Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Francesc Pané, escriptor i polític, fou impulsor dede Francesc Pané diverses revistes de formació professional i de difusió cultural i ha participat en la vida política i sindical deles Terres de Lleida. Llegirem, davant la casa familiar, molt modificada, en què ha passat bona part de la seva vida, un fragment de prosa en què parla de l'activitat apicultora que tenia lloc a casa seva durant la infantesa.
Durant molt de temps, per decisió i afecció del pare, a casa nostra hi ha hagut ruscs d'abelles. No pas molts: una dotzena en les millors temporades. Encara en conserva alguns, el pare. És inusual trobar una finca, en les nostres terres, que tingui parats els ruscs, si no és que els hi han deixat els industrials de la mel. Aquests, els transporten de nit, amb camions grossos, encalçant les diverses geografies del territori segons les floracions de l'any. Les terres del Ponent de Catalunya, que jo sàpiga, no tenen cap mena de tradició densa en matèria d'apicultura. Però no seria just fer suposar que casa nostra era una veritable excepció en la cria d'abelles i en l'extracció de la mel. N'hi ha unes quantes, de famílies, que hi han dedicat algunes hores de la seva vida, sobretot a les Garrigues, on és fàcil, per als insectes, d'aprofitar el nèctar de flors ben diverses i separades en el temps de la seva desclosa. Totes —o gairebé totes— les flors d'aquesta comarca estigmatitzada per la negligència del poder són aromàtiques; algunes, en extrem. A les Garrigues hi ha plantes, herbes, arbusts que floreixen —els uns ara, després els altres— durant gairebé tot l'any: la flor de l'ametller, que fa olor de nèctar, precisament; la dels diversos arbres fruiters, amb perfums que van des d'una lleugera amargor fins a la deliqüescència esvaïda; la flor de l'espígol, que dura mesos, potent de sentor medicinal; la del timó, tan profunda i plana; la flor del cirerer, bellíssima, per bé que quasi inodora; la de l'argelaga, que fa una mel espessa, farinosa i que ve tardana; la del romer, clara i alta; i la flor de les arbianes, tan abundoses i espesses a la primavera —abans de la primera llaurança— que sembren literalment els camps d'una neu blanca que tira cap a blavissa, amb tot de punts grocs esparsos, diminuts i obstinats...
Altres indrets de Arbeca: