Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A ***
Fatal llorer de victòria orna del cabdill el front,
que torna de la batalla
cobert de sang i de pols:
cent reis son carro arrosseguen,
cent reis que ell llevà del tron;
esclaus seus són tots els pobles
i l'adora tot un món.
Feliç tu, home d'imperis!
Venturós mil cops tu, que jo no ho sóc!
Florit en dies i en gràcies,
pertot es mostra Medor;
com un Déu fa sortilegis;
brolla del seu pit l'amor
com una rosa que esclata
al raig dolcíssim del sol;
per ço les noies acullen
un jove tan venturós.
Feliç tu, donzell amable!
Mil cops venturós tu, que jo no ho sóc!
Si oprimeix la dolça pàtria
l'oprobi feixuc d'un jou,
retruny com noble tronada
la sacra veu del cantor
que els herois desvetlla i omple
de gran indignació
i entre les runes del soli
soterren llur opressor:
Llibertador de ta pàtria!
Venturós mil vegades, que jo no.
Ni les arts de l'esclavatge,
ni de la bellesa el do,
tampoc de l'enginy les gràcies
Natura no em donà, no;
només va donar-me una ànima,
ànima per al dolor,
com al solitari cérvol
llança un munter son arpó,
i en ma penosa existència
veig que tots són feliços i jo no.
Però si tu, verge amada,
serves, en el fèrvid cor,
un record fidel i tendre
del nostre infeliç amor,
com un roser que, insensible
als canvis d'estació,
vencedor de sol i gebre,
aparegués sempre en flor,
si així fos, quina ventura!:
més sortós que tothom seria jo!
A Cabanyes
Com una brosta de llorer novella,
naixent d'antiga rel que estava oculta
entre pedres ciclòpiques i marbres
de clàssica ruïna,
sobre l'august abatement s'aixeca,
evocant heroismes, amb sa fulla
de to metàl·lic i apuntada forma,
a tall d'ínclita llança,
talment sorgí, malaguanyat poeta,
ta solitària inspiració, nodrida
de noble saba i amb l'aspror i força
de ta nadiva terra.
Ardit, auster i vigorós ton geni,
era bé el geni de ta pàtria dura
que amb sa lira de bronze s'adquiria
del vers la independència.
Tu, desdenyant banalitats sonores
i fàcil pompa buida, sols cercaves
intensitat, elevació, noblesa,
que escolta qui n'és digne.
Sols qui n'és digne. Ni tirans altívols,
ni baixa turba afalagar volgueres...
Jamai a l'or venal ni al pler que embruta
rendires homenatge.
Fins execrares la més docta lira
si amb so d'adulació fou profanada,
si va corrompre amb sensual mollesa
la fibra de son poble.
Així, fent-te de l'art un sacerdoci,
el foc sagrat ne mantenies, i altre
ardor no t'inflamà, més que amor pura
i entusiasme magnànim.
Del món hel·lènic adorant la forma,
tu l'esperit d'altra època sentires
i modulares a una verge el càntic
de sospirants estrofes.
Fins més allà de la grandesa humana
el pur crisma assolint de l'Evangeli,
en l'altar el vessares quan ta Musa
volà nimbada amb l'iris...
Sublim nasqueres, mes la humana glòria
te fou negada, car l'edat caduca
del classicisme bord no comprenia
la clàssica noblesa.
I el manllevat idioma, resistint-se
a les audàcies de ton estre indòmit,
violències ne patí, que no tolera
son geni d'altra raça...
Ah!, la llengua materna te calia
per abocar-hi el cor... Mes eixa parla
desdenyada, envilida, corrompuda,
ja l'art la creia morta.
Oh cantor sense llengua! Així passares,
obscur i pensatiu, en curta vida...
Després, l'oblit d'immerescut silenci
cobrí la teva tomba.
I aqueix oblit immerescut perdura
malgrat l'esforç inútil d'algun savi,
mentres la folla multitud aclama
vulgaritats indignes.
Oh jove atleta de la forta lira
que eres bé el geni de la pàtria dura,
ara que en glòria ta materna llengua
retorna a vida nova,
per què no tornes tu?, per què en l'esplèndid
ressorgiment que a ton terrer esclata,
alçar no tornes juvenil la testa
com fresc botó de lliri?
Ai!, tu, que amb tal imatge te planyies
de que els hèroes passats no revinguessen,
tampoc mai més has de venir a l'obra
que t'assignava el geni.
I romandrà ton buit..., més buit encara
essent inadvertit, i mai ton poble
sabrà lo que perdé quan tu morires
abans d'ell recobrar-se.
Tu, que, a la pàtria arravatat, pogueres
almenys deixar-hi ta mortal despulla,
de ton doble esperit l'hereu suscita
potent sobre ton poble.
I no manqui a ta raça la corona
que amb temps i millor sort cenyir devies,
de Tàrraco en l’Acròpolis sagrada,
Píndar de Catalunya!
Tot integralment nu, prenc el sol que entra a l'habitació dels llibres empolsinats mentre rellegeixo l'extraordinària novel·la El siglo de las luces, d'Alejo Carpentier. Revolució francesa i indeginisme americà: ¿revolució de costums o pur terrorisme de camarilla? M'acuden sovint en aquesta lectura les imatges desconegudes dels Cabanyes coneguts: triangle al frontis de la masia -com en una loggia piamontesa-, l'àguila bicèfala dominant l'escut que vigilava el cancell. Més d'un cop remenant manuscrits antiquíssims, quaderns escrits amb tintes ja descolorides., he volgut suposar que es tractava, simplement, de ser aplicat en els exercicis d'iniciació, per a ser un bon burgès: números, logaritmes, astronomia en francès... ¿L'abadia de Sorèze on estudiaren tots plegats no estaria tocada potser de jansenisme?... La invasió napoleònica, al capdavall, bé els deixà confraternitzar a pler amb els lliurepensadors engandallats de vint-i-un botó que arribaven, clenxinats, lluint galons. Els negocis prosperaven. I naixia el poeta Manuel en la casa de la plaça de les Cols que ja té dictada, potser, sentència de mort. Era això el 1808 i ara el 1977, en què m'hi poso i ho escric. ¿en quin moment, però, podríem fixar, ineluctable, el vèrtex que inicià una davallada ja avui del tot consumada? Potser quan els mig lliurepensadors de finals del XVIII - si no és dir massa- desaren la seva consciència de classe - burgesa, és clar- un cop obtingut l'ennobliment reial.
Aquest 16 d'agost ha fet anys que va morir el poeta, tuberculós, diuen que en nit de lluna plena. Aquestes humitats de la costa, a l'agost, són denses, insalubres i perilloses. Mals temps, aquí, per als qui respirem amb dificultats. Que la xafogor hi arribi a ser tan espessa pel dia de l'Assumpció, ¿no deu tenir alguna cosa a veure amb el que n'hem vingut a dir el «bany Maria»? El meu molt llunyà -i tan proper- parent es va ofegar, doncs, als vint-i-cinc anys. Es deia Manuel, Nicolau i Josep-Oriol (que era el sant de moda a l'època) i havia nascut el 1808, el mateix any de la invasió napoleònica. Va escriure en castellà perquè la Renaixença encara estava per veure, i per això Costa i Llobera el va batejar en una de les seves Horacianes com «el cantor sense llengua»[...]
Va estudiar -lleis- a Cervera, al paisatge de la qual va dedicar la seva -tan romàntica ja- «segona epístola»:
«Corro a la margen
del humilde Cervera; su corriente
sigo que se desliza entre olmos blancos.
