Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La vida contemplativa
Obro la porta de l'Ermita a les nou -que són les set-, hi trec el cap. Veig Bieló assegut al terra, a l'ombra d'un plàtan, el clatell recolzat en el tronc, el mirar ajaçat en la propera mar. Bieló és un bon xicot, la fama del qual, però, no el fa posseïdor d'aquella virtut, que tan fàcilment és condescendida als catalans.
- Què tal Bieló? - li pregunto-. Què fem?
- Doncs ja ho veu. Esperant que toquin les dotze.
Ignoro si, en aquell moment, Bieló bromeja. És prou agut per a fer la caricatura d'ell mateix. La prova està en aquella cançó, probablement no inventada per ell, però que s'ha fet seva, com al leit-motiv un personatge wagnerià.
El dilluns, per anar de gresca;
El dimarts, a descansar
El dimecres, anar al cine;
El dijous, anar a ballar;
El divendres, passar els comptes;
El dissabte, anar a cobrar...
I el diumenge, com que és festa,
No em deixen treballar!
En realitat, les múltiples agitacions implicades en l'anterior distribució del temps no són per a Bieló. ¿Com pot ballar, ni complir amb els altres punts del programa, aquest home a qui arrossega -millor dit, deixa sempre allí on és- una depurada vocació de contemplatiu? En el capítol de la gresca, quan sonin les dotze, Bieló no anirà ni tan sols a beure, sinó bonament a dinar, a menjar escudella i carn d'olla, que és una afecció que mai ha emborratxat ningú. La seva immobilitat només es veu alterada, de tant en tant, per alacaiguts impulsos d'àgio. Així, un dia va proposar a la Modesta que li cedís tots els cascs buits de sifó; especialitat de la qual, en l'Ermita, se'n fa molt consum. Irritada la Modesta que la prenguessin per beneitota, va voler maltractar-lo de paraula tot esbroncant-lo:
- Comerciant, més que comerciant!
Bieló se'n va anar a queixar-se a la meva vella Ermitana; a la qual, per la seva bondat, acuden moltes d'aquestes bones gents dels voltants en demanda de justícia i, encara més, de socors.
- Però, "comerciant" no és cap insult -arriscà aquesta, conciliadora per a endolcir el cas.
- L'intensió, senyora, l'intensió!
Després de tot Bieló, com Goethe, prefereix la injustícia al desordre. El desordre es basa principalment, per a ell, en la perjudicial mobilització que imposa la feina. En certa ocasió, després de tota una tarda de vida contemplativa, s'apropa, ja fosquejant, a una carretera que estaven enquitranant. Els obrers havien encès els seus forns, on la negra pega bullia. No sé si un raig o una flameta o un esquitx va caure damunt l'espardenya de Bieló, i de ben poc que no li crema el peu.
-Fins i tot veure treballar és perillós -murmurà ell, contemplatiu, bo i retirant-se'n.
Tanmateix, li agrada apropar-se a les serradures de fusta. Ho fa per la bona olor. És molt fi, pel que fa a l'olfacte, Bieló, no us penséssiu pas. Tan fi d'olfacte, com agut en el discerniment.
Una vegada va dir:
- Un arbre és l'únic que, quan mor, fa bon olor.
Aquest capvespre, tornarà a estar assegut prop de l'Ermita, amb un flabiol entre els llavis. L'ociositat és la mare de totes les arts.
El 1944 adquireix a Vilanova i la Geltrú un casalot adossat a una vella ermita dedicada a sant Cristòfor. La vella advocació del lloc el satisfà. Recordi's que havia declarat el sant "Patró de les gloses". El seu fill Víctor, arquitecte, s'encarregà de restaurar la casa i habilitar-la per residència estival. A la paret de l'ermita el nostre personatge féu posar un mosaic de Santiago Padrós, que representava el sant gegant i uns versos amb els quals combinava la tradició local i la seva devoció cada dia més accentuada pels àngels custodis:
Cristófor porta el Diví infant,
mes qui, doncs a Cristòfor porta?
Aquell que té l'ala prou forta
per sostenir son cos gegant.
Enllestida la restauració de la casa, Eugeni d'Ors solia passar-hi molts dies de l'any: per les vacances de Pasqua, i de Nadal, i una bona part de l'estiu. El costum durà fins el temps de la seva mort i precisament finà a la seva residència vilanovina.
Durant el període estival alguns amics de Barcelona l'anaven a veure a la nova residència que tenia en aquella població de la costa catalana. Ors decidí aglutinar aquell nucli d'admiradors amb la constitució, el 10 de setembre de 1946, de l'Academia del Faro de San Cristóbal. El que és important de tot això, però, és el fet que Eugeni d'Ors, en fincar-se a Vilanova i restablir contacte amb determinades personalitats barcelonines, demostrava una voluntat d'aproximar-se, també físicament, a la terra natal i a la que havia dedicat, amb més il·lusió, els millors temps de la seva producció intel·lectual.
Altres indrets de Vilanova i la Geltrú: