Autor:
Marià Vayreda i Vila
Obra:
La punyalada
, 2004
Pàgines:
67-68
D'un bot salvà la curta distància que ens separava i, aixecant la seva manassa destra, me la llançà de revés a la cara, amb força capaça d'atuir a un bou; però jo, que ja el veia venir, vaig parar-li la meva i les dues toparen amb un xec! feréstec que retrunyí per la boscúria com el d'un brancall petat pel vent. Quedaren l'una amb l'altra unides com amb forta soldadura.
Allavors començà una dansa estranya: ell pugnava, tirant per descentrar-me, i jo, no poguent resistir la força passiva de sa mola pesanta, feia vibrar mon cos lleuger i nervut, mobilisant la resistència a son entorn i comprometent a cada moment sa estabilitat. Fins aleshores no vaig recordar-me de que no portava eina de cap mena i vaig sentir-ne gran recança, comprenent que em faria bona falla. Ell sí que en duia; vaig comprendre-ho de seguida per son apressament de butxaquejar amb l'esquerra i, amatent a inutilisar-li tal acció, vaig agarrar-li aquesta, brandant mon cos amb tota la força que em donaven mos nervis excitats, fins a rompre sa fermesa, fent-lo caure de jonolls, sí bé arrastrant-me ell amb el mateix moviment.
La lluita prengué un caràcter més feréstec encara. Desfets de mans, però lligats de braços, mútuament reguitnàvem, de jonolls, a rosegons per entre les bardisses que deixàvem aplanades amb el refrec de nostres cossos, bleixant i ruflant de fadiga i ràbia, per sobre munts de fullaraca que, alçant-se com polseguera, a moments ens cobria, com si fins la naturalesa repugnés de veure dos sers racionals lluitant igual que bèsties engelosides.
Entre els bromosos records d'aquella brega ferotge, tinc el d'una ombra que de tant en quant passava per mos ulls, com dibuixant cercles concèntrics a nostre entorn. Era la pobra Coralí que, desfetes a esgarrapades les trenes de son cap, se debatia a prop nostre, plorant desesperada i invocant sempre a sa patrona, la Verge del Coral.
— Ivo! Albert! Per Déu, deixeu's-e! Pare! Pare! Veniu que es maten! —cridava amb veu de gargamella, que retrunyia per la fondalada, sense despertar més ecos que els basardosos de la selva i penyalars dels cingles, ni trobar més resposta que els escatainets dels picots i merles que s'escampaven pel veïnat.
