Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En la infància de Baltasar Porcel no hi va haver mai una sola casa familiar, sinó múltiples. Nascut en el pis familiar de Miquel Maura, a tocar de l'habitatge dels seus avis materns, feqüentà la casa dels padrins paterns a Es Panteleu, fins que hi varen anar a viure, la de la padrina de Son Ferrer, ca la padrina jove, una parenta que era com una àvia... Hi havia, a més, les cases de les finques de la família, a la muntanya: Son Sampol, de la tia Maria; Sant Elm, dels avis paterns, on acabarà residint i escrivint bona part de la seva obra; Sa Coma Freda, de la padrina vella que li conta un munt d'històries de les bubotes foranes i amb qui exercia de bubota quan ella anava a can Bolei, a Sant Elm; Son Serra... És, precisament, a la casa de sa Coma Freda que hi escau la lectura d'un dels primers contes que va escriure ambientat en les trobades i festes familiars, "Nadal" que tracta del ritual de la matança del porc i el de la cacera amb l'oncle i d'un fragment de Solnegre, la seva primera novel·la que tracta de la por que el narrador de petit tenia dels esperits i de les bubotes.
Nadal (fragment)
Aquell any matàrem el porc per Nadal. En rigor, hauria d'haver estat cap a Tots Sants, però a l'oncle Cristí se li capficà que la bèstia havia de fer les vint arroves. Era un porc negre i enorme, de morro tremolenc i ronc, asmàtic, ajagut sobre el fem, a vegades amb tota una niada de pollets grocs picotejant per damunt de la seva grossa panxa. El dia de Sant Tomàs apòstol el van tornar a fotre, entre un escàndol d'esgarips i contorsions, sobre la bàscula: donava els dos-cents quilos. Fou avisat l'escorxador.
Nadal aparegué gris, caient un plugim tènue i glaçat. Encara era fosc quan anàvem cap al corral, l'avi davant, amb un llum d'encrulla que protegia amb la mà. Contra el seu halo ataronjat i vacil·lant, els alens dels homes eren com tumultuoses i breus fumades. La llarga vall es perdia, en pendís, cap al poble llunyà i la mar. El porc dormia i en estiregassar-lo de les orelles començà a amollar grunys aguts i entretallats. Se l'arrossegà fins a situar-lo sobre el banc, al pati empedrat amb grans còdols relliscadissos. Amb el frenètic grinyolar de l'animal tots els galls es despertaren i els càntics repercutien a l'alba plomosa i callada. Clavà l'ampla, lluent ganiveta al ganyot, l'escorxador Vinyota, i brollà un raig de sang negra i calenta, que queia al gibrell, de vores altes. Una dona, la tia Miquela, arromangada, desfeia els grumolls que formava la sang. Els homes aguantaven els membres del porc, que potejava agònic. Jo atiava el foc sota el calderó, on bullia l'aigua. El dia s'aixecava, molt pàl·lid, tapat per boires blavenques i vagues.
Morta la bèstia, l'àvia porta l'ampolla de l'aiguardent i el plat amb figues seques i ametlles torrades. L'escorxador Vinyota —el bigoti frondós, les botes brillants —buidava les copes amb riallades guturals. Mentre, l'oncle Cristí encenia les mates d'argelaga resseca i les repartia. Socarrimaven la pell del porc i a l'olor de cremat es presentaren els gossos i la gata. Era vigorosa, alegre, l'evolució de les flames, sota la trencada d'alba, nebulosa i freda. Va treure en Vinyota la pedra tosca i, mentre jo amb el carbassot tirava a sobre el porc ruixades d'aigua bullenta, els homes grataven l'empastifament de cremadís. L'animal quedà net com un vidre, vermell. Quan l'escorxador seccionà el llard dels costats, la carn pitjada cruixia en córrer el ganivet. El meu avi espantà a puntades de peu els gossos i la gata, que ensumaven excitats. La pluja havia augmentat i tamborinejava contra les teules del porxo. Capolaren les extremitats del porc, l'obriren en canal: del cúmul de budells entortolligats fugia un baf espès, mòrbid.
A l'espaiosa cuina es dipositaven les porcions del difunt, damunt amples taulells rentats amb lleixiu i rasqueta la tarda abans.
També he anat a la Vall de les Forques. És una vall dins la Serra, una vall llarga, fonda, de muntanyes altes i dretes, primes, i xiprers immòbils. És humida i la rosada no fuig en tot l'hivern de l'herba.
Allí va néixer l'àvia, la dona de l'avi Juvera, en una d'aquestes ruïnes que abans foren cases, munts de pedres ara a cada marjada. De petit, anava sovint a la Vall de les Forqués amb l'àvia. Mentre ella feinessejava per la casa, m'enviava a pasturar una cabra rogenca que tenia.
I jo, sol sota una figuera o rere unes mates, mentre la cabra cercava l'herba bona, plorava i tremolava de por, temorenc de qualsevol renou o fugint corrents cap a l'àvia quan la cabra em mirava insistentment, com si s'anés a convertir en un dimoni.
I és que a la Vall de les Forques hi ha por. Hi ha la por, la gran por sobrenatural que a vegades, com un ocell de nit, cau damunt Solnegre. A la Vall de les Forques hi surten bruixes i el diable.
Davant ca l'àvia, a l'altre costat de la Vall, hi ha Ca Na Freda, un casot amb porta i teulades passades per ull. Allí, els vespres d'hivern, em mostrava l'àvia, des de la finestra de la cambra, un llumet, i en les nits de lluna una ombra blanca. És que hi ha enterrada una olla d'or i el seu amo, mort anys enrere, la vigila cada vespre.
I a Can Perleta abandonaren la casa perquè sortien vertaders estols de dimoniets, que els amagaven les coses o els les canviaven de lloc.
Jo recordo la vella de Son Tronc, asseguda sota el parral i fent graneres, mentre pensava en els seus morts. Van morir tots, menys ella, després de viure molts anys embruixats. Al fill, que guardava porcs, li sortien uns animals amb cara de capellà que l'espantaven. El pare somiava cada nit que l'enterraven viu dins un aljub, i al matí es llevava tan cansat que no servia per a res. La mare, la vella de les escombres, veia cada dos per tres l'esperit de la seva tia Margalida que li deia: «Vine, vine ací», mentre movia un dit i somreia. La filla era l'única que no li passava res, fins que li sortí un enamorat. Però un dia, mentre l'estrenyia sota un porxo, començà ell a riure i a posar dents de llop. Va tornar foll. Una setmana després, l'al·lota es tirà dins el forn encès, on coïen una coca amb verdura.
Les nits de pluja, trons i llamps, davant la foganya, jo demanava a l'àvia, temorenc, que em contés la historia de l'amo de Son Saldat. I tornava a veure l'amo, que havia mort a la ciutat en una casa de bergantelles, sortint els vespres a la seva dona. Li apareixia revoltat de foc pels peus, com els bacinets que passen a l'església per les ànimes que cremen a les penes del Purgatori. La dona, astorada, va consultar En Corredor, un bruixot, que li va dir que fes dir misses a l'amo i que quan ell li aparegués escopís a terra, mentre deia una oració que parlava de serps, creus, òlibes i cossos infernals.
Altres indrets de Andratx: