Entre les diferentes tradicions...
Autor:
Jacint Verdaguer i Santaló
Obra:
Rondalles
(Prosa. Totes les obres I)
, 2003
Pàgines:
605-606
Entre les diferentes tradicions que els devots de la Cerdanya fan córrer de sant Guillem, m'han semblat més verosímils les següents:
Conten que era un capellà, altres volen que fos solament estudiant fill d'envers Tolosa, qui captant entrà a Espanya per la vall de Querol, desitjós d'anar a visitar a sant Jaume de Galícia. Arribà a Isòvol i, sentint-se malalt, demanà on hi havia una capella de sant Jaume on pogués satisfer la seva ardenta devoció.
Li digueren que n'hi havia una de pública, d'on és titular encara, en la casa d'Alf,1 entre Alf i Olopte, en la solana de la Cerdanya, i a cosa de mitja hora del poble d'Alp. L'acolliren los pagesos de la sobredita casa, i en ella morí d'una pestilència que allavors regnava.
Fou enterrat en lo cementiri allí mateix i després de temps una dona vegé una gran resplendor sobre el seu sepulcre. Una cega ho sentí contar, s'hi encomanà devotament i recobrà la vista. Fins allavors lo sant jeia, com l'altra gent, terra enllà, mes lo desenterraren per donar-li un sepulcre millor dins del temple sant; mes aquell cementiri era arraconat i desconegut.
Déu, que estima els sants, féu donar avís a dos nobles de Llívia de que l'anessen a treure d'aquell llogaret i se l'enduguessen a sa vila, on seria més conegut i honorat. Aquells dos nobles ni foren sords ni peresosos: reberen la inspiració a la nit, i de bon matí emprengueren la via, on se trobaren sense saber-ho l'un de l'altre.
—Doncs, on vas tant de matí? —digué el més vell al més jove.
—A vós ja us ho puc dir —respongué el jove; vaig a Alf a cercar lo cos de sant Guillem.
—També hi anava jo —replicà l'altre—; doncs, ja hi podem anar tots plegats.
Cuitaren bé per fer-ho abans de dia, a fi de que la gent d'Alf no se n'avisés. Lo temple estava obert de bat a bat, com esperant als autors del piadós lladronici. Prengueren aquests les sagrades relíquies, a excepció del cap, que per descuit d'ells o per voler de Déu se quedà a Sant Jaume d'Alf. Fugiren a més córrer enriquits amb tan preciosa càrrega i quan la llum del dia descobrí la feta, ja havien passat lo Segre. Los d'Alf, a l'obrir los ulls, prou cuitaren també, i, deixant lo caminar pel córrer, prou seguiren d'a prop les petjades dels llivissencs; a la vora del Segre, vingué d'un badall de grill que no els aconseguissen; mes justament en aquell punt revingué el riu i creuats de braços i sense poder fer un pas, s'hagueren de mirar com los altres s'enduien llur tresor. A l'arribar les santes relíquies a la Prada s'enfeixuguiren i no volgueren sortir d'allí, fins i tant que els llivissencs feren promesa de bastir-hi la capelleta que encara hi ha avui dia amb lo nom de Sant Guillem.
Allí mateix anà a pendre'n possessió el rector de Llívia, seguit de sos parroquians, duent-se'l en processó a l'església de la vila, on està guardat encara i tancat amb set claus. Ara, quan en temps de pregàries per sol o pluja o per altra calamitat, los llivissencs trauen de la parròquia el cos de sant Guillem, lo posen en sa capelleta de la Prada, i dos homes li fan sentinella de dia i quatre de nit, per haver-hi la tradició de que els pagesos d'Alf vindran a reprendre lo que ells creuen llur.
