Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Després d'abandonar Queralt, mossèn Ballarín s'establí a Gósol. Aquests dos textos seus plantegen diferents assumptes: a la "Carta anònima", el capellà custodi de Santa Maria de Queralt explica les seves idees socials i polítiques, tot mostrant-se com un home moderat i més preocupat pels problemes de les persones que pels grans plantejaments ideològics.
A "L'ànima", d'altra banda, descriu magistralment un dels habitants de Gòsol amb una prosa a mig camí entre el costumisme i la narrativa modernista sorgida dels Drames rurals de Víctor Català.
Carta anònima
Estimat Celdoni.
Òndia, com me les etzibes. Em penges la, diguem-ne, glòria de ser una mena de manefla nacional que remena a no sé pas quants cistells de cireres. I ho brodes, qui no em conegui em prendrà per una mena de mort pixarella dels titelles o un rosegacebes dels contes infantils.
Pobre de mi. Després de la guerra no he tocat ni un tirador de goma, i mai no he enverinat ningú. Ep. Tampoc no sóc reaccionari, ni mica ni mena, les benaurances en les quals crec em semblen més «accionàries» i sobretot menys llaunes i més humanes que Das Kapital.
Ho arrodoneixes fent-me una mena de comissari polític. Es veu, Celdoni, que no n'has conegut cap. Jo sí. Encara en veig un que, mentre fugíem dels moros, va engegar un tret al pobre minyó que havia sortit de la columna per fer les feines sota una olivera.
T'ho ben dic. No tinc mica de comissari ni d'inquisidor.
Quant a la política. Tot i que conegui prou molts dels pares, mares, ties i oncles de la pàtria, sempre n'he restat al marge. No sóc ni convergent, ni divergent, ni em suco a cap suc.
Ho arrodoneixo.
He espetegat a Gósol a gratcient, he triat tornar a les muntanyes que sempre he enyorat. Hi faig de vicari sense cap nomenament. I peto molt lluny de qualsevol cistell de cireres per remenar.
Celdoni, tu ets massa bon home per ser fanàtic.
Endemés em coneixes prou per adornar-te que has marrat.
T'espero a menjar senglar ací a Gósol, però si hi agafes una ventrellada no em donis la culpa a mi. El senglar és de mal pair fins per a un homenàs com tu, que deus tenir el païdor valent.
Amicalment.
Com sempre i més.
L'Ànima
L'església de Gósol té l'entrada enfondida fent una mena de pati xic al davant, amb un pedrís assolellat. Ho saben prou els gossos que van a tombar-hi l'escalfor en les fredorades de l'hivern.
Però els diumenges és el lloc de l'Ànima.
Quan a la primera festa fent de mig vicari de mossèn Tronxo anava a fer el primer toc de missa, vaig trobar-m'hi aquell home. No sabria pas dir-vos com anava engiponat, tot ell marronós, la corbata era de les primes, em sembla que duia mitenes, de cert duia bastó i corbava l'esquena. No calia pas guaitar-se'l massa per endevinar-lo de la noble mena dels vençuts.
Amb pocs dies de tractar-lo vaig saber pla bé que era molt més que un vençut, pertanyia a la colla dels cent quaranta-quatre mil assenyalats per les benaurances. Més que els captaires cecs d'Egipte, mestre Josep era el pobre de Jahvè beneït amb la primera benaurança que li somreia manyaga en els ulls menuts tots tendresa.
El trobava cada festa al pedrís.
Havia començat per treure's la pèndola. Us ho cregueu o no us ho cregueu, aquella pèndola ho sabia tot entre que si Déu existeix i que si els bolets són bons o dolents. Mai no hi vaig fer gresca, a mans d'aquell benaurat, a vessar esperit, fins una vella bugia de cotxe pendolejant era profètica.
A poc a poc, sense estripades, me'n va contar de seves.
El mecànic traçut, esparracat per la vida, se les havia fetes a frares, escrivia guions de rosari per a la ràdio, fins que, tombant més avall, va raure a uns altres frares fent-hi de mig «hermano» sense gota d'agermanament. A més males, va raure a ca l'Anima de Gósol. El nom li esqueia. Sortia a prendre el sol a plaça, xerrava amb la gent. I ho puc ben dir, aquests muntanyencs avesats a les gelades i endurits pel torb, se'l van fer seu, l'acubillaven.
L'Ànima, però, vivia endins el seu món.
Era una solitud brunzent, rumiava i les rumiava, rumiava i rumiava fins a les poques estones de dormir. I no parava d'escriure.
Un diumenge me'l vaig trobar amb un rotlle de papers grèvols i groguencs escrits a màquina. Me'ls donava, cada diumenge m'esperava amb el rotlle de papers.
Així fèiem bescanvi, jo li passava el meu article mecanografiat per al diari, quan havia enllestit un llibre li feia a mans la fotocòpia de l'original. A tornajornals, tinc un gavadal d'escrits seus, són prosa a tal com raja i versos ingenus que menysprearia qualsevol il·lustrat de la cultureta, però duen metafísica. No me'n desdic, metafísica. Us en trio unes ratlles parlant de Déu.
«I aquesta Primera Raó, depenent d'un primer Estat de Vida, Creatura-Creador, és tot ell, Magnificat... Magnificat per l'Amor».
Vet ací. La lucidesa del benaurat, tot i embarbussant-se, abasta l'evangeli de sant Joan i els cabdells de sant Agustí.
Aquesta n'és una. Anant cap a Josa de Cadí, se'm va engegar a parlar del temps. El seu temps era l'existencialisme de Heidegger, que ell no havia llegit mai, talment fent-se-les amb els mercats i l'economia refregava Keynes.
Valia la pena de raure a Gósol ni que fos per conèixer l'Ànima.
Un dia l'home no trobava ca seva, no tocava ni quarts ni hores. El dugueren a l'hospital. El van recollir les «hermanitas». Allà va morir, el meu Barbut en va parlar als funerals com només sap fer-ho ell.
Cada diumenge veig aquell pedrís, l'Ànima no hi és, però hi és transfigurat amb la vesta blanca dels qui duen palmes a l'Apocalipsi. I se'm capgira el Bécquer.
Déu meu, que sols restem els vius.