Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La porta d'entrada al monestir pròpiament dit està flanquejada per dues grans torres poligonals, defensades amb una barbacana oberta amb espitlleres. Va ser iniciada l'any 1369 i es va enllestir cap a la fi del segle. Es pot considerar com una de les mostres més notables de l'arquitectura militar gòtica de tota la corona d'Aragó i serví de model per construir les portes de Serrans i Quart de València. El portal és de mig punt, adovellat, amb una arquivolta. Està presidit pels escuts heràldics de Catalunya-Aragó i les armes de Pere el Cerimoniós. Al seu davant es escaient de llegir una crònica de la visita que hi féu Teordor Llorente (València, 1836-1911) i un sonet d'Alexandre Plana (Lleida, 1889-Banyuls, 1940).
Les hores passaven ràpides; havia caigut la tarda; les tenebres ho inundaven tot; les voltes semblaven més altes; los murs més foscos, les columnates se feien interminables en la penombra; los rats-penats esvolatejaven pel claustre, les ombres del passat semblava que s'aixecaven en los intercolumnis. Teníem que deixar aquell laberint, ennegrit per la fosca nocturna; silenciosos, pensatius, capbaixos sortírem caminant a les palpes. La veu de la mestressa nos anunciava de fora estant lo sopar; robustos minyons, amb sa barretina morada, servien ja en lo espaiós menjador de rústica granja l'aromàtica sopa de farigola. Lo sopar fou silenciós; tots estàvem com represos per las impressions agobiadores d'aquella tarda inoblidable. Se acabà el sopar, i que per primera vegada, en una taula de poetes, periodistes i artistes, no hi hagué brindis, no hi hagué un discurs: «Al monestir» fou la veu general; tots volíem visitar de nit aquell monument del passat.
Lo previsor Mateu ho havia disposat del millor modo possible per aquella visita nocturna. Dotze mossos amb atxes de cera esperaven nostres ordres per il·luminar los claustres i les voltes del modo que indicaven los pintors Brel i Baixeras, directors d'aquest espectacle sorprenent i mai vist en estes ruïnes. No era açò bastant; llums de Bengala, preparades i enceses per una mà oculta, il·luminaven a nostre pas les profunditats misterioses d'aquells alcàssers de la nit, unes voltes amb l'esblaimada claror de la lluna, altres amb los rogencs fulgors de l'incendi. No hi hagué amagat recó que no visitàssem a la llum de les antorxes. Baixarem per rampes perilloses als grans cellers dels monges, que semblen catacumbes de gegants; pujàrem a les sales devastades del palau del rei D. Martí; pujàrem per estreta escala de caragol a les torres bessones de la Porta Real que serviren de patró a les de Serrans. Los pagesos dels caserius immediats oïren amb sorpresa los càntics que ressonaven de nou baix les sagrades voltes. Aquells càntics no eren un mer passatemps artístic; lo canonge Collell havia entonat la Salve amb sa veu robusta enmig de la iglésia devastada, davant de la imatge de la Verge que encara providencialment se conserva en lo destrossat retaule del presbiteri. Tots los expedicionaris, amb lo cap descobert, repetien amb religiosa reverència aquella solemne pregària, solemne i commovedora com les que en presència dels reis i magnats, se cantaren allí mateix amb tot l'esplendor del culto en los bons temps del monestir. La pàtria i la fe cristiana inspiraven aquell cant de les ruïnes, que haurà pujat al cel.
Poblet en la posta
En les runes la lenta posta arriba,
la llum que dorm en l'aire ja es desfà,
i la flor que es badava en cada ogiva
recull l'espurna que no té demà.
Semblen les mudes albes de la riba
els murs que s'alcen drets com una mà;
són ara com uns trossos de geniva,
desfets en l'aire que la mort glaçà.
La plana és verda a llur entorn estesa.
Si en fou en altre temps l'ample domini,
ara en triomfa en la naturalesa.
Una trèmula boira en l'aire sura
i abans els murs de pedra el temps no inclini,
en la Porta Daurada el sol s'atura.
Altres indrets de Vimbodí i Poblet: