Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El santuari de Cura, segons la tradició, té el seu origen en el santuari marià manat construir per Ramon Llull el 1275 dedicat a la Mare de Déu de Randa. Anteriorment el puig de Randa estava ocupat, probablement, pel Qastil Al'Uyun (castell de les Fonts). A la Vita coetania, Llull refereix que hi passà un període de temps fent-hi vida contemplativa, que culminà amb la il·luminació de Randa. La primera referència de la presència d'ermitans en aquesta contrada la devem al bisbe Lluís de Prades del 1394, temps en què s'han documentat una vintena de coves habitades. A prop del recinte de Randa, un sender porta a una cova on els lul·lians de principis de segle XX van col·locar una escultura del beat, arran de la restauració del conjunt impulsà el bisbe Pere Joan Campins. Una altra hipòtesi apunta que Llull devia fer estada al migjorn de la muntanya, on avui hi ha el Santuari de Sant Honorat, edificat a partir d'una capella el 1394. Una comunitat de franciscans s'hi instal·là el 1913 que roman activa en l'actualitat.
Autor:
Ramon Llull
Obra: Vida coetània (Obres essencials II) , 1960
Pàgines: 38-39
Obra: Vida coetània (Obres essencials II) , 1960
Pàgines: 38-39
Aprés, doncs, totes aquestes coses, muntà-se'n lo dit reverend mestre alt en una muntanya apellada Randa, la qual no era molt lluny de la sua casa , per ço que aquí millor posqués nostro Senyor pregar i servir. I, com hagués estat aquí quasi vuit dies, i un dia estigués contemplant i tenint los ulls vers lo cel, en un instant li venc certa il·lustració divinal, donant-li orde i forma de fer los dits llibres contra los errors dels infeels.
Autor:
Maria Antònia Salvà i Ripoll
Obra: Espigues en flor , 1981
Pàgines: 133-134
Obra: Espigues en flor , 1981
Pàgines: 133-134
El roser de Cura
Pobre feix de troncs i espines,
modest avui com antany,
floreix entre les ruïnes
un roseret de tot l'any.
La muntanya assoleiada
aixeca a la llum del cel
l'humil església tancada
i el xiprer, l'amic feel.
La teulada cau malmesa,
les parets se van desfent,
amb la son de la vellesa
que capfica lentament.
O Mare de Déu de Cura,
com vos plau la soledat,
que així us quedau a l'altura
dins un clos esbaldregat!
Com aimau les velles coses
que es perfumen de l'oblit,
i el roseret que fa roses
pel brancatge arrevellit!
Darrer músic de capella,
el petit roser gentil
tot l'any repeteix novella
la cançó del mes d'abril.
Si les pluges no el remullen,
pateix sol i pateix set,
i se baden i s'esfullen
ses flors dins un alt secret.
L'aridesa de l'altura
fila somnis de verger...
La Mare de Déu de Cura
beneeix l'humil roser.
Autor:
Josep Carner i Puig-Oriol
Obra: Llibre de sonets , 1991
Pàgina: 151
Obra: Llibre de sonets , 1991
Pàgina: 151
A la Mare de Déu de Cura
Mare de Déu de Cura,
jo vinc de les ciutats
poblades de pecats,
d'insomnis i oradura.
Dins la fumera obscura,
els hòmens són torbats
d'estranyes novetats,
de cures de tortura.
Lleveu-nos eix malastre,
oh Verge d'alabastre!;
damunt l'agitació
deu-nos la fe que ens manca,
la cura sola i blanca
de nostra salvació.
Autor:
Baltasar Coll i Tomàs
Obra: Obra poètica catalana , 2016
Pàgina: 179
Obra: Obra poètica catalana , 2016
Pàgina: 179
El roser de Cura
Al P. Esteban Cloquell, con franciscana simpatía.
Pobre feix de troncs i espines
-modest avui com antany-
floreix entre les ruïnes
un roseret de tot l'any.
M. Ant. Salva
-Per què floreixes vell roser tot l'any,
tant al rígid hivern com a l'estiu?
Per què ta sonrosada flor somriu
tan fina i tan vistosa com antany?
Per què el feix de tes branques jamai mor?
Per què no et tomba el vent ni la plovisca?
Per què ta fulla lluu com la llentrisca?
Per què n'és tan flairosa ta humil flor?
-Trovaire som que en eixa augusta altura
em plau alçar un himne de poncelles
a la Reina dels homes i del cel.
Som patge d'una Verge -la de Cura-
i és Ella qui nodreix mes branques velles,
la que reviure fa ma feble rel,
la que em llustreja amb la rouada pura,
la que dona la flaire a mes flors belles,
la que posa en llurs càlzers dolça mel.
Autor:
Bernat Vidal Tomàs
Obra: El viatger. Obra poètica 2 , 2002
Pàgina: 93
Obra: El viatger. Obra poètica 2 , 2002
Pàgina: 93
A la Mare de Déu de Cura en la seva coronació
Com gra de xeixa madura
al mig del call de la mà,
oh, Mare de Déu de Cura!
de puntes damunt el Pla,
vigilau tota la terra
mallorquina: sementeres,
la mar fruitera, la serra,
les masies i els cloquers.
Mallorca gran i petita,
Madona petita i gran,
dins el vostre cor habita,
amb els fruits i dons que es fan
un en Vós, imatge breu,
que avui d'amor coronam.
Les perfeccions de Déu
es lliguen a un sol ram.
Infinit d'amor, a Cura.
Tot un graner a un sol gra,
un gra de xeixa madura
al mig del call de la mà.
Autor:
Jaume Fuster i Guillemó
Obra: L'illa de les Tres Taronges , 1985
Pàgines: 87-88
Obra: L'illa de les Tres Taronges , 1985
Pàgines: 87-88
El Puig del Gegant, malgrat la poca alçada que tenia, en comparació amb la Serra de Tramuntana, s'enfilava alterós enmig del pla, voltat d'altres pujols més baixos que li feien companyia.
Un camí de ferradura giragonsava pel pendís, amb barrancs ara a la dreta, suara a l'esquerra, coberts de llentiscle, argelaga i arços que tot just florien, encara sense fullar.[...]
A mesura que pujàvem, el pla se'ns mostrava divers i magnífic als nostres ulls: al lluny, blavenca, la Serra de Tramuntana. A l'endemig, el camí ral, voltat de possessions, camps de conreu, ametllerars, prats i horts. Una mica a l'esquerra, el bosc d'alzines que havíem creuat i la intuïció del Camp Fosc, com una taca d'humitat en el verd polsós de les alzines. I molt a llevant, gairebé invisible, les torres de la ciutat de Montcarrà, daurades pel sol ixent.
Altres indrets de Algaida:
Indrets