Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El 2 de juny de 1868 Josep Oriol Mestres, en nom de Salvador Samà, sol·licità a l'Ajuntament de Barcelona el permís per a la construcció d'una casa al Passeig de Gràcia, cantonada amb la Gran Via. A l'expedient consten els plànols d'emplaçament, de la planta soterrani, de la planta baixa, de la planta principal i de la planta del segon pis, a més dels de les façanes que donen al Passeig de Gràcia, al xamfrà i a la Gran Via, 5.
El Palau de Samà, símbol de la puixança de la classe burgesa ennoblida pels monarques espanyols del segle XIX, es va enderrocar en la dècada dels anys quaranta del segle XX per bastir-hi l'edifici del Banc Vitalici, de Lluís Bonet Garí. Alçat entre els anys 1942 i 1950, va ser un dels primers gratacels de la ciutat. Un text memorialístic de Gaziel, Agustí Calvet recrea tota la magnificència d'aquesta burgesia pletòrica de poder i ostentació social. I, sobretot, de l'impacte que causava, a l'hora del migdia, que la marquesa de Marianao, sortís a passejar amb la carretel·la amb cotxer i lacai, amb un Passeig de Gràcia ple de gom a gom de la flor i nata de la societat barcelonina. Aquest ambient queda també il·lustrat amb la lectura d'un poema de Josep Carner i un fragment de Joaquim Maria de Nadal que documenta la sortida de missa de Santa Anna i l'anada als concerts que la Banda Municipal feia davant de Can Samà.
Les dames del passeig de Gràcia
Ara veieu si no és cortesia,
veure les dames en plàcida via,
totes folrades i amb joies de preu
—perquè tot d'una que el temps s'arraulia
van al Passeig cada dia a migdia:
deixen els cotxes i passen a peu —.
Ara veieu si no és cortesia.
Ara veieu.
Les coses flonges que es met llur bellesa
les engavanya de dolça peresa;
el solellet les mirades n'atreu.
Unes hauran l'amoreta permesa;
d'altres menaren un nin, que amb sorpresa
cintes, velluts, en son cos veu arreu.
Ara veieu si no és gentilesa.
Ara veieu.
A cadascuna— ¡divina esperança! —
veure-la amb joia, guanyar la fermança
d'una mirada dolcíssima i breu;
i sols amar-les quan van allunyant-se:
sentir una mica de bri de recança
quan és passat llur somrís i llur veu...
Ara veieu si no és benaurança.
Ara veieu.
La petita allau humana, sortida de l'església de Santa Anna, es dirigia cap a la plaça de Catalunya i anava deixatant-se en les seves amplàries inhospitalàries, camí del passeig de Gràcia, on la Banda Municipal —per mal nom, la Banda d'en "Llànties"—, dirigida pel mestre Rodoreda, situada davant de Can Samà o de Can Marcet, executava un d'aquells concerts carrinclons que feien les delícies de les criatures i de les mainaderes.
El passeig de Gràcia era ple de gom a gom en aquells moments, especialment al costat on la música tocava i, entre aquella multitud integrada per elegàncies i vulgaritats, per vanitats i per modèsties, i per noies i per joves que, privats de relacionar-se per una etiqueta severa, iniciaven, amb els ulls, les converses inflamades de futurs idil·lis, hom havia d'evolucionar sovint per no trencar la cadena exemplar dels bons burgesos barcelonins, que sortien a passejar la mainada; la qual cadena hom sentia unida i indissoluble, no sé si per l'afecte familiar o per efecte de l'apetència que desvetllava en tots ells aquell paquet de dolços que el pare sostenia amb ses mans encarcarades per uns guants de pell que indubtablement no sortien més que a les festes.
Aquella bona gent complien, amb la severitat d'un ritus, llur programa dominical; espiritualment, catòlics; pràcticament, llaminers; sentimentalment, filharmònics, havien anat a Missa, havien comprat unes llaminadures, escoltaven un xic de música i se sentien feliços sense les complicacions aristocràtiques dels senyors "de missa de dotze".
Puntualment, pels volts de migdia, començava a comparèixer al passeig la flor de la burgesia barcelonina, amb algun empelt d'aristocràcia, més o menys rància, en els brots més alts. La majoria eren senyores i senyoretes, amb gran profusió de mares que duien, a banda i banda, filles casadores, i força jovent masculí. Els estudiants de Dret tampoc no hi mancàvem, entre dues classes o en sortint de la Universitat. Els senyors madurs, a primera hora, escassejaven: no solien presentar-se fins més tard, gairebé a misses dites, després d'haver-se tancat despatxos i oficines. Tothom, molt especialment les dones, portava al damunt el bo i millor dels guarda-robes: pells, vestits de seda, sabates fines, capells sumptuosos, manguitos, ombrel·les i, sobretot, joiells. Enlloc del món, ni llavors ni després, no n'he tornat a veure tants, ni de tan escandalosos, portats a l'aire lliure. Hi devia haver raons profundes per una exhibició tan llampant, en plena via pública. [...]
El jovent elegant, vull dir el masculí, rendia a l'espectacle una aportació molt considerable. És difícil que la gent d'avui pugui fer-se idea d'aquella joventut (vull dir l'autènticament fashionable), que no tenia altre pensament ni més delit que la complicada feina d'abillar-se a la moda del dia, com un figurí. Se n'ha perdut del tot la mena, i ara és com voler parlar d'una espècie ornitològica extingida. Avui hi ha rics i pobres, com sempre. Fins potser els rics de debò ho són més que mai. Però rics com aquells, rendistes absoluts, amb fills grans que no feien res en tot l'any —ni servien per a altra cosa que per a lluir, de manera enlluernadora i impecable, els vestits que rebien directament de Londres i de París, cavalcar corsers de raça, entretenir mosses esplèndides que cantaven i ballaven a «La Gran Peña» i a l'«Edén Concert» i presentar-se a les llotges preferents dels teatres, corridas, partits de pilota basca, saraus i passeigs—, cal haver-los vistos i coneguts, com jo a força d'ells, per a no arribar a creure que tot allò ha estat un somni. Els «gomosos», que en deien, acudien també, tard o d'hora, al Passeig de Gràcia, a la banda del sol. Passada la una de la tarda, fins els grans industrials més enfeinats, tot anant a dinar, hi desfilaven. Els polítics més populars també s'hi deixaven caure, de tant en tant. Enmig d'aquella correntia ciutadana selecta, de vegades s'hi produïa un lleu remull, com enmig d'una rierada quan hi baixa un tronc podrit. Era Alejandro Lerroux, que venia de Gràcia, d'alguna «Casa del Pueblo», caminant rumbosament, amb el chambergo d'ales amples i la corbata vermella, «revolucionària». Les dames burgeses, en veure'l passar, li giraven la cara. O era Francesc Cambó, entre un parell de diputats o senadors de la «Lliga», que passava fent ganyotes i estirant el coll, sense voler veure ningú. El corrent li obria pas, complagut: tot d'homes el saludaven, sense rebre resposta, i no poques dames li somreien. [...]
El moment sensacional era, ja cap a la una de la tarda, quan la porta de ferro de les cotxeres, al palau situat a l'encreuament del Passeig de Gràcia i la Granvia o carrer de les Corts Catalanes (on avui hi ha la mola nova del Banc Vitalici d'Espanya), era oberta de bat a bat, i en sortia, amb cotxer i lacai, la carretel·la de la senyora del milionari Samà, que acabà per ser marquès de Marianao. Era la dona més arrogant de Barcelona, i passava per la més rica. Bruna i fina, amb morenor de gitana i bandeaux moradencs, de tan negres, vestia admirablement i duia amb un encís inigualable la representació dels milions que el seu marit tresorejava. Acostumava a anar sola, en el seu carruatge fosc, folrat de color crema i amb rodes vermelles, tot relluent, tirat per un tronc superb de cavalls que sovint variaven —ara blancs, ara picalejats de gris, ara llisos i llustrosos, com els bons cigars de l'Havana—, sempre amb guarniments argentats o daurats, i boques nervioses, clapejades d'escuma. Duia un gran llebrer estès als seus peus, fent-li com de catifa, i es recolzava indolentment a la banda esquerra, sense mirar ningú, retornant només amb displicència les profundes salutacions que els cavallers i els ocupants dels altres carruatges li adreçaven; girant sols de tant en tant els ulls, però com si no veiés res, sobre la turba de les burgeses enjoiellades que anaven a peu. El seu carruatge passava sempre al davant dels altres, al trot àgil i poderós dels cavalls, que alçaven les potes davanteres amb gràcia de dansarines. Era la vedette del Passeig, l'«estrella» d'aquell ballet fastuós i local, que, als seus participants, els semblava —i era necessari, perquè altrament tot l'encís que hi trobaven s'hauria esvaït— el «non plus ultra» de les elegàncies mundanes.
A penes la carretel·la de la marquesa havia donat dos tombs, des de baix del Passeig de Gràcia fins al carrer de Provença, es presentava puntual el seu ballarí complementari, vull dir el jove marquès de Julià, l'home més bell i baronívol de la high life barcelonina. Apareixia dalt d'un cavall espanyol, generalment negre, amb una crinera i una cua que li arrossegaven fins a terra, un cavall de Velàzquez. El cavaller vestia sempre de jaqué, amb capell fort, de mitja copa, botes i guants de pell de Rússia i una gran flor al trau. Quan el cavaller i la dama es creuaven per primera vegada, ell li feia amb el capell una gran reverència, com un Brummel barceloní; i poc després, al trot, es posava darrera la carretel·la i l'escortava com un sigisbeu. La marquesa, de reüll, el veia maniobrar. De tant en tant, el tronc es posava al pas, per reposar, i llavors el cavaller avançava fins a situar-se al costat esquerre del carruatge, dominant amb l'alçària i el seu cos d'atleta la figura femenina recolzada als coixins. El cavaller es descobria i anava conversant una estona amb la dama, les regnes a la mà esquerra, i a la dreta, amb un gest de cortesia, el capell. Després, el cavaller s'allunyava al trot i tornava a cobrir-se, mentre la carretel·la emprenia novament una carrera llarga. Diverses vegades es creuaven encara pel Passeig; ell, lluint la seva figura eqüestre; ella, la seva nonchalance de gran dama. Es miraven i passaven de llarg: era que el ballet s'acabava. Fins que, a mesura que s'anava aclarint la gent, que es fonien els qui caminaven a peu i que s'escampaven els carruatges, quan el marquès de Julià ja no passava més, la carretel·la de la marquesa de Marianao se'n tornava també al seu palau.
Eren cap a dos quarts de dues. El Passeig de Gràcia quedava desert. Quan les portes del palau es tancaven, però, del fons de Gràcia començaven a baixar corrents les primeres modistetes i dependentes, que anaven al treball de la tarda.
Altres indrets de Barcelona: