Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La Via Laietana és una avinguda moderna de Barcelona el nom de la qual està dedicat als primers habitants ibers de la zona. Va ser dissenyada inicialment per Ildefons Cerdà el 1859 com a Via A per enllaçar de forma directa el nou barri de l'Eixample, que es perfilava dins el Pla Cerdà, amb el port, travessant Ciutat Vella. Es construí en tres fases entre 1908 i 1913, i va significar obrir una bretxa de 80 metres d'amplada i uns 900 de llargada. A més, en el vall obert s'hi va construir el metro. Aquesta reforma va comportar la destrucció de 2.199 cases i molts palaus medievals, i afectà unes 10.000 persones. Malgrat les protestes dels veïns i d'artistes i personatges com l'arquitecte i conservador Jeroni Martorell, es van perdre llocs com el palau del marquès de Monistrol, el palau del marquès de Sentmenat (del qual Martorell salvà un finestral, instal·lat posteriorment en la restauració de la Casa dels Canonges) o els convents de Sant Sebastià i de Sant Joan de Jerusalem, que guardava la tomba de Pau Claris.
Tenint al davant l'edifici de Correus i l'inici de la Via Laietana podem llegir dos fragments de la novel·la La felicitat, de Lluís–Anton Baulenas, la protagonista de la qual, Nonnita Serrallac, viu en aquesta zona i la travessa cada dia per anar a treballar al Paral·lel en un espectacle.
Autor:
Lluís Capdevila i Vilallonga
Obra: Barcelona, cor de Catalunya (Guia espiritual) , 1929
Pàgines: 188-189
Obra: Barcelona, cor de Catalunya (Guia espiritual) , 1929
Pàgines: 188-189
La gran Via Laietana (Fragment)
És un carrer nou de trinca, un carrer que acaba d'eixir de la capsa, amb edificis menors d'edat: encara no tenen vint anys.
Fa una rampa suau vers el mar, que és al fons. I pel fons aquest entra al carrer tota la claror del mar.
És un dels carrers on la gent hi passa més de pressa. El que s'hi passegés tranquil·lament, faria un paper ridícul. Demés, el trepitjarien i s'hauria de barallar.
És un carrer, més que barceloní, nord-americà. Sembla encarregat a Nova York. Tant ho sembla que hom diria que l'acaba d'improvisar una casa cinematogràfica per aconseguir un truc i destruir-lo després.
Sí, sí. Indubtablement la Via Laietana és un carrer construït, per la Metro Goldwyn Mayers, per filmar-hi unes escenes: uns lladres que saltaran de balcó a balcó, de terrat a terrat, una milionària que quedarà penjada per la cintura, un terratrèmol que enrunarà el carrer, etcètera, etc., etc.
Però tranquil·litzem-nos. El carrer ha adquirit ja cèdula barcelonina: hi ha la casa del senyor Cambó, que sembla empeltada de gratacels, però que ho sembla d'una manera inofensiva i sense massa pretensions; des d'uns solars per a edificar es veuen les grises agulles gòtiques de la Catedral.
No es tracta, doncs, com temíem, d'un carrer de film.
La claror és aquí crua i desvergonyida, com a cap altre carrer. És una claror, demés, insolent; una claror que ofèn.
Tot és aquí dinàmica, empenta, pressa, crit. Les botigues del carrer de Ferran, per exemple, tenen uns aparadors en els que podeu deturar-vos a passar l'estona. Aquí, no. Els aparadors d'aquí no ofereixen al que passa cap atractiu, cap temptació: són aparadors de sastres, camisers, sabaters. Naturalment, ningú no s'embadalirà davant unes sabates —les senyores, però, sí que s'hi embadaleixen—, o davant una peça de roba anglesa fabricada a Terrassa.
Sembla que a la Via Laietana s'hagin donat cita les coses útils i les necessàries. Els comerciants d'aquest carrer són gent seriosa i entenimentada, enemiga de la fantasia.
Les voreres són més amples que en altres carrers, però no per a què la gent s'hi passegi: per a què no s'empenyin ni es trepitgin amb la pressa.
És un carrer per a què el cantin —sense ritme ni rima, que això seria pecat greu— els poetes moderns enamorats del cinema, de la maquinaria i del ciment armat.
Autor:
Lluís Anton Baulenas i Setó
Obra: La felicitat , 2001
Pàgina: 31
Obra: La felicitat , 2001
Pàgina: 31
Tota la zona s'estava enderrocant. L'Ajuntament havia decidit d'obrir una nova avinguda des del port fins a l'Eixample. Era tan nova que ni tan sols no tenia nom, encara. Se la identificava amb la lletra «A». Li deien provisionalment la Gran Via A. Una comissió municipal havia apuntat que potser acabaria dient-se Via Laietana, cosa que, a ella, li era completament igual.
Autor:
Lluís Anton Baulenas i Setó
Obra: La felicitat , 2001
Pàgines: 33-34
Obra: La felicitat , 2001
Pàgines: 33-34
Va arribar fins a l'embocadura de la futura nova avinguda. Era ben bé com un cop de destral en plena ciutat.
La claror de la lluna trencava la intensa foscor. I això permetia a la noia de contemplar els edificis que encara quedaven drets. No n'hi havia gaires. I de nit i sota aquella llum, els esquelets de les cases semblaven decorats de teatre. La majoria d'edificis d'aquella zona ja havien anat a terra i el panorama que es distingia pujant des de la banda de mar era desolador, destrucció pura, com si hi hagués hagut un terratrèmol. O com si Espartero hagués tornat a bombardejar Barcelona des de Montjuïc: la Nonnita Serrallac havia sobreviscut a la desfeta del seu circ a força de pensar en casa seva, en els carrers i carrerons del vell barri. I s'havia trobat que no existia res: ni barri, ni carrer, ni casa, ni família: son pare havia mort mentre ella era fora i el seu germà petit havia desaparegut sense deixar rastre. Després d'uns quants anys de no passar per casa, devia pensar que la seva germana no tornaria mai mes.
On abans hi havia un barri ara només hi havia carcasses, un seguit d'immensos solars i esplanades separats per clots, muntanyes de runa, rases profundes com trinxeres o, simplement, tancats de fusta... I a mes,aquells forats negres i immensos, que es deia que temps a venir haurien de servir per fer-hi circular trens sota terra.
Altres indrets de Barcelona:
Indrets