Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
La sala de rebre de la casa de Joan Maragall conserva encara, amb el mobiliari original, una ambientació molt romàntica. Està presidida per una gran fotografia de Clara Noble el dia que va ser proclamada reina dels Jocs Florals del 1904, en què Maragall va ser el premi d'honor per la seva Glosa. Hi podem llegir un retrat precís que li féu Joaquim Ruyra (Girona, 1858-Barcelona,1939) i les evocacions que d'aquest espai féu Josep Maria de Sagarra el dia que, molt jove, el va anar a conèixer acompanyat de Josep Carner, i el dia de la vetlla del cadàver del poeta, mort la matinada del 20 de desembre de 1911.
Era de mitjana talla, prim de carns i ben proporcionat, i es movia, àdhuc en els seus últims anys, amb un bell aire d'agilitat jovençana. La seva testa hauria caigut bé sobre un d'aquells colls amples i acanalats del segle XVI, que presentaven els caps com en safata, i fins i tot s'hauria pogut comparar, sense desavantatge, amb les més egrègies que l'ostentaren. Grossa sens desmesura, magra sense eixutesa, tenia una gravetat pensativa i dolça, i un relleu no tan enèrgic que li llevés elegància, ni tan suau que li llevés majestat i distinció. Heus-en aquí detallades les entresenyes: front espaiós, celles negres un xic crescudes, un si és no és borrascoses, ulls grossos, foscos i brillants, nas de perfil irreprensible, l'apòfisi suaument prominent, les aletes un pensament dilatades com per a un respir d'emoció, tota la cara aprimant-se gradualment cap a la part inferior, revestida d'un bigoti braument robust i d'una barba curteta, on l'argent dels anys començava a llustrejar com filet d'aigua entre la molsa.
El domicili de Maragall era el d'un burgès corrent d'aquells dies, sense res de notable que descobrís ni un refinament ni un gust original. La criada que ens obrí la porta ens féu passar al saló de la casa, guarnit amb els mobles feixucs de l'època del casament de don Joan, que fou aproximadament la que em va veure néixer. Eren els mobles funeraris de fi de segle, amb historiades motllures i amb la tapisseria d'un color granat sense estridències. En aquella sala, gerros, catifes i plantes d'interior, tot respirava la mitjana riquesa del temps, sense ostentació i sense imaginació. L'únic objecte que hi delatava la presència del poeta era un gran retrat de la seva esposa Clara Noble, vestida de Reina de la Festa, amb la Flor Natural a les mans, i segons la moda de 1904, que fou l'any que Maragall obtingué el premi d'honor i cortesia amb la seva «Glosa».
Dins l'ambient del saló, que no invitava a res patètic, jo sentia, no obstant, un cert tremolí a l'arrel de l'ànima, esperant la presència d'aquell home que per a mi representava el patriarca real de la religió dels meus somnis. Don Joan no tardà a comparèixer; Carner va fer la meva presentació, i la mà fina, enèrgica, nerviosa i endurida d'aquell home va estrènyer virilment la meva mà, encara tendra i poc treballada, de criatura de disset anys.
Jo, de Maragall vaig caçar primer de tot la lluentor oberta, dilatada i generosíssima dels seus ulls; ulls d'un negre blavós d'antracita, despullats i golafres per xuclar de dalt a baix la pinzellada essencial de tota cosa vivent. Em ressonà dins l'orella el to càlid, i com de bronze, una punta esquerdat i una punta rogallós, de la seva veu, i em va sorprendre un no sé què d'oriental vehemència en el tremolor dels badius i en el batec del llavi encomanant un gairebé imperceptible moviment, a la seva rígida barbeta d'un negre intens, amb quatre fils de plata.
El restant, la seva estatura més aviat reduïda, la magresa, el color d'oli cremat, el coll baix folgadíssim amb la corbata de gran nus, la indumentària endreçada d'un gris normal i tot el que en ell era circumstància de presentació i de correcció, ho vaig anar observant i destriant amb calma, perquè en la figura d'aquell home res no punxava tan ràpidament els sentits com les tres coses que he apuntat abans: els ulls, la veu i la vibració del llavi i de les aletes del nas.
De seguida que ens assabentàrem de la mort, jo vaig anar la tarda mateixa a la casa del carrer d'Alfons XII. En el saló on m'havia rebut per primera vegada, la disposició dels mobles havia canviat. Davant del balcó s'havia improvisat la capella ardent. El cadàver del poeta, disposat sobre una mena de túmul, es perfilava a contrallum i feia un efecte màgic. Don Joan, magríssim i amb el color més de fusta que de cera, produït per la mort, dins l'hàbit de frare caputxí, i amb els peus nus, inclinats enlaire, no produïa ni l'aspecte anguniós ni l'estampa o tètrica o deformada de tants cadàvers. Semblava realment una delicadíssima estàtua de la millor imatgeria espanyola, dins aquell estil austeríssim del Sant Bru d'Alonso Cano.
Vaig estar una estona ben llarga vetllant aquell espectacle desolador i meravellós al mateix temps. Allí ens trobàrem una colla d'amics, i d'allí vaig sortir per tancar-me a l'«Ateneu Barcelonès» i escriure el meu article sobre la mort de don Joan. Em penso que era aquell el primer dels meus articles, perquè abans només havia publicat alguna poesia als diaris. Vaig portar-lo a «La Veu de Catalunya» i el vaig donar a Josep Morató.
Després de sopar, encara vàrem ser uns quants que ens citàrem per vetllar el poeta, perquè ens recava deixar-lo de veure definitivament. Puc jurar que la mort de Maragall em produí un dolor autèntic. Em semblava que la meva desgràcia era gran, perquè jo tot just havia encetat la seva coneixença i veia desaparèixer en don Joan l'home amb el qual jo m'hauria sentit més lligat i que millor hauria pogut comprendre i estimar tot allò que jo em creia capaç de fer, i de què — jo n'estava seguríssim — ell no s'havia adonat ni ho havia previst, potser per timidesa meva.
Altres indrets de Barcelona: