Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El terme esbaconada vol dir esbocinada, trencadís de roques més o menys monumentals, aquest és el paisatge que emmarca l'acció de La punyalada, de Marià Vayreda. Precisament, a tocar del Salt del Brull, una magnífica gorga amb aigües esmaragdines com descriu el novel·lista podem llegir dos fragments de la història, el primer de to més líric i el segon presentant amb tota cruesa la lluita entre els dos homes, feréstega com el paisatge que ens envoltarà.
Les immenses cingleres que, com les runes d'un amfiteatre colossal, mig clouen la vall diminuta de Sant Aniol, semblava que m'anessin a caure a damunt, i les boscúries d'alzines que s'estenien a banda i altra, des del repeu de les cingleres fins a les clapisses de Bassegoda, fosques com eren, pareixien les negres tapisseries que endolaven el grandiós temple on s'hi celebraven els funerals de les meves il·lusions. Prou remorejaven les cristal·lines aigües de la riera que, davallant de l'espantosa esbaconada de Brull, formen amansides gorgues d'un verd esmaragdí, enfilades les unes amb les altres per filigranes d'argentina escuma; prou s'hi emmirallaven els verns i castanyers revestits de novella fulla d'un verd tendral, i el sol prou ho hermosejava, matisant-ho tot amb els canviants de sa lluminosa paleta, i fins els aucells xerrotejaven agradosament per les bardisses; mes jo no sentia altra cosa que el corcó de la gelosia rosegant-me les entranyes, ni veia res més que les negrors que el meu pessimisme començava a dibuixar en l'auba de la meva ditxa, desequilibrant mon esperit, ja de si prou donat a la concentració i a la tristesa.
D'un bot salvà la curta distància que ens separava i, aixecant la seva manassa destra, me la llançà de revés a la cara, amb força capaça d'atuir a un bou; però jo, que ja el veia venir, vaig parar-li la meva i les dues toparen amb un xec! feréstec que retrunyí per la boscúria com el d'un brancall petat pel vent. Quedaren l'una amb l'altra unides com amb forta soldadura.
Allavors començà una dansa estranya: ell pugnava, tirant per descentrar-me, i jo, no poguent resistir la força passiva de sa mola pesanta, feia vibrar mon cos lleuger i nervut, mobilisant la resistència a son entorn i comprometent a cada moment sa estabilitat. Fins aleshores no vaig recordar-me de que no portava eina de cap mena i vaig sentir-ne gran recança, comprenent que em faria bona falla. Ell sí que en duia; vaig comprendre-ho de seguida per son apressament de butxaquejar amb l'esquerra i, amatent a inutilisar-li tal acció, vaig agarrar-li aquesta, brandant mon cos amb tota la força que em donaven mos nervis excitats, fins a rompre sa fermesa, fent-lo caure de jonolls, sí bé arrastrant-me ell amb el mateix moviment.
La lluita prengué un caràcter més feréstec encara. Desfets de mans, però lligats de braços, mútuament reguitnàvem, de jonolls, a rosegons per entre les bardisses que deixàvem aplanades amb el refrec de nostres cossos, bleixant i ruflant de fadiga i ràbia, per sobre munts de fullaraca que, alçant-se com polseguera, a moments ens cobria, com si fins la naturalesa repugnés de veure dos sers racionals lluitant igual que bèsties engelosides.
Entre els bromosos records d'aquella brega ferotge, tinc el d'una ombra que de tant en quant passava per mos ulls, com dibuixant cercles concèntrics a nostre entorn. Era la pobra Coralí que, desfetes a esgarrapades les trenes de son cap, se debatia a prop nostre, plorant desesperada i invocant sempre a sa patrona, la Verge del Coral.
— Ivo! Albert! Per Déu, deixeu's-e! Pare! Pare! Veniu que es maten! —cridava amb veu de gargamella, que retrunyia per la fondalada, sense despertar més ecos que els basardosos de la selva i penyalars dels cingles, ni trobar més resposta que els escatainets dels picots i merles que s'escampaven pel veïnat.
Altres indrets de Montagut i Oix: