Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
En un pis de la finca 200 de la Travessera de les Corts va tenir el darrer domicili Joan Oliver, Pere Quart. Situats al davant podem evocar la seva memòria amb una prosa memorialística seva dedicada a valorar la companyia i la personalitat del seu gos i una d'Ignasi Riera que recrea una de les darreres trobades que tingué amb l'escriptor i oncle seu, justament en aquest indret.
D'ençà que em vaig veure constret a viure encaixonat en un pis de cent metres quadrats —o potser menys— convisc amb un gos de grandària mitjana. Sé que molts afirmen que tenir gossos en aquestes condicions és no estimar-los i condemnar-los a presó. Però jo no sóc d'aquest parer; com tampoc no comparteixo els sentiments refinats que els animals casolans desperten en certes animetes més aviat extravagants. L'exigua caritat de què —míser com sóc— disposo, la reservo per al meu proïsme pròpiament dit i per a mi mateix. He de confessar que mai no m'he entretingut a considerar si el meu gos era feliç o no. Procuro donar-li un tracte decent i res més. En rigor prenc el meu ca com una joguina vivent, com un company que no exigeix res, ni conversa ni tan sols atenció. Hi ha persones delicadíssimes que diuen: «Prou gossos! Un els posa afecte i quan es moren et proporcionen un disgust.» Això és sensibleria i egoisme. Per a mi els gossos són intercanviables; és allò de: «El rei ha mort, visca el rei!» En busco un altre, si pot ser de la mateixa raça i de la mateixa grandària; i li poso el mateix nom. [...]
Jo crec que si dono al meu gos pa, sostre i jaç de baldraga, ja compleixo com cal. Més encara: amb això pretenc haver-me guanyat el seu agraïment i la seva «adoració». Perquè jo aspiro, sempre he aspirat, que el meu gos m'adori. I així ha estat, i així és encara. M'adora perquè sóc el seu déu, un déu fals, ben entès, però força puntual en el compliment de les seves funcions providents. I si a vegades sóc injust amb ell... Per ventura la mateixa Providència no sembla sovint injusta o si més no distreta amb nosaltres? Fa molts anys se'm va acudir una quarteta que mai no havia gosat publicar ni tan sols escriure. Però aquí trobo que hi encaixa, estrafolària i tot com és. Diu així:
Al meu gos
L'orella et començo a retòrcer,
et faig dejunar i no per gust;
vull ésser amb tu una mica injust,
perquè Déu amb mi ho sigui força. [...]
Ho dic i ho repeteixo: m'agrada que el meu gos em segueixi, em cregui, m'aguanti. Que em conegui el timbre de veu i el xiulet, els passos, el geni —el mal geni—, el sentit de les mirades. Que entengui el significat d'unes quantes paraules, un vocabulari bàsic, que faciliti les nostres relacions mútues.
Em complac en gran manera en la soledat acompanyada de gos. Aquesta sí que és la veritable «soledat de dos en companyia». La discreció del gos és gairebé mineral. En presència d'ell puc recitar versos cursis o cerebrals, imitar la vedette femenina del moment; puc confiar-li en veu alta el meu gran secret, invocar el nom prohibit, furgar-me el nas, si em ve de gust, o rascar-me la planta del peu. El gos continuarà immòbil, estirat al seu racó, lluny i prop de mi, amb les orelles sempre obertes. Fidel, humil, genuí practicant del clássic nil admirari, inacabable de respecte i de paciència.
Ha arribat el fred. Inesperadament, a la tardor. A fora, «un ponent tardoral, cardenalici». Ell, l'oncle Joan, de figura enorme —sempre l'hem vist com un home gran, consistent— seu en un racó del living. A la tauleta del costat del «silló», o fauteuil, anatòmic, hi té el telèfon, i el Fabra, i una versió de Thomas Mann. Fuma ros, però el recordo quan fumava amb pipa i tenia sempre el seu gos Camús als peus. Un gos intel·ligent, sense els fums dels cancerbers mítics. Sembla ensopit, l'oncle. Com si badés. O com si divagués. Ja se sap, però, que sol crear espais aptes per a la paraula. S'enerva, de cop. Em mira amb ull sorneguer, amb aires de complicitat. Potser per comentar-me el darrer homenatge a Marià Manent. I em mira, una mica vençut, conscient que n'arrossega molts, d'anys i d'hores amargues i d'ensurts «patriòtics». [...]
Em diu que són uns potiners. S'indigna amb l'enterrament que han fet a l'Espriu. «Amb l'Espriu ens passàvem moltes hores penjats al teléfon. S'hauria indignat, ell que era agnòstic, amb una missa amb tants capellans!» Fa una pausa. Calla.
Se li il·luminen els ulls, se li transfigura la cara, quan entren les nétes. El saluden, juguen amb el gos, que les segueix. I se'n van. La màquina de xerrar de l'oncle Joan ja s'ha posat en marxa. Ara arriba el torn dels renys. Em mira fit a fit. (Els ulls severs de l'Oliver, que sempre mirava tothom de cara, sense falses humilitats, sense fugides protocol·làries, eren temibles). Diu que no entén els silencis del PSUC, l'acceptació tàcita de la monarquia, l'Estatut, el retorn d'un personatge com Tarradellas, que s'havia cruspit el patrimoni de la Generalitat. [...]
Torna a callar. Pregunto que què hi ha d'un projecte d'estrena teatral. Canvia de cara. Diu que no n'està segur, que no es vol fer il·lusions. «Ja saps que em sento, per damunt de tot, un home de teatre frustrat!» Ric i em fixo en l'esplèndid ram de roses que hi ha al damunt de la taula gran. Se li humitegen els ulls: «És la Montserrat Aymamí. D'ençà de l'homenatge del Romea, me'n porta sovint, de flors...» Se li trenca la veu. Que se li recompon, de cop, quan torna a parlar de les eleccions properes...
... surto de la Travessera de les Corts quan ja es negra nit. Penso: en té vuitanta i molts... i s'aguanta, lúcid, enèrgic, disposat a l'autocrítica, ferotge en els judicis, barbablanc, profètic, assegut, amb gos als peus, una dona que li suporta els mals humors, una filla i unes nétes que l'adoren..., uns carpetots plens de papers que algú, diuen, li està ordenant. Es viu, joveníssim, si fem cas dels projectes que encara té pendents.
Altres indrets de Barcelona: