Catedral

Autor: Josep Pin i Soler
Obra: Vària II (Obres 2) , 2001
Pàgines: 55-56

La Catedral és boniqueta i correcta, aixecada en la mateixa àrea d'altre temple anterior que degué cremar-se, o s'enrunà, i del qual són eloqüent vestigi lo campanar romànic, per l'istil del de Castelló d'Empúries, i un tros de construcció que podria dir-se l'absis de la iglésia nova.

Interiorment és tota ella d'un istil... sense istil, reminiscència de nombroses iglésies romanes (de Roma) fetes de pressa i amb poc gasto.

És d'una sola nau amb capelletes laterals poc fondes, emblanquinades i amb escultures decoratives a les claus de les arcades, als rosetons de la gran volta, damunt dels finestrals, que són quadrats. Les decoracions se destaquen en color de canyella. L'altar major és un templet circular on entremig de vuit columnetes dòriques i sota una cupuleta graciosa se venera una imatge de la Verge Maria.

També s'hi recorda en altaret modest lo martiri de Santa Tecla, la patrona dels tarragonins, primers pobladors de l'illa després de la reconquesta.

La iglésia porta el títol d'un cèlebre temple romà. Santa Maria la Major, lo qual me confirma en que la féu millorar algun prelat o benefactor que devia haver estat a Roma i en portava els gustos. M'hauria sigut facilíssim averiguar-ho però em sembla que la cosa no tenia importància. Darrere l'altar i en lo semicicle que forma la part antiga, o sia el tros de la iglésia vella, hi ha el cor a on seuen deu o dotze capellans. No tenen Bisbe, n'han tingut i regeix la que en podríem dir diòcesi un canonge degà. No vaig veure cap objecte d'art, ni llibre, ni vestiments, ni joies de mèrit superior.

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Les illes (Obra completa 15) , 1970
Pàgines: 160-161

La primitiva església parroquial de Santa Maria (avui catedral), que fou construïda sobre el lloc on foren adorats els déus successius –l'Astarté fenícia, els déus romans, la mesquita mahometana-, degué ser un excel·lent exemplar del gòtic català. En el segle XVIII, sofrí l'envestida de la buidor afectada i pedant de l'època. De la fàbrica medieval, se'n conserva el campanar, part de l'àbsida, la sagristia i les dependències destinades a arxiu. L'altar major, dedicat a Santa Maria la Major o de les Neus -per ser aquesta festivitat la més acostada a les dates de la conquesta catalana-, és de començaments del segle XIX. En la nau central es troben alguns sepulcres d'antigues famílies catalanes, coetànies, algunes, de Guillem de Montgrí: Balanzat, Llobet, Jover, Arabí, Francolí. El personatge de Montgrí està enterrat a la catedral de Girona.

Autor: Marià Villangómez i Llobet
Obra: El llambreig en la fosca , 2000
Pàgines: 60-61

L'església de Santa Maria d'Eivissa degué ser, mentre no va arribar la reconstrucció realitzada de 1712 a 1728, un bell, per bé que senzill, monument gòtic. Després va ser una església barroca no gaire important, encaixada pel seu cap dins els murs que resten de la part primitiva. A partir de la gran reforma del segle XVIII, l'interior del temple degué semblar als eivissencs un edifici diferent. La nau és ampla i clara: la calç, tan humil, no ha temut, a Eivissa, enfilar-se pels murs més importants. Hi ha motllures abarrocades d'un color grisenc. He vist aquests tons en algunes importantíssimes esglésies de Florència: murs llisos, blanquinosos, i la pedra grisa que diuen serena. També aquests tons blancs apareixen a moltes esglésies centreeuropees, grans construccions del Barroc i del Rococó. El nostre temple no deixa de tenir-hi alguna semblança; si més no, hi ha el mateix aire del segle XVIII, la lluminositat i la blancor. Però el seu mèrit artístic, la qualitat d'alguns materials i la riquesa són migrats.