Saló del Tinell

Autor: Josep Pla i Casadevall
Obra: Tres guies (Obra completa 30) , 1976
Pàgines: 747-748

El Palau Reial Major fou residència dels comtes de Barcelona i dels monarques de Catalunya i Aragó. Construït originàriament en el període romànic sobre un cementiri visigòtic, l'edifici prengué cos amb diversos afegits i assolí l'estructura actual a les acaballes del segle XIV. En finalitzar el segle XV, una ala fou posada a disposició de la Inquisició, i dos segles més tard Felip V donà la resta a una comunitat de monges benedictines de Santa Clara per tal de compensar-les de la pèrdua del seu convent del barri de Ribera, enderrocat en el moment de bastir la Ciutadella. Ara el centre del Palau és el Saló del Tinell, de planta rectangular, cobert amb un enteixinat de fusta, sobre sis arcs transversals de punt rodó, amb pilastres poligonals de capitells decorats amb motius de botànica. A la façana de la plaça del Rei hi ha rosetons reixats i finestrals de doble columna. El mur intern deixa un estret espai entre aquest i un altre de primitiu del palau romànic; en aquest darrer, s'hi han conservat restes de pintures del segle XIII amb escenes de guerra i l'exèrcit catalano-aragonès en marxa amb el rei i un bisbe al davant.

Autor: Montserrat Roig i Fransitorra
Obra: Digues que m’estimes encara que sigui mentida , 1991
Pàgines: 125-126

Barcelona s'estenia cap al Raval, encerclada per la tercera muralla de Pere el Cerimoniós. El Palau Reial Major ja tenia un saló majestuós, el Tinell, que s'esqueia amb la grandesa del moment. S'estaven enllestint les obres del Pi i de Santa Maria, engrandien la Casa del Consell i les drassanes reials, treballaven a l'Hospital Nou, a la Llotja dels Mercaders, construïen la Casa de la Canonja, apareixen places noves i d'altres es feien més grans.

A tot arreu s'hi feien obres. Alguns carrers quedaven esventrats per les clavegueres. Els carreters traginaven la pedra de Montjuïc, i el repiqueig de les pedres en col·locar-se es devia confondre amb els sons de l'Honorata i les altres campanes, el xiulet del batre del cotó, el so esquerdat de la trompeta del pregoner, els esvalots dels cridaners, i amb el clinc-clinc, tossut i metàl·lic, del mall damunt l'enclusa dels ferrers.

Potser, parant l'orella, es devia sentir també el rugit dels lleons del petit zoo de l'esposa del rei en Pere. L'esperit renaixentista envaïa la ciutat, i els consellers, quan la gent no moria per les pestes, es preocupaven més que res d'embellir-la. Els viatgers s'aturaven abans d'entrar, tot fent marrada pels immensos palmerars que diuen que hi havia, i contemplaven l'espectacle d'una ciutat voltada d'horts i vinyes amb les torres que emergien pel damunt dels vergers i els jardins dels convents. De lluny, devien pensar que la ciutat desprenia una flaire suau i perfumada de murtra i taronger. Quan s'hi endinsaven, descobrien que la ciutat pudia, com totes les ciutats, a escombraries, fems, ronya, orinades i freixures d'animals esquarterats i abandonats a les pla­ces dels mercats.

Autor: Lluís Permanyer i Lladós
Obra: Un amor a l'ombra de la pedra blava , 1999
Pàgines: 136-137

Quatre gambades ens condueixen a la plaça del Rei. Quin conjunt tan ben resolta de perfecció italianitzant. A l'angle s'alça una torre que sembla esca­pada de les teles metafísiques creades per De Chirico. El Roger precisa que és pura escenografia, ja que tot plegat és per contenir una escala que condueix al mirador; però m'agrada saber que el poble l'ha batejat amb el nom d'un rei que no li correspon, només per recordar que la seva malaltia l'obligava a cercar l'alçada que li permetia de respirar millor. No és estrany, diu, que a aquell rei Martí la història el vulgui recordar amb el sobrenom de l'Humà. Tot lliga. Em fa entrar al Saló del Tinell, una altra sorpresa que des de l'exterior hom no pot pas imaginar. Solemne i d'una puresa diamantina; no és això, malgrat tot, el que em crida l'atenció, sinó el que em conta el Ro­ger: la mort del rei Joan II i del seu primogènit va provocar tals escenes de dolor entre els nobles, que no van saber expressar millor el dolor que entrant muntats en aquest Tinell i cavalcant obsessivament al voltant dels túmuls, deixant caure teatralment els estendards i fins i tot obligant alguns cavalls a caure per terra, mentre deixaven sentir uns gemecs que gairebé semblaven udols. Una escena de tràgica humanitat digna de Shakespeare. Si el modernisme em va donar la mida del renaixement tardà que va enriquir la ciutat moderna, el Roger em diu que pensi en tot el gòtic que m'ha ensenyat fins ara per fer-me una idea de la dimensió i del poder d'una Barcelona medieval que no en va era la capital d'aquella Catalunya imperial, mestressa del Mediterrani. I assegura que cap ciutat conserva un conjunt tan important i complet.