I la batuda?...
Autor:
Joan Alavedra i Segurañas
Obra:
El fet del dia d'ahir i d'avui
, 1970
—I la batuda?
—Oh! D'això, en tinc molts bons records! —diu en Sidre de Can Rei.
Entrem a l'era de casa seva, que és com la de Can Peritxa o la de Can Soler, de Bellver; com la Can Ticoi, de Vilella, i com totes les d'aquestes grans cases de la Cerdanya. Un clos molt espaiós, empedrat de lloses enormes, de pedra grisa, enquadrat d'estables, de corrals i de corts, on hi ha les vaques, les eugues, els porcs, el ramat d'ovelles, les gallines, els conills... Al damunt, les altres porxades amb els badius per a la palla, l'alfals i la userda. I, darrera l'ampla balconada de la galeria, el menjador i les cambres. Tot massís, ample, i cobert per unes grans teulades inclinades, de pissarra negra.
Del safareig s'alça un vol d'ocells. Pels bassiols d'aigua bruta hi ha unes gallines que picotegen, uns ànecs que fugen arrenglerats amb el coll alt cridant una sola nota, i un gall com un soldà que, amb un pantalon de ploma que li arriba fins als dits de la pota, una cresta molsuda i vermella, i una cua arquejada, de plomall tornassolat, ens mira amb l'ull encès mentre passeja pel femer del mig amb l'urc d'un Lluís XIV.
És la minyona vella d'una d'aquestes cases, a la muntanya, que un dia em parlava de l'escurçó de cap rodó i esquena de rosari que «pica amb el cap i amb la cua». De les mosteles, que mamen les vaques i les emmalalteixen. Del llangardaix, de potes fredes, que abuixa la dona. De les rates, que mamen les ovelles. De la serp, que s'enrosca i queixala, o que encanta l'ocell, el xucla, i el fa baixar de branca en branca. Del llisó, la serpeta que mata llepant i que és, segurament, «la que devia emprar Cleopatra per a matar-se».
—Batíem aquí a les eres—em diu en Sidre—, i a vegades ho fèiem amb quatre o amb sis o set mules. Al país, aleshores, hi havia recria (abans que sortissin els tractors) i els valencians venien a comprar-ne a Can Teresa, de Talló, i a Can Pons, de Coborriu.
—De mules i eugues—replica en Biel—, només en tenien els quatre grossos. Els altres ho fèiem com podíem. Jo batia amb les vaques de casa, a la placeta que tinc a tocar, que em feia d'era. I abans havíem batut picant la palla amb les vergueres (dos pals lligats amb una corretja) o drets damunt un trull amb ferradures, i tirats per un animal.
—Jo parlo de cases grans—diu en Sidre—. Quan jo era jove, si haguéssiu vist a Can Gallard, de Ro, després de la sega, quina garberada! Érem set homes que, durant quinze dies, paràvem tres batudes al dia amb quatre eugues, o sis a set mules cada vegada; si eren llegues totes quatre es posaven d'amplada. Si eren mules, en filera de dues en dues. El primer animal anava amorrallat, els altres només encollats. L'home que menava batuda, posat al mig, feia voltar les bèsties amb la tralla, la morralla a la mà, i sense moure's del lloc, fent la passada pel darrera. Els animals, corrent tots a la vegada, anaven trepitjant. Els altres homes, amb les forques, anàvem girant la palla. Quan estava feta, l'apartàvem i amb un raspall de poques pues trèiem el pallús. Després, encara ho balejàvem amb uns graners molt folluts. I, aleshores, amb un molí de ventar esventàvem el boll i el gra quedava net. I cap a una altra. Mentre els uns continuaven la batuda ja n'hi havia que ensacaven, i els altres, per una escala de gat, amb una forcada de palla a la mà ens enfilàvem cap a la pallera...
