Es Vedrà

Autor: Joan Castelló i Guasch
Obra: Rondaies eivissenques , 1995
Pàgines: 43, 45-47 i 50-52

Es gegant des Vedrà (fragments)

-I no sabeu què li hem de fer? -digué ella tota regirada.

-Si li féssiu un pegat de fonoi marí des Vedrà a ses costelles, tengueu per segur que s'adobaria tot d'una.

-Justament ha de ser des Vedrà, a on hi ha aquell gegantot que es menja tot qui per allí s'acosta? No podria ser d'una altra banda?

-No. Ha de ser justament d'allà, perquè és un fonoi marí que es gegant sembra a posta per ell. Ara ja ho sabeu; faceu es vostros comptes. Sis dies li queden...

Pensau com va quedar aquella doneta, mesquina. Ella hauria fet qualsevol cosa per tornar sa salut an es seu home, però, qui aniria as Vedrà, si feia ja molt de temps que no hi havia qui gosàs acostar-s'hi ni a tret de vista?

Amb això sentí que la cridaven:

-Ma mare! Ma mare!

Sortí banda fora de ses cases i es va veure es llaütet que es feia mar endins. Es dos al·lotets, en Pepet i en Toniet, un a cada rem, vogaven amb tota l'ànima.

-I a on anau, fiis meus? -els hi digué.

-Hem sentit lo que us ha dit sa dona aquella i anam as Vedrà, a buscar fonoi marí -respongué en Toniet-. No volem que mon pare se mori.

-Però, que no veis que us menjarà es gegantot?

-No tengueu por! [...]

Sort tengueren que estaven ja as costat des Vedrà i es trobaren a un lloc que hi tenien peu.

Unes manotes com a senaies els assegueren a una penya, i es trobaren davant es gegantot, que els hi deia:

-Veiam, quins tractes són aqueixos que volíeu fer-me?

Es dos al·lotets tremolaven com a dos fuies d'arbre, de s'espant que tenien. Però en Toniet es fer coratge i li respongué:

-Volíem un manadet de fonoi marí. Què voleu per ell?

-Una dotzena de polps —digué es gegant—. Ets bo a portar-me'ls?

-No una, dos, si voleu -oferí en Toniet.

-Es gegant baveiava i es llepava es morros de gola, diguent:

-Idò, tracte fet.

Però en Toniet, que ja feia comptes de com podrien fugir d'allí va afegir-hi:

-Amb una condició, emperò.

-Digues quina.

-Mos heu de treure es llaüt des fondos de la mar i mo l'heu d'adobar.

-Això, no! És massa feina. Jo trauré es llaüt; però adobar-lo, l'adobareu valtros, que jo de mestre d'aixa ni de fuster no en sé res -respongué es gegant, que també es maliciava de sa mateixa idea.

-Bono, siga així com deis. Tragueu es llaüt i naltros ja mos apanyarem.

Es gegant botà de peus dins s'aigua, agafà s'embarcació amb ses dos mans i la posà a sa vorereta, allí on li digué en Toniet.

Es dos germanets s'hi posaren i amb unes filagasses d'estopa, un pinyot de pega, dos llistons i un pareiet de claus l'agaliparen així com pogueren.

Quan estigué llesta, es gegant la va tornar a tirar a la mar.

I en Toniet li digué:

-En voler.

-Idò ara mateix -respongué es gegant.

-Au, Pepet, embarca! -digué en Toniet.

-Ah, no! -exclamà es gegant, agafant-lo per un braç-, Encara no em mam es dit. Per llavò fugir tots dos i jo quedar-me sense polps i sense al·lots? Ca, home! Tu te'n vas tot sol a agafar es polps i me'ls portes; i si fuges i no tornes me'l menj, an es teu germà. Estam entesos?

En Toniet, mesquin, no tengué altre remei. Agafà es rems i ran ran de terra anà donant caça an es polps. N'era pràctic d'això i en poc temps va tenir ses dos dotzenes convengudes. Encara no era mitjan tarda i ja estava de retorn.

Es gegant quan el va veure li digué:

-Què, no n'has trobat?... Ja m'ho pensava. Idò com que no tenc res per sopar, vos menjaré a tu i an es teu germanet.

-A poc a poc! -respongué en Toniet, allargant-li sa senaia-. Aquí van ses dos dotzenes. Anau-me a portar un bon manadet de fonoi marí i estarem en paus. [...]

A la fi en Toniet ja no volgué esperar més, perquè va veure que si volia arribar es fonoi marí a ca seua d'hora de fer es pegat a son pare, era qüestió d'arromangar-se. Momprengué un rem, en donà un altre an en Pepet i li digué:

-Au, vine amb jo! I quan te diga: etziba-li!, etziba-li sense llàstima ni por.

-Anem! -digué en Pepet.

S'acostaren an es gegantot que, amb sos calçons descordats i sa camia arremangada, estava panxa a Paire, fent ses darreres.

-Etziba-li! -cridà en Toniet-. esvergant-li amb so rem tot lo fort que pogué.

En Pepet va fer set sous de lo mateix. I venga manegades per damunt sa panxa! N'hi donaren mentre pogueren moure es braços. Es gegant provà d'alçar-se un parei de vegades, però com que ja estava mig mort i no tenia força per res, bastava una garrotada per tornar-lo a tombar.

El deixaren estar quan veren que ja no es bategava ni alenava i tenia sa panxa tota crivellada de ses punxes des vogamarins.

Sense perdre temps, esgotaren s'aigua des llaüt, arreplegaren un bon manat de fonoi marí, i feren redolar es gegant fins a la mar. Li passaren una corda pes coll i el fermaren a sa popa, perquè volien mostrar-lo a tothom.

Soterraren an es rems, i no heu vist mai ningú a vogar com vogaven aquells dos al·lotets!

Estaven ja devers mitjan camí, per davant cala Llentrisca, i es sol tombava en sa seua carrera, quan conegueren que es llaüt s'anava fent pesat, i que per fort que vogassin no feien envant. De moment no sabien a què donar sa culpa, però aviat se n'adonaren que un colp de delfins s'havia proposat fer-se un fart amb es gegant.

-Taia! -digué en Toniet an en Pepet, donant-li una cutxilla-, Tanmateix no l'arribarem.

En Pepet taià sa corda i ja pogueren fer via. Era embrunidet quan amarraren casi davant ca seua.

I no vulgueu sebre com els hi tocaven ses cames an es darreres duguent es manadet de fonoi marí.

Trobaren sa mareta an es porxo que plorava com una magdalena.

-Ma mare! -digueren es dos a un temps.

-Fiets meus!... -sols els hi pogué respondre ella, abraçant-los tan fort com podia-. Vóstron pare s'està morint i no fa més que demanar-vos!

-Jau es fonoi marí i faceu-li es pegat, però de pressa! -digué en Toniet-. Naltros ara hi anam, a veure'l.

Sa mare se n'anà cap dins sa cuina i ells entraren a veure son pare.

Aquell homenet, mesquin, ja estava a lo darrer. Els hi agafà ses mans amb una gran alegria, mentre ses llàgrimes li corrien cara avall. Ni mancos parlar podia.

Tot d'una entrà sa dona amb so pegat en sa mà, i l'hi posà a ses costelles.

Ell va ser com posar oli a un llum. As poc temps ja parlava amb tots ells. I el sendemà ja se va aixecar des llit, com si res hagués tengut.

I és de llavò ençà que es pot anar as Vedrà, sense por de res.

I conté acabat.

Si no es mentida,

és veritat.

Autor: Lluís Salvador d' Austria Toscana
Obra: Llibre d'Eivissa , 1957
Pàgina: 169

No lluny del cap del Jueu es troben l'illa de la Galera i, endret d'ella, dos illots de major magnitud, ambdós de considerable altura, escarpats i composts d'una roca calcària blanquinosa, que de vegades fa que semblin, a gran distància, dues muntanyes de gel. Aquests illots, anomenats el Vedrà i el Vedranell, constitueixen una de les belleses més notables de les costes d'Eivissa, especialment el primer, que és el de major magnitud i elevació, ensems que el més apartat de la costa; dista una milla, aproximadament, del cap del Jueu. Damunt el més petit dels seus dos pics —de pujada, segons diuen, summament difícil— es veu una creu tosca, de fusta, allí plantada pel fundador de l'ermita dels Cubells, de qui es conta —i sembla cosa escatida— que solia retirar-se sovint en aquest illot deshabitat per passar-hi alguns dies fent vida penitent i solitària. A curta distància del costat septentrional del Vedrà traspunta sobre el mar un petit escull que es diu la Galera del Vedrà. El Vedranell, situat entre el cap del Jueu i el Vedrà, tot i ésser de sòl tan penyalós com aquest, és més petit, més baix i oblong, i remata. en punta pels dos extrems.

Però, per qualsevol costat que es mirin, presenten sempre els dos illots un aspecte igualment pintoresc i fantàstic, i captiven intensament i deliciosament l'atenció, no sols per la bellesa i singularitat de llurs formes, sinó també per l'atractiu especial que els presten el cel i el mar i tot allò que impressiona la vista en contemplar-los.

Autor: Gabriel Janer i Manila
Obra: Èxtasi , 2005
Pàgines: 47-48

De sobte, davant nostre, a una distància de menys de cinc-cents metres descobrírem un illot imponent, enorme.

—És es Vedrà —em va dir un mariner, en veure'm com abstret—. Des de lluny pareix un castell, però és un illot deshabitat ple de cabres salvatges. A vegades se n'ha vista alguna despenyar-se i caure al mar. Hi ha taurons, sota l'aigua, i esperen. Els taurons d'aquest mar saben esperar. Hi ha qui ha sostingut la idea del suïcidi. Així com algunes rates decideixen suïcidar-se, també les cabres. És un espectacle veure-les caure des de tan amunt. Els pescadors han arribat a pensar si serien diables, àngels desobedients, les cabres. En una ocasió, molts varen creure que es tractava d'un suïcidi col·lectiu, se'n llançaren al mar, així de sobte, un ramat de vint. Saltaren a l'espai i, amb l'enrenou, van remoure les gavines i els virots de les escletxes. El cel es va omplir com d'espantalls. I algú va imaginar-se que aquelles gavines i aquells virots eren les ànimes de les cabres. Diuen que la causa és un vent que arriba d'Àfrica i les fa tornar boges. No ens trobam gaire lluny de les costes d'Algèria. Vostè coneix la ciutat d'Alger?

—No.

Aquell home va veure que els ulls m'espirejaven, que la veu quasi no em sortia i canvià el seu discurs.

—També és ple de caseres salvatges, es Vedrà, que les abelles instal·len als clivells. A vegades, d'estiu, la mel regalima per les roques i arriba a l'aigua..

—Aigua de mar i mel silvestre, només se'n troben al paradís. És aquí, el paradís?

—A vegades ho ha estat. Fa molts d'anys, ací arribava gent de tot el món, la senalla penjada al coll. Venien cansats. Fugien de la casa familiar, de la violència del sistema capitalista, de la competitivitat, de les guerres, i partien a l'aventura atrets pel somni d'un món que no existia. Consentien a viure en condicions precàries. Volien descobrir l'home natural i el cercaven a les drogues: la marihuana, l'LSD, l'haixix... Havien d'alliberar-se, això ho deien tots, treure's tota la merda de sobre. Alguns ho aconseguiren.

—Tingueren sort.

—Mes d'una vegada els vaig veure partir en una barca, aquells hippies. Arribaven a es Vedrà i des de l'embarcació mamussaven la mel. S'arrapaven a les roques i absorbien el líquid. N'hi havia que es pensaven que era una secreció de les pedres. Anaven nus, i se n'untaven el cos, i es passaven la llengua per la pell els uns als altres.

—D'aquesta manera s'alliberaven del fracàs de viure.

—Aquells joves arribaven de lluny. Eren com un esbart de peixos: aquí, aquells peixos eren capaços d'abandonar l'aigua i fer-se grimpadors d'arbres. Pujaven a les savines, als pins, a les figueres de cent pals i, havent pujat a un arbre, aquells peixos es posaven a cantar.

Autor: Josep Marí Marí
Obra: Els deixants de la llum , 1991
Pàgina: 88

Fins que no arribem al castellot des Vedrà, que s'alça gris davant nosaltres, és millor d'ignorar la línia costa­nera de ponent —Cala Corral, Cala Tarida, Cala Molí, Cala Vedella...—. Posar els ulls damunt d'aquest paisatge enfonsa l'esperit. Aquí, la insolència dels especuladors ha causat desastres irreparables. Boscos i platges són coberts d'establiments turístics, de xalets. No hi ha res a fer. Oblidem-ho. L'autoritat a Sant Josep pot es­tar satisfeta: s'ha cobert de merda.

Volta a l'illot des Vedrà, pedra angular d'Eivissa. Drets penyals, pel costat de Cala d'Hort; desfet i pedregós cap a ponent; sa Bestorre, bessona i enfilada, planta cara al llebeig. Al seu peu, la farola. Darrere, obscures coves tacant les parets vertiginoses. Aigües ne­gres com la nit, feréstegues. Es Vedrà és, sens dubte, l'accident més emblemàtic del litoral d'Eivissa. En els meus viatges per la Mediterrània, tampoc no he vist mai cap illot en una proporció semblant d'altura. Són 387 metres d'elevació tenaç, rústega, gairebé inaccessible. Es Vedranell just s'hi ajeu a la vora, com un gat eriçat. Un freu d'aigües profundes, recorregut per l'ombra de la tarda, separa els dos illots.

Hem quedat fondejats a Cala d'Hort. La bullentor del dia encara dura. Però a la nit, després d'un gran so­par al restaurant Es Boldador, s'aixeca oratge. L'oneig no s'encalmarà fins al matí. Amb tanta gronxadissa, l'acte de dormir serà un estrany miracle. La mar etziba esclafits renouers contra el buc.

Autor: Isidor Marí i Mayans
Obra: Illes a trenc d'alba , 1997
Pàgina: 85

Estimar, navegar per la fosca inestable,

sense horitzó que limiti el desig;

entendre el món, conèixer el vell misteri,

entrar en els ulls de déu i saber com es diu.

 

Ara us he vist, illes d'amor, besades

i mentides dolces entre les llàgrimes del mar,

i és tan bell naufragar a la vostra vora

i caure als vostres braços enganyat!

 

Per aigües estancades de certesa

viatgen tots els altres i ningú no us coneix.

Jo sol he pres el vostre cor indòmit

i us donaré mil noms que estrenareu:

 

Eivissa, Formentera, Tagomago,

s'Espardell, es Vedrà, s'Espalmador,

s'Espartar, es Vedranell, sa Conillera,

ses Bledes, es Penjats, s'Espardelló...

 

Estimar, navegar, descobrir, designar,

noies, illes d'amor, nous horitzons, poemes.