Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Far de Tossa està emplaçat a la punta més alta del cap de Tossa, després de superar les muralles medievals de la població, en un lloc privilegiat per la seva panoràmica, situat a 60 metres sobre el nivell del mar. L'alçada de la torre té 11 metres sobre el nivell de l'emplaçament. El nou pla de senyalització aprovat el 1904 indicava la necessitat de construir un nou far entre Calella i Palamós. Tot i que la primera opció era la punta de Sant Telm de Sant Feliu de Guíxols, l'emplaçament final va ser el cap de Tossa, ja que era el punt costaner que sortia més entre els fars ja existents, i perquè els altres dos -punta de Sant Telm a Sant Feliu i la desembocadura de la Tordera a Blanes- quedaven massa propers als de Calella i Palamós. Es va inaugurar el 29 d'agost de 1917. Gaudint de les esplèndides panoràmiques que ens ofereix l'indret podem llegir-hi textos de Marià Manent i Josep Maria Espinàs.
A la dreta de l'església en runes, el camí i una barana moderna imitant els vells merlets. Hom s'hi aboca i veu l'avenc de roca i al fons, a una gran fondària, els meravellosos matisos de les roques i del mar. Color de rovell, color de molses flonges sotmeses al ritme de l'aigua, fent un ample respir. Aigua d'un verd de maragda i, al volt del rocam, un verd més fosc que es difumina. Groc, color de coure, blancor d'escuma, tremolor de plantes que viuen sota la diàfana verdor: s'aixeca un perfum d'algues, un so de sospirs.
A les quatre ens embarquem. El vent ens es contrari i ens cal anar mar endins. Hi ha tràngol. La barca dansa vivament i jo, que sóc a proa, rebo de tant en tant la carícia freda de l'aigua. Un vent fresc i la mar sonora són una cosa agradable. Quan orsem, calma el vent. Remem. La calma és ja més seguida. La vela es desinfla i batega contra el pal. Els dos pescadors que ens acompanyen ho comenten. «Es vent canvia...» diu un d'ells. La mar era encara ben blava. Avençàvem lentament. Jo parlava amb un d'aquells homes de mar. Ell feia: «Qui és en la mar navega, qui és en terra judica.»
Però no tot és la mar, a Tossa. Tossa està rodejada de pujols que arreceren valls d'un caràcter centreeuropeu sorprenent. El paisatge, doncs, és molt complet. I, sobretot, el que dóna un perfil personalíssim a aquest racó de la costa és aquesta massa de terra que entra mar endins, tanca la badia i sosté rere seu la Vila Vella.
La Vila Vella està prodigiosament conservada. Les muralles i les torres serven tota llur força. Ja existien el segle XII, encara que llur origen més remot sigui desconegut. El temps ha respectat tres torres: la d'En Joanàs, la de les Hores i la del Codolar. Dalt del turó hi ha una església en ruïnes del segle XVI, i produeix una sensació inoblidable contemplar la mar a través dels arcs supervivents. A la veritable cúspide, un molí mogué en altre temps les seves solemnes pales, i aquest espectacle, que degué ésser esborronador i potser únic al món, es perdé per sempre el 1917: per instal·lar el far es va renunciar, en una deplorable ostentació d'insensibilitat, a habilitar el molí per al nou ús i hom preferí enderrocar-lo i bastir en lloc seu el model oficial d'Obres Públiques. Avui encara s'hi veu una derrotada roda de molí. [...]
Recomanem vivament que, des de la platja, el turista agafi el camí que puja al Far. La perspectiva canvia cada cinc metres, i en guanyar alçada tots els elements de Tossa augmenten en gràcia. Les gavines planegen damunt la mar, i llurs ombres dibuixen amples paràboles sobre torres i muralles. Ens enfilem una mica més, i existeix un indret misteriós on el visitant es troba espiritualment i estàticament equidistant del cel, de la terra i de la mar. És un indret màgic, que és fàcil de perdre amb tres o quatre passes més. Un hom arriba aleshores al final, a la cota màxima, on esvaloten una dotzena de gallines i un grup d'alemanys inspeccionen sistemàticament el panorama amb uns potents prismàtics de campanya.
Altres indrets de Tossa de Mar: