Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquest és el nom amb què és conegut el cim del Carmel, caracteritzat per la manca d'arbres. A finals del segle XIX era un indret a prop de Barcelona ideal per fer-hi sortides campestres. D'aquí que Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 – Aranjuez, 1931) fixés el costum de manera proverbial a la seva Auca del senyor Esteve. Proposem de llegir-ne dos fragments que documenten la tirada que tenia molta gent dels barris propers a fer-hi cap en ocasions de festa i lleure. I, és clar, ben específicament, la família dels Esteve. Un esplai com aquest pot fer, en paraules de la Tomasa, «locar» l'Esteve, amb les conseqüències pertinents.També hi escau la lectura d'un episodi d'El mar de la tranquil·litat, de David Castillo, que narra com el grup de joves protagonistes hi fan explotar una bomba de fabricació casolana.
Van baixar dones i cistells, al ser a la plaça d'en Rovira, i vinguen les guitarres i amunt. Altres cotxes que arribaven van anar vessant més comitives, i d'Horta, i de Sant Andreu, i de Gràcia i per tots costats no es veien més que grans colles que anaven pujant la muntanya. Allí obrers, amb el gec blau, gorra negra i espardenyes, amb la bóta enlaire, la dona aprop i els infants saltant al darrere; allí parelles i més parelles caminant donant-se les mans, amb els ulls encesos de goig i els llavis vermells de desig; allí menestrals endiumenjats aturant-se de tant en tant per anarveient el panorama; allí vailets lleugers com cabres, trescant pels marges i saltant parets per fer-se passar el delit de córrer; allí colles uniformades: un casino de manyans que havien posat de racó cinc cèntims cada setmana per anar a fer un dia de platxèria; i allí tocar de guitarres, i crits, i cants, i panderos, i acordeons, i un sol que emborratxava els homes i coloria les dones, i tots amunt, amunt sempre i visca!, com un estol d'aucells de gàbia que els havien donat llibertat i corrien cap als arbres.
Van pujar muntanya amunt, amunt fins al cim, fins que no van trobar més muntanya, i era tan fora de mida lo que passava a l'Esteve, que aquell botiguer sossegat, al veure la ciutat estesa allà baix, a la blavor, amb la blancúria de les cases arrupides sota Montjuïc, amb els braços dels carrers estirant-se sobre els conreus, va tenir un crit d'admiració, i va dir: «Això és espaiós», i espaiós, per a ell, era tant com lo que dirien en deu odes els que són del ram de fer odes.
Realment ho era, d'espaiós. Ho era la vista, ho era la tarda, ho era el sol ponent, ho eren els cors dels que baixaven ubriagats de joventut i relliscant serres avall al braç de l'enamorada. Aquells crits i aquelles guitarres, aquells xiscles i aquell cantar, que no havien parat tot lo dia, ara, amb el frec del capvespre, s'havien anat apagant; però si s'apagaven les paraules s'havien encès els cors. La fiblada de la llum els havia entrat a l'ànima, i el sol que duien a dintre seu els rebotia en els llavis, que s'apropaven a les fosques; a les mans, que s'ajuntaven, i als braços, ques'estrenyien; i abans d'entrar a la ciutat bevien l'últim raig de sol, perguardar-ne la impressió al tornar-se a junyir a la feina.
L'Esteve, sense dir res, va agafar la Tomasa i la va estrènyer.
—Que t'has locat? —li va dir ella—. Que no veus que ja som a ciutat?
I tenia raó la Tomasa: tornaven a ser a ciutat, amb el fang, amb les botigues, amb els carros i amb les empentes.
Altres indrets de Barcelona: