Plaça de Sant Felip Neri

Autor: Apel·les Mestres i Oñós
Obra: La casa vella , 1989

La casa on vaig néixer era un gran casal originalíssim, pintoresc en sos més petits detalls; era ella i no se semblava a cap més. Els meus besavis ja hi havien viscut i mort; cada un d'ells, al passar, hi havia deixat rastre, un record o altre: "aquell quarto va fer-lo l'avi",  "aquella finestra va fer-la obrir el besavi". L'un hi havia afegit una golfa, l'altre el celler o l'estable — que de tot això hi havia.

Tenia l'entrada principal al carrer de Sant Felip Neri i una porteta de fugida al carreró del Bisbe; i estava, per lo tant, enclavada entre la iglésia d'aquell nom, el palau del Bisbe, l'absis de Sant Sever—que se n'entrava fins al darrera mateix de casa— i la catedral.

Ençà apuntaven encara pedres de les primitives muralles romanes que li servien de fonament; enllà un reclau de paret recordava l'antic fossar de la catedral, que és lo que, altre temps, havia sigut el nostre jardí. Les parets foranes ensenyaven per tot arreu pedres desbastades i desiguals, maons entrants o sortints, mig corcats molts d'ells, esclatant en coloracions càlides, tot patinat per l'acció dels sigles. Les parets interiors del pis-baix eren emblanquinades —capa sobre capa— i per lo tant plenes de bonys i d'ondulacions on hi vèiem carotes i figures estranyes; els sostres, embigats amb bigues sense escairar, desiguals i boterudes; les de la cuina, sobretot, conservaven tots els grops i tortuositats de l'arbre. Els trespolats eren de rajola basta a sardinell; en el celler i soterrani... res, la terra apisonada. La cuina conservava encara la llar de foc, on ens ficàvem, el vespre, per veure si encertàvem a afinar una estrella pel forat de la xemeneia.

Limitava el jardí, per un costat, la plaça de Sant Felip Neri amb la iglésia i l'Oratori dels padres; per davant una casa més vella, més rònega, més pintoresca encara que la nostra, i que per tradició anomenàvem del Fosser, per haver sigut durant l'edat mitja i fins a començos del sigle dinou l'habitació del fosser de la catedral. Un dels seus cossos principals era una torra gòtica asseguda sobre el basament d'una torra romana, pariona de les de la Plaça Nova.

En fi, tancaven el jardí, per l'altre costat, els terrats baixos de la casa del mestre de Capella de la mateixa catedral i les teulades de cal Bisbe, coronades per sa típica torratxa, i més enllà pels campanars de la Seu.

El jardí, com he dit, havia sigut fossar, i no podíem donar-hi un cop de cavaguet o de tallantó, que no desenterréssim ossos de mort i sobretot dents i queixals que tornàvem a colgar cuidadosament perquè els pobrets dels seus antics propietaris no es vegessin obligats, el dia del Judici, a anar-los a buscar a reu amb una "candeleta al cul", lo quals se'ns figurava penosíssim atesos el desori i la fosca que forçosament deurien regnar en tan terrible dia.

Estava tot ell plantat de tarongers, llimoners, magraners, avellaners i trompeters (datures). Com a plantes, hi florien les usuals en tots els jardins d'aquell temps: cascalls, carolines, geranis, nyanyos, clavells de moro, flors de lis, lliris de Sant Josep, malves reals, espuelas... i juans de noche (aixís anomenàvem i segueix anomenant tothom les nitagues, qual nom català es gairebé totalment desconegut). Roses i clavells no ocupen quasi cap lloc entre els records de la meva infància, perquè aquestes flors no es feien en nostre jardí poc assoleiat. Les olors, doncs, que em transporten an aquell temps i an aquell lloc són la de la flor de taronger a la primavera, la del trompeter (en ses quatre florides de les quatre Mares de Déu) i la de les nitagues en les encalmades i delicioses vesprades d'estiu, mai xafogoses en aquell oasi. ¡Quin encís tan especial hi trobava en aquelles fragants campanetes, capritxosament pintades de vermell i groc, que s'obrien amb el misteri del capvespre!...

En una banda del jardí sostenia tot una rastellera de capitells romànics i gòtics —restes dels convents de Santa Caterina, Sant Francesc i altres convents, iglésies i fins cases particulars— que el meu pare havia anat adquirint a llur desaparició. En alguns d'ells, entre fullaraca, apareixien caparrots grotescos i bestiotes estrafolàries. Entorn d'un d'ells campejaven els tres Reis a cavall; aquest era el meu preferit.

Autor: Robert Saladrigas i Riera
Obra: L'estiu de la pluja , 2012

Vaig trencar pel carreró de Montjuïc del Bisbe cap a la pla­ça de Sant Felip Neri, un dels racons que més m'agraden del barri antic. Em commou des del mateix arc d'entrada, potser perquè em sembla que és el lloc que millor permet evocar la Barcelona medieval (i amb menys esforç). Una llegenda diu que on és la plaça hi havia hagut una fossa comuna de terra on es donava sepultura als morts per la justícia i, és ben xocant, als botxins de la ciutat. Els vells barcelonins s'estaven de rondar-hi, perquè sabien que, quan plovia fort, els ossos dels ajusticiats sortien i els seus esperits vagaven pels voltants i entraven als habitatges a tocar de la muralla. Hauria volgut veure el cementiri amb els meus ulls. La morbositat d'aquesta mena d'històries de l'imaginari urbà m'atrauen de manera poderosa. Tot i que sempre em costi relacionar la plaça de Sant Felip Neri amb un fossar d'empestats socials i d'ànimes en pena que pul·lulen buscant qui les redimeixi.

Al centre hi ha el sortidor (sense aigua) i l'ombra de tres arbres alts, vells, d'aspecte malaltís, que no he identificat mai. A la dreta la façana severa del temple, amb la pedra escrostonada pels projectils de la guerra. Com si cada orifici fos una estela recordatòria de l'etapa d'incivilitat que per fortuna no m'havia tocat viure. Feia anys, el meu amic Stefano Weitmann va instal·lar el seu estudi de pintor a les golfes (per dir-ho així) de l'edifici que fa xamfrà amb el carrer de Sant Felip Neri. El pis, sota un teulat voladís, em tenia el cor robat pels finestrals rectangulars i les columnes neogòtiques que semblaven tretes d'un palauet de Lucerna. Un dia serè i agradable d'octubre, a primera hora de la tarda, des de la mansarda vam poder con­templar amb vidres fumats un eclipsi total de sol. Déu, com envejava aquell apartament de l'Stefano! Quan ell va deixar-lo per tornar-se'n a Montreux, jo ja vivia a Berlín.

La vista a la placeta em va deprimir. Tres xicots mig nus dormien a terra fent servir les motxilles de coixins. Devien ser els supervivents d'una llarga nit de barrila etílica, si hem de jutjar pel grapat d'ampolles buides i llaunes de cervesa que hi havia escampades amb restes d'entrepans, peles de taronja i, entremig de les deixes, un parell de condons. Era obvi que aquell matí les brigades municipals de neteja no havien fet la seva feina. O potser la desídia feia dies que durava. El més de­plorable de tot, però, era la fortor dels pixats que fosquejaven els carreus dels edificis. Quin fàstic. I quina pena. ¿En què havien convertit la placeta de Sant Felip Neri on no feia pas gaire, als estius, s'organitzaven concerts a l'aire lliure de música de cambra? Una rossa amb pamela ho filmava tot. Els seus companys feien fotografies i comentaven en alemany, enfotent-se'n, que la merda i la pestilència també eren part de l'oferta turística. Un d'ells va anomenar el Bronx. Exageraven, però tenien un punt de raó. No volia sentir dir res més, d'aquella degradació. Vergonya infinita. Respirant fondo, vaig girar cua, profundament disgustada.