Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El 1914 es va posar la primera pedra d'aquest monument amb la presència del bisbe Josep Torras i Bages i d'Enric Prat de la Riba. Fou inaugurat l'any 1924, en un acte presidit pel rei Alfons XIII i per Primo de Rivera en un intent, que no seria l'únic, d'instrumentalització política de la memòria del poeta. La concepció del monument va ser obra de Josep M. Pericas, amb escultures en bronze de Joan Borrell i Nicolau de relleus escultòrics dels germans Llucià i Miquel Oslé.
Situats de manera que tinguem el monument a la vista podem llegir: un fragment de l'oda A Barcelona del poeta, uns fragments de l'article que Joan Maragall escriví a les pàgines de La Veu de Catalunya reclamant un monument per a Verdaguer, dues anotacions del diari de Joaquim Renart que documenten l'estat d'esperit dels catalanistes davant la profanació dictatorial de la inauguració del monument, i un poema d'homenatge de Maria Àngels Anglada (Vic, 1930-Figueres, 1999).
A Barcelona (fragment)
Amb son mantell de pedra nuat amb gòtics llaços
l'abriga, alçant als núvols sos campanars la Seu
i com si fos don Jaume que aixeca al cel los braços
apar que se n'esbombe sa tronada veu:
—Avant, ciutat dels Comtes, de riu a riu estesa,
avant, fins on empenga ta nau l'Omnipresent:
t'han presa la corona, la mar no te l'han presa;
del mar ets reina encara, ton ceptre és la trident.
La mar, un dia esclava del teu poder, te crida,
com dos portells obrint-te Suez i Panamà:
quiscun amb tota una Índia rienta te convida,
amb l'Àsia, les amèriques, la terra i l'occeà.
La mar no te l'han presa, ni el pla, ni la muntanya
que s'alça a tes espatlles per fer-te de mantell,
ni eix cel que fóra un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fóra un dia faro del meu vaixell;
ni el geni, aqueixa estrella que et guia, ni eixes ales
la indústria i l'art, penyores d'un bell esdevenir,
ni aqueixa dolça flaire de caritat que exhales,
ni aqueixa fe... i un poble que creu no pot morir.
Ton cel té encara totes ses flors diamantines;
la pàtria té sos hèroes, ses lires los amors;
Clemència Isaura encara de roses i englantines
fa cada primavera present ais trobadors.
Lo teu present esplèndid és de nous temps aurora;
tot somiant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluita; mes creu, espera i ora.
Qui enfonsa o alça els pobles, es Déu que els ha creat.
El monument a Verdaguer (fragments)
Perquè la gloria de Verdaguer, la gran, consisteix en això: en què en un temps en què la llengua catalana, per mancança de ressorts, estava partida en dues, la literària arcaica i la dels baixos usos del poble, ell portant copsada en son ànima de poeta tota l'essència del nostre parlar que vivia en la llengua noble i popular ensems, alta i viva, és a dir, verament poètica, en boca del poble del camp i de la muntanya, reviva el foc sagrat del verb català que brilla poderós, fonent en una sola vida poderosa aquella dualitat malastruga. Des de llavors ja no hi hagué el català del gai saber i el català del que ara es parla; no hi hagué més que la llengua catalana alçant-se novament al cel, cantant tota viva.
En això en Verdaguer fou un creador, en això fou mestre de tots nosaltres que el seguírem, de tot el poble català que cantà les seves cançons sense trasmudar la llengua. Aquest és el gran deute de Catalunya a n'en Verdaguer, aquesta la glòria gran del poeta. [...]: és senzillament el Poeta de la Catalunya nova.
Doncs bé, el monument a mossèn Cinto ha d'ésser la glorificació d'això que he dit; i ara dieu-me si la glorificació d'això cap a la plaça de Tetuan.
La glorificació d'això ha d'ésser en vista de tots els horitzons catalans, de les grans coses catalanes que mogueren al Poeta a cantar en la nostra llengua, que li mostraren les harmonies de l'ànima catalana.
I si al mateix temps volem que Barcelona, on Catalunya palpita tan fortament, i on tant palpità també el Poeta i on morí, pugui veure de ben a la vora la seva pètrea durada, posem-la en hora bona a Barcelona, però a dalt, en aquella Barcelona que té present tot el cel català i quasi tota la terra catalana. No temem l'esquifiment que allà dalt puga anar a trobar-lo; perquè les altures són inesquifibles, la vista de molt cel i de molta terra ho redimeix tot, [...] mai a la via Diagonal, ni al passeig de Gràcia.
Llavores, a la Diagonal, o al passeig, o allà on vulgueu de Barcelona, podem consolar-nos fent-hi un monument que recordi als barcelonins lo que per als barcelonins fou mossèn Cinto... i lo que els barcelonins fórem per ell. Però lo que fou per a tots els catalans vol cel, mar, muntanyes, la terra... la nostra terra sagrada, Catalunya, que el demana, i ell que la vol...!
14 de maig 1924
Ha estat suspesa temporalment per ordre governativa «La Veu de Catalunya». Avui ha estat inaugurat oficialment el monument al poeta mossèn Jacint Verdaguer, amb assistència del rei d'Espanya i el president del Directori Militar. Dies enrere, a «La Veu de Catalunya», la censura li va esborrar dues poesies que del gran poeta Verdaguer publicava en homenatge al gloriós català. A la inauguració, segons els diaris, no hi han assistit ni poetes, ni artistes, ni intel·lectuals, ni orfeons, ni escoles, ni societats patriòtiques i culturals, ni gent vinguda d'arreu de Catalunya, ni el poble, ni els amics, ni els qui amb el poeta místic tingueren tracte. Hi han assistit les autoritats, l'alcalde i el tinent d'alcalde de Terrassa, el delegat governatiu, els senyors Martí Ventosa i Milà i Camps, els secretaris de don Alfons Sala, el primer i segon comandants de Marina, l'Ajuntament de Folgueroles i un nebot del poeta. Queda per a la història el discurs d'Alfons Sala i, sobretot, el del president del Directori Militar. La manca d'assistència a la inauguració del monument ja sap prou bé l'ànima altíssima del gran Verdaguer que no és pas perquè no se'l continuï proclamant el primer poeta de la nostra terra. Ja vindran dies millors.
9 de novembre 1924
No havia vist encara el monument a mossèn Cinto Verdaguer. Veia la massa al lluny i, com sigui que passà la peripècia de la seva inauguració en circumstàncies tan anormals, confesso que no em tirava l'arribar-me fins al monument i fer-me càrrec de com era, i no pas per desviació a l'alta figura del gran poeta, per qui hem sentit una verdadera devoció augmentada amb l'amistat que ens honorà.
Avui diumenge, tot prenent el Sol i passejant tota la família, hem passat per davant del monument a mossèn Cinto. Hi hem donat una volta mirant tots els detalls, les figures i el conjunt. Jo haig de confessar que no m'ha agradat, que l'he trobada una obra germànica, gens de la terra, i ni la figura de l'humil capellà fou aquella que s'aguanta fent equilibris dret del pedestal, ni la cara té aquells trets fisonòmics tan característics de mossèn Cinto, humilitat i resignació alhora, quelcom de pagès quelcom de gran senyor, aquell capellà sense posat ni actituds barroques que vèiem passar camí de Betlem o recloent-se silenciós en la seva cambra del carrer d'Aragó davant la petita imatge de sant Joan de la Creu.
Les dones embolcallades a grans plecs i aquelles dones nues no responen tampoc al que fou la figura i fins la definitiva obra del gran poeta místic. Els relleus tenen també igual defecte i n'hi ha un que és assumpte de marina que hi ha la gran equivocació de fer el mar en relleu sense marc que el tanqui, bo i produint un efecte deplorable.
El cantor de la terra, el profeta de la ciutat futura de Barcelona, el poeta dels Idil·lis i cants místics, del Sant Francesc s'hi moria, de La mort de l'escola i del Virolai montserratí i fins el poeta èpic de L'Atlàntida no s'hi veu enlloc.
Temo que dintre poc, el tal monument, pel que a la part arquitectònica i artística es refereix, anirà a fer companyia als altres monuments com el d'en Clavé, Antoni López, general Prim, Pitarra, Colon, Güell, Rius i Taulet i l'encara no començat i ja rebentat monument a Pi i Margall.
I mossèn Cinto Verdaguer mereixia quelcom inatacable i definitiu.
Mossèn Cinto
Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant- lo amb clara mirada d'infant,
net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
—cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu ful adormit
-ric de somnis i vida- despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai mes
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!
Altres indrets de Barcelona: