Jardins de la Devesa

El jardinet municipal, que sempre fou una mica raquític, en el meu temps acabava de passar de moda. És un Sans-Souci sense castell i de proporcions minúscules, posat a peu pla. És, en tot cas, una perla del gust petit burgès i conté admirablement dosificats els seus matisos més cursis i delicats: els arbres sentimentals, els raconets amagats, les giragonses de caminets de sorra amb fulles mortes tardorals, els miraclets de la jardineria més empipadora i detallada, aquelles meravelles que la gent acorda copiar al seu jardinet l'endemà mateix de treure la rifa. Passàveu per aquell lloc i us semblava fullejar un àlbum de 1890. Però tot això, que té una certa gràcia, és totalment invisible, perdut, com queda, entre les grans avingudes majestuoses i esveltes, lliures i dilatades. El jardí podria convertir-se, un dia, en un petit hort botànic, quan s'acabin els regidors estiracordetes i aplicats.

La devesa i la tardor

Davall tes prepotentes, immenses ufanors,

Devesa, ja finaren les estivals rialles;

tu reses al novembre pels hèroes defensors

i llur visió et penetra de feredat, i calles.

Veus una llum fatídica d'horror i d'acaballes,

ressonen funeraris els esqueixats tambors;

els hèroes sorgeixen a dalt de les muralles;

desfets, morents, aixequen les últimes clamors.

D'eix immortal desastre tu en sents tota la glòria.

Et ve una esgarrifança més gran que de victòria.

En l'aire gris, les velles campanes fan un plor.

I és ton orgull immòbil, sota les ratxes fredes,

i destacant-se a exèrcits tes colossals arbredes

majestuoses,s'inflen en nuvolades d'or.

Posta de tardor a Girona

La tarda quieta, mor.
Els plàtans de la Devesa
fan un sol or del seu or
i Por de la posta encesa.

De tots ells (sembla que frisa
cada arbre per fer-se un cant)
m'arriba la xerradissa
de tants ocells com hi han.

Quina divina mudança
les coses a la tardor;
el món arreu va daurant-se
perquè ens sembli als ulls millor.

Guaito, atònit, la contrada:
no sé si és un bell tapís
o la visió encantada
d'un bell somni fonedís.

I dic, absort: d'on venia,
on és, què soc i per què?...
no sé de mi ni de re
dins l'hora que em diluïa.

L'espai és orfe de vent.
Tot calla i s'immobilitza.
Dorm la llum. Sembla talment
que la posta s'eternitza.

Mes ara em trobo de nou:
la pau de l'hora és malmesa:
el vent, de sobte, remou
els plàtans de la Devesa.

I ara d'il·lusió despulla's
el meu seny: al vent rebel
cauen per terra les fulles
i els ocells volen pel cel.

Cançó de nuviatge

Estampes de la Devesa

De l'alba ha desvetllat la llum incerta
un dia clos, d'hivern; entre les  branques
nues de vida, cerca el vent que passa
la ruta de les aigües.

Mes l'aigua ja no hi és; cristall puríssim,
s'ha fet espill del cel color de gebre;
pels caminals s'ha allargassat, extàtic,
majestuós silenci.

Altius avets de nòrdica llegenda
drecen al vent ombrívoles agulles,
talment guardes eterns, com si vetllessin
el son de la Natura.

La neu va davallant, callada i lenta,
teixint un fràgil vel de nuviances;
ha segellat el Cel el prometatge
del Somni i la Bellesa.

Contempla el Somni en lleu esgarrifança
la pau feta d'amor i meravella.
Dolça regina dels jardins desèrtics,
dorm la Bellesa blanca.