¡Arboles de dolor! La mano dura
del diciembre robó la cabellera
que os adornaba,
y la marchita frente
contemplais en los límpidos cristales. »
El seu poeta preferit era Alfíeri, de qui tenia l'edició -de 1809- de les seves Opere en vint-i-dos volums. Els poemes de Manuel de Cabanyes es van publicar pòstumament (el mateix any de la seva mort, el 1833) amb el títol de Preludios de mi lira, i el més possible és que se'n venguessin tan sols deu o dotze exemplars. Però molts anys després encara mereixien l'atenció d'un crític tan solvent com Marcelino Menéndez y Pelayo. [...]
El poeta va ser desgraciat en amors. La seva estimada va ser la qui més tard seria la mare del pintor Modest Urgell, l'aleshores senyoreta Tona Ynglada - de cal Dimas, a Vilanova, la casa pairal de l'advocat J.-E. Roig Santacana-. Com que la mare de la senyoreta Ynglada no veia bé la relació amb el poeta, els interposava com a carrabina una criada vella. L'esquivaven enraonant en francès.
- Què? - preguntava després la mare a la minyona-, de què han estat parlant?
- No ho sé, senyora, però és tremendo com reneguen: tota l'estona s'estan «fot» [il faut] per aquí, «fot» per allí...
El poeta va morir jove. I, com que estàvem en el romanticisme, la seva prematura mort li va suposar llegenda i aurèola. A Barcelona li van posar nom a un carrer, segurament en el temps en què Víctor Balaguer oficiava de cronista i de responsable del nomenclàtor.
El rovell de l'ou
Abans que res, el Garraf és una llum. I un massís, calcari, que para molt bé els vents del nord. I un tros de mar que algú, mirant-s'ho des de Barcelona, anomena Costa de Ponent. La combinació d'aquests tres factors -llum, terra, mar- han forjat una manera de ser que, tradicionalment, a mi em sembla, ha mirat més cap a les terres de l'Havana que no pas terra endins.
Res de "Penedès marítim", doncs. El Garraf és una comarca amb una personalitat ben definida. Només cal mirar el territori, per exemple quan tomba l'avió que ve de Mallorca.
El Garraf s'ha d'entendre com si fos una illa. Ho ha estat, de fet, durant segles. Com la gent de Cadaqués, la gent de Vilanova o Sitges se sentien més a prop del món d'ultramar que no pas de la Catalunya interior. D'on els venien, això sí, l'oli i el vi que exportaven cap a les colònies americanes, sobretot a Cuba. I és per això que de Vilanova mateix se'n va poder dir «l'Havana xica».
Aquest comerç ultramarí va donar una gran prosperitat a la zona entre finals del segle XVIII i finals del segle XIX, quan va entrar la crisi amb la fil·loxera i la pèrdua de Cuba. Però les vinculacions d'aquesta petita franja costanera amb el mon tropical han estat, i són, molt més que econòmiques. Són unes vinculacions de tipus anímic, que entre d'altres coses expliquen tot aquest bullit del Carnaval i l'obsessió per la «festa».
El més alt percentatge de gent extravagant i genial d'aquest país els han donat Figueres i Reus. Són territoris ventejats -per la tramuntana o pel mestral-, clars i secs, lluminosos. El vent hi manté els cels nets, despullats, diàfans. Mentre que al Garraf' el massís atura els vents del nord i, si no bufa garbí, l'aire s'hi sol estagnar, humit, i fa una llum blava, transparent, d'aiguamarina.
El Garraf té en comú amb l'Empordà o el Camp de Tarragona que la gent hi és extravertida. En el nostre cas perquè sempre hem mirat més enfora que endins, i per una pura necessitat de superar la incomunicació de segles. Pensem que aquesta franja costanera era un món marginal quan el trànsit nord-sud passava pel que primer se'n va dir la via Heraklea, després la via Augusta i ara l'A-7, que enllaça Barcelona amb Tarragona.
Altres indrets de Vilanova i la Geltrú: