Plaça dels Lledoners

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Girona, un llibre de records (dins Primera volada) , 1966
Pàgina: 107

Aquesta plaça, malgrat les restauracions que han sofert alguns edificis que la volten, és una pura delícia, i els til·lers que guarden la font del mateix nom fan una taca de verd profund sobre els carreus de pedra —el Palau del Bisbe, la catedral—, d'una sòbria elegància. Els arbres fan dues files davant la font gòtica del bisbe Bernat de Pau; l'aigua hi rajava per la boca de tres caps de lleó, avui desfigurats, a sobre dels quals hi ha un relleu de pedra que representa un paó reial amb una gran cua, petulant, amb una mitra de bisbe sobre el cap. El paó forma part de l'heràldica d'aquell prelat.

Autor: Simona Gay i Trainier (Pseudònim de Simona Pons i Trainier)
Obra: Obra poètica (Simona Gay) , 1992
Pàgina: 35

Plaça dels Lledoners

 

Plaça dels Lledoners,

quietud, flor estesa

al bell cims dels carrers

d'una antiga bellesa;

no m'estrany que ta font

temps ha sigui eixugada;

te cau de més amunt

sempre igual la tonada,

la pregària sens fi

d'unes monges tancades,

i és com el rajolí

de les deus amagades.

Autor: Miquel Pairolí i Sarrà
Obra: El carrer de la Llebre , 1984
Pàgines: 110-111

La plaça dels Lledoners és una plaça humida, ombrívola, tranquil·la, però no gens trista. Als matins un raig de sol il·lumina tota la banda de l'edifici de la cúria; a migdia, el sol cau de ple sobre les moreres i sobre el convent de les monges de Sant Josep; a la tarda, arribarà un reflex de la llum morent des de la plaça dels Apòstols. El lloc, a la primavera, és una delícia. La remor de l'aigua que s'escola de la fontanella es confon amb el cant del rossinyol. A la plaça dels Lledoners, el mes de maig, un rossinyol canta tota la nit. A l'hivern, en canvi, és una plaça recollida, callada, clerical. Tot temps les campanes de la Catedral donen la pauta de les hores, assenyalen el devenir i la fugacitat, fan present el trànsit del moment. La plaça no és gens severa, té la gràcia d'alguns racons memorables de les ciutats del nord d'Itàlia, i així és agradable de comprovar com en un petit espai tot s'equilibra, tot es fa a la mesura humana, a la mesura del gust, de la nostra discreta espiritualitat i de la vida pràctica.

Autor: Miquel Pairolí i Sarrà
Obra: Octubre , 2010
Pàgines: 117-119

En aquell racó silenciós de la Girona vella, a tocar el palau episcopal i la catedral, la tia i el canonge ocupaven un pis antic i esplèndid. El conservo a la memòria com si fos retratat. Sostres alts, espais generosos. Tenia una entrada folgada, que exercia de distribuïdor. A la dreta hi quedava l'habitació del canonge, que dormia en un gran llit amb cortinatges. A l'esquerra hi havia la sortida a un pati interior a dos nivells. A la part baixa era pati pròpiament, a cel obert. La tia hi tenia testos amb flors i, tot i que era una mica ombradís, hi penjava la roba que havia rentat perquè s'eixugués. A sobre, circumdant el pati, hi havia unes golfes on el canonge guardava els seus llibres. Va ser la primera gran biblioteca particular que vaig veure. Aquell espai, sota teulat, una mica polsós, tancat per uns finestrals, em fascinava. El canonge hi tenia milers de llibres, ordenats en prestatgeries. Em semblava un indret màgic, misteriós.

Era un home alt, més aviat prim, de pell pàl·lida, d'uns setanta anys, mossèn Arcelos. Si era a casa, solia ser al seu despatx, situat al costat del menjador, amb finestres a la plaça dels Lledoners i al carrer de Bellmirall. Envoltat de més llibres, el canonge seia darrere la taula, entre papers, escrivint amb ploma estilogràfica. Hi entràvem a fer-li l'amistat. Ell s'aixecava, somrient —era un home de bona educació, polit, d'una mesurada cordialitat— i ens allargava la mà perquè la hi beséssim.

Era una mà molt blanca i venosa, que feia una olor dolcenca, de sabó perfumat. Després, la mare i la tia conversaven en el petit menjador dels dies feiners. Tenia una obertura al carrer de Bellmirall, un balconet. Des d'aquest menjador es baixava per uns escalons cap a la cuina, des d'on es veia el pati per l'altra banda. El cercle es tancava. Temps després, el canonge se'n va anar al cel i la tia Lola va venir cap a casa, on va passar els seus últims anys, fins que un dia, al matí, no es va llevar i va morir al cap d'una estona, sense fer gens de renou, amb una gran placidesa.

La plaça dels Lledoners és a dos nivells. Al de baix, empedrat, hi ha la font, els arbres i uns bancs de pedra. Al de dalt, d'un terra sorrós, s'alcen unes quantes palmeres, altes, esquelètiques, a l'entorn d'un pou de pedra, cobert amb una llosa. M'assec en una ampla barana de pedra, al costat de l'estela d'homenatge al reverend Francisco Butiñà, fundador de les Filles de Sant Josep —nom agosarat, des d'una perspectiva teològica—, les butinyanes, que tenen el convent i l'església davant mateix. S'acaba de fer fosc i s'ha girat una mica d'aire, que remou les branques de les palmeres. A les habitacions que van ocupar el canonge i la tia Lola es veu una llum tènue, íntima, rere els cortinatges. Una altra gent, unes altres vides... Toquen la mitja hora a la catedral. Dos quarts de vuit. El campanar, de pedra clara, neta i restaurada, il·luminat amb potència, és d'una rotunda geometria vertical, que s'alça cap al cel. Majestuositat de la torre. Una religió imperativa, poderosa, en contrast amb la modesta, recollida pietat de la mare de Déu del carrer dels Vern. A l'entorn del campanar, retallant-se contra el cel fosc, hi vola la blancor agrisada d'uns gavians que xisclen.