Camps de Talló

Quan arribava la tardor, la plana de la Batllia prenia el caient d'una terra lassa. Assotada per les rufacades que baixaven dels cims del Capcir, veia passar cap a Urgell, les colles de segadors que tornaven de les terres altes on havien anat a abatre els blats tardans dels plans de Formigueres.[...]

A la tardor, la plana de la Batllia cremava en una flama lluminosa a l'hora de la posta. Els núvols es tornaven incandescents, i tot anava morint dins lluïsors blavoses. Pels corriols, ombrejats de verns, les fulles seques es podrien amb sentor de barques corcades; els rius prenien tonalitats d'estany i de cer; i a les tolles, immòbils, les truites botien amb salts parabòlics, desitjoses de respirar la tebior de l'aire de fora.

Mirant treballar la màquina, amb en Sidre de Can Rei i amb en Biel sortim a parlar de temps passats. De quan venien els segadors a segar amb el volant, i de quan hom batia per les eres amb eugues, mules o vaques.

—Els segadors –em diuen– venien de Gósol, de l'altra banda del Cadí. Alguns, també, de Josa, de Saldes, de Castellar de N'Hug, de Tuixent... La majoria, però, eren de Gósol. Eren gent prima, nerviüda, molt valenta, que duien una camisa virolada i, a l'espatlla, el volant ben collat a l'embús. Encara avui al Cadí hi ha el que en diem el "Pas dels Gosolans".

És aleshores que en Pous em diu:

—Portaven uns formatges petits, de llet d'ovella, un xic picantets, que jo us asseguro que eren millors que no pas cap formatge francès. Us dono tots els Roquefort, els Brie i els Camembert per un formatge de Gósol! Jo crec que aquella sabor única els venia del fet que les ovelles, allà dalt, pasturen molta regalèssia...

—En colles de vint o trenta homes —em diu en Biel–, de segadors, en venien cent cinquanta o dos-cents. Cada colla tenia el seu capità, que era el qui els cercava la feina. Anava d'una casa a l'altra, mirava si els blats eren prou secs i feia els tractes. Després, menava la segada. Quan havien fet un poble, marxaven cap a un altre i així anaven fent tota la Cerdanya. Naturalment, tot es feia a peu. El treball els durava uns tres mesos, perquè començaven  a les terres, més baixes, de l'Urgell, i anaven  pujant fins a Formiguera, d'on gairebé ja els treia  la neu.

—Treballaven fort

—Començaven abans de sortir el sol i acabaven que qui sap on parava. Així que es feia de dia ja hi eren arrapats.

—I on vivien?

—Dormien pels pallers de les cases on treballaven, i menjaven al camp.

—Devien menjar molt...

—Tant com volien, i creieu que ho necessitaven!   Al matí, així que es llevaven ja prenien «la barreja». Aiguardent del de debò barrejat  amb vi ranci. Amb això ja s'hi menjaven un bon tros de pa. Després, els portaven un tupí de sopa escaldada, amb un all i un raget d'oli, i un ou o una rosta de cansalada, amb tant de pa com volien i un petricó de vi.  A les vuit, els duien l'esmorzar: un plat de trumfes a la cassola, i costelles o conill. A les dotze, el dinar: escudella barrejada, un bon plat de carn d'olla, i fruita. A les quatre venia «la beguda», l'àpat més fort del dia: arròs amb conill, o fideus amb costella de porc, colomí, conill o pollastre. Més tard, el sopar: patates, dos ous passats per aigua i tant de vi com volien. A  més,  al tros sempre hi tenien un barral d'aigua, pa, llonganissa i vi. A cada hora (exactament a cada deu garbes) el capità feia sonar el corn, i es deturaven un moment per fer un traguinyol o una mossegada i esmolar el volant.

—L'enllestien, la feina?

—Què dieu? Es posaven l'«esclopet» a la mà esquerra (una mena de mitena de fusta de boix, de morro punxent, que els protegia, en  empunyar els blats, contra el tall del volant) i marxaven que semblava que s'haguessin de partir. És airós el segar! Menaven un rem molt ample. Penseu que cada un menava una pórca (l'espai que en el sembrar va de rega a rega) de tres metres d'amplada. No els espantava ni la feina ni el sol. A migdia, abans d'anar a dinar, quan cau aquella calda de misericòrdia, amb un vencill lligaven les gavelles. Quan s'aixecaven els vèieu secs com el dit, i per la camisa els plorava l'aigua. Al vespre, a l'hora de plegar, la suor els feia bromera. Però no es rentaven, perquè deien que s'agafaven malalties. La camisa, que no es canviaven mai, la llençaven quan havien acabat tota la sega.  Als vespres, havent sopat, aquí a Bellver s'aplegaven a l'Hostal Xic. Mireu que havien treballat! Doncs, contents i alegres de la jornada, cada dia cantaven  a cor. Quines cançons tan boniques! Per cert que sempre n'hi havia un que els acompanyava tocant una trompeta. Quan plovia, no guanyaven jornal. Es quedaven a dormir a la palla i els cridaven per als tres àpats. Quan havien acabat la sega, se n'anaven com havien vingut, a colles. Quina animació donaven a tota la Cerdanya! Sembla que encara els veig, aquests camps, plens de rengleres d'homes treballant, escalonats, a compàs del cop de volant!

—Eren ells, també, els qui dallaven?

—No. Els dallaires venien de França. Els dèiem «els gascons». Pel juny o pel juliol feien un dall de la primera herba, la «magenca». I després, quan tornaven a passar, feien el «redall».

Es detura un moment i em diu, seriós:

—És pesat, dallar. És feina de pit. Cal ésser molt fort. He vist més d'un home sagnar per la boca.