo i l'esmentat Vadell va dir que eren cartutxos per no haver-se d'enredar a buscar els daus dins la bosseta i que carregava l'escopeta amb daus i perdigons perquè el dau ultra la seva efectivitat en tocar el cos humà espargia més els perdigons, que així el tret era més segur i que en sortir de la persona tocada esquinçava la carn fent més ferida..."
Però sucant bunyols dins el plat de mel novella rèiem a riallades, quedàvem amb el nas empastifat. Un parell de setmanes abans de Tots Sants buidàvem els ruscs. Els teníem a la garriga, en un coster de garrofers i redossats a mates llentrisqueres. Eren de fusta, com casetes, i de test i tubulars. Hi anaven l'avi i mon pare, el cap tapat amb una caperutxa amb el davant de reixeta, els pantalons ficats dins les botes i les mànigues de la camisa fermades amb un cordill. I guants. Si les abelles ensumaven carn picaven amb frenesí. I portaven una paella, gran, amb caliu damunt el qual cremaven branquillons de romaní verd, que provocava una fumassa densa, entabanadora. Del rusc fugien les abelles, lirones i desorientades. Dintre penjaven les bresques com rovellades, xopes i cruixidores. Les arrabassaven amb cura, les deixaven dins un gibrell. Després netejaven el rusc: mataven els abellots, una sargantana, tres o quatre escarabats, treien la terra. I partien. Jo els esperava lluny, amagat darrere un ullastre, per por dels insectes.
Els quals anaven tornant lentament al rusc, boles peludes que brunzien amb irritació. De cop senties com te'n rondava una, d'abella, que et clavava el fibló. I et brollava una violenta coentor, que minvaves untant-te amb amoníac de pestilència marejadora.
Espremíem les bresques amb la mà, regalimaven raigs de mel. Amb la qual untàvem els bunyols del vespre de Tots Sants, al costat de la foganya, mentre el poble s'omplia del tocar de campanes, el tocar greu i constant tota la nit. El gos i els dos gats, la mirada temorenca, no tenien repòs i jo els sentia, des del llit, lladrant i miolant, movent-se, perseguits pels cops de batall.
Algun any vaig pujar al campanar amb en Miquelet, el fill de l'escolà major, que es passava tota la nit amb el seu pare allí dalt, estirant les cordes. Pujàvem per l'estreta, inacabable escala de cargol, i pels forats que donaven a les golfes de damunt les voltes del temple sentíem com les rates corrien i guiscaven. L'església s'alçava damunt un pujol, i des de les finestres del campanar dominàvem el clot del poble, fosc, amb cortines de resplendor somorta que s'aixecaven de la línia dels carrers. Menjava pa amb sobrassada, l'escolà Tòfol Moixa, i glopejava d'una ampolla de conyac, assegut en un racó, devora una espelma. En Miquelet i jo ens penjàvem de les cordes i ens engronsàvem com espantalls, estirats amb força pel balanceig foll, eixordador, de les campanes. Semblava que els batalls et copejaven la closca.
I durant els intervals de silenci, una enorme impressió de buit, de solitud, inundava el campanar. Llavors un rat-penat, dos, ombres ràpides, travessaven de finestra a finestra. I s'albirava el cementiri, fantàstic titil·lar, perdut allí sota, en la nit, en un no-res amenaçador. Jo mirava i sentia com la respiració se m'accelerava. D'un bot m'agafava en una de les cordes i em llançava a estirar i a volar entre l'explosió de retocs.
Algun any vaig pujar al campanar amb en Miquelet, el fill de l'escolà major, que es passava tota la nit amb el seu pare allí dalt, estirant les cordes. Pujàvem per l'estreta, inacabable escala de cargol, i pels forats que donaven a les golfes de damunt les voltes del temple sentíem com les rates corrien i guiscaven. L'església s'alçava damunt un pujol, i des de les finestres del campanar dominàvem el clot del poble, fosc, amb cortines de resplendor somorta que s'aixecaven de la línia dels carrers. Menjava pa amb sobrassada, l'escolà Tòfol Moixa, i glopejava d'una ampolla de conyac, assegut en un racó, devora una espelma. En Miquelet i jo ens penjàvem de les cordes i ens engronsàvem com espantalls, estirats amb força pel balanceig foll, eixordador, de les campanes. Semblava que els batalls et copejaven la closca.
I durant els intervals de silenci, una enorme impressió de buit, de solitud, inundava el campanar. Llavors un rat-penat, dos, ombres ràpides, travessaven de finestra a finestra. I s'albirava el cementiri, fantàstic titil·lar, perdut allí sota, en la nit, en un no-res amenaçador. Jo mirava i sentia com la respiració se m'accelerava. D'un bot m'agafava en una de les cordes i em llançava a estirar i a volar entre l'explosió de retocs.
Altres indrets de Andratx: