Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Castell de Cocentaina, als faldars de la serra de Mariola, a una altitud de 752 m., és un antic baluard en forma de cub del segle XIV, d'art gòtic militar. Va ser construït sobre les restes d'altres construccions defensives anteriors musulmanes del segles X-XI. Conserva testimonis de les seves muralles, però destaca el sòlid torreó major, de planta quadrada i estil gòtic, amb fàbrica de sillars i finestres adintellades. Al seu interior hi ha dos pisos, comunicats per un aljub.
Del castell estant, tindrem unes esplèndides panoràmiques cap a les serres d'Aitana i Benicadell, Alcoi i tindrem a tocar el Montcabrer i la serra de Mariola i serà un bon lloc per llegir un poema de Joan Valls que canta els cingles de la vall d'Alcoi i un altre de Vicent Andrés Estellés que glossa les belleses del Montcabrer.
Esbandida
Ma cançó creua les serres
humilment entusiasmada.
En ella hi ha mil aromes
d'alta carena enlairada,
cingles de la vall d'Alcoi
i llomes de Cocentaina,
on es respiren les aures
de la vasta serralada
i en quimeres volanderes
el poema es torna àguila.
Ma cançó creua les serres
con un vent de tramuntana.
Montcabrer Montcabrer
muntanya assegurada
Una olor de tomellos
palpita a la muntanya
Matí d'Alcoi Alcoi
aquell fred que glaçava
Al Montcabrer pujàvem
com puja l'esperança
Reunits tot el dia
fins que ve la nit cauta
Enllà s'hi veu Alcoi
més a prop Cocentaina
Lleuger entra Karl Marx
i dictava el programa
Tornaven els vells himnes
torna la pau guanyada
S'estova el capaltard
com una enamorada
Himnes himnes punys closos
una veu foradada
Després serres avall
la nit era ja entrada
Oh nit oh clara nit
alta nit Cocentaina
La Mariola altiva
la font que més m'agrada
Per Banyeres per Blanes
la nit és blanca i blava
Montcabrer Montcabrer
muntanya assegurada
La torre pense que em mirava amb sos ulls negres, que eren els finestrals. Encara tenia un pis, i les sales interiors deixaven endevinar fàcilment la vida que allí dins portaven els habitants llegendaris. Aquells finestrals tenien l'airosa columneta al centre; i també airoses eren les barbacanes amb les que va acariciar la construcció el "alarit" que la va erigir. Encara hi és, oh, el detall consolador de totes les ruïnes mores! -la cisterna, ampla, maternal, coberta de pedres... i en un raconet conserva una basseta d'aigua de pluja, fresca i puríssima. Per les parets encara estan els alcaduços que portaven l'aigua amorosa que caïa del cel: encara semblen demanar que els deixen arreplegar més aigua i seguir essent fecunds.
La porta és petita i situada a molta alçada; amb escala s'hi entraria. Avui és precís pujar fins allí fent una poca gimnàsia; però sota el dintell, quina impressió de paisatge! Totes les valls, totes les encontrades, tots els camins se divisen. Ben bé era el castell l'ull avisor dels habitants de la vila! I sempre apareixen els castellets moros, les ruïnes com aquesta, que encara es saluden i es diuen el crit d'alerta en l'eternitat, quan el sol es pon i la nit comença.
És a l'amagar-se el sol darrera les últimes muntanyes, és a la llum del capvespre, quan la torre viu de veres. I després surt la lluna i dona suavitat als contorns i poesia als pisos de dalt, misteriosos, inaccessibles.
Tota la dolça melangia dels records perfuma llavors aquelles pedres. La trista serenitat de les ruïnes alarbs que enyoren als moradors, aquells guerrers d'alquícels blancs i brillant armadura que cantaven amor i guerres!...
En Cocentaina muntàrem en un cotxet lleuger, remembrança de les antigues diligències. I tot seguit ¡a la carretera blanca, enlluernadorament blanca, sota aquell sol de les onze!
Darrere queda la població. La massa del castell de Cocentaina apareix sobre l'imponent penyal, que és una atalaia magnífica. Des d'allí domina totes les entrades a la vall, aquest sentinella que mai descansa.
El sol no ens perdona ni un moment la seua companyia implacable, el monòton sonar dels picarols sembla un mal somni. La blancor ens volta, ens invadeix, ens penetra... ens tornem lluminosament blancs.
Fumàrem en silenci.
-Coneixes Cocentaina?
-No, Toni.
-Anem a pegar-hi una volta.
Vam eixir, ell amb la seua Astra del 9 llarg en la funda. El dia allargava i el sol acabava de tocar la carena de la Mariola. Vam pegar un volt per la part plana de la vila, i tot seguit vam pujar pels carrers que s'enfilen pel turó del castell. Des d'una placeta, podíem veure el magnífic amfiteatre de les serres que formen part de la comarca d'Alcoi i de la del Comtat, totes vestides d'una capa de neu que arribava tot just a la plana de Muro i Cocentaina.
-Esplèndid! -vaig dir.
-Sí -féu ell malencònic-, un país, el nostre, molt bonic i de molt...
-Mala sort! -vaig concloure.
Tornant a l'acantonament, quan el fred ja anava notant-se un poc a través del gruix de roba, vaig preguntar-li.
-Què fem d'ara en avant?
-Esperarem un parell de dies.
La Mariola està molt ocupada
amb la seua fillada de fonts que corren
muntanya avall i rodolen per terra
i s'aixequen i canten amb la boca plena de terra.
La Mariola està molt ocupada
fent el dinar del seu marit
o fent el llit per a les nits canòniques
plenes d'arraps i epitalamis foscos.
La Mariola està molt ocupada
i canta a les finestres les seues cançons
que parlen de les seues floretes.
La Mariola està molt ocupada
fent el sopar enllestint les fustes del llit
no siga que es trenquen com la darrera nit.
Serra de Mariola
(Popular adaptada per Paco Muñoz)
Serra de Mariola
tota a floretes
tota a floretes sí
tota a floretes no
tota a floretes.
On van les "socarrades"
a fer botgetes
a fer botgetes sí
a fer botgetes no
a fer botgetes.
Sense la terra promesa
Aquesta terra t'ha donat la sang, i l'estimes.
Aquest poble t'ha lliurat l'alfabet, i el respires-
Aquesta terra t'ha atorgat el sofriment, i els combats.
Aquesta terra t'ha donat la vida, i la dignifiques.
Aquest poble t'ha oferit la història, i l'aprofundeixes.
Aquesta terra t'ha donat els amics, i els vals.
Aquell país et negà el pa i els mots i, encara així,
t'alçares i combateres.
Aquesta pàtria t'ha entregat les ombres i els exilis, i els il·lumines.
Aquest tossals t'han engendrat la consciència i el nom, i els escoltes.
Aquest país t'ha ocultat el passat i el present, i els camines.
Aquesta terra t'ha vist créixer sense llibertat,
i sols Déu sap com l'estimes.
Aquest país et prohibí la dignitat i els gorgs de la paraula i,
malgrat tot, no callares.
Aquest poble t'ha atorgat la vida, els silencis i la sal.
I aquesta ha estat la teua autoritat, missatge dels segles,
obsessió de realitat.
Veu, memòria, mon, eco, consciència, poble, terra, paraules
i unes mans amb què has parlat i has escrit i has treballat
i has viscut.
Altres indrets de Cocentaina: