Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Ramon Sunyer i Clarà, un dels representants més destacats de la orfebreria Noucentista, va aprendre l'ofici a l'escola de Francesc d'A. Galí i al taller del seu pare, el també orfebre Josep Sunyer i Parera. En el local de la Gran Via, avui un restaurant que ha preservat els elements d'època de l'entrada i els aparadors, a la postguerra s'hi van dur a terme activitats culturals de diversa índole. Hi podem llegir, en primer lloc, un poema de Clementina Arderiu dedicat a l'amic argenter i tres fragments del dietari de Maurici Serrahima que tracten de les sessions d'Amics de la Poesia i de representacions teatrals.
Comanda a un argenter
Per a Ramon Sunyer, argenter
Ai rosa, la meva rosa,
amb el pinyol coral·lí!
Passeu les roses discretes,
avui no sóc com ahir.
Que jo vull aquella rosa
que no es al meu jardí:
vull la rosa cisellada
amb el pinyol coral·lí
flairós encara de platja
i de besar submarí.
Rosa pomposa de plata
tota estriada d'or fi!
Única rosa que serves
caliu de mà i de burí
i una mica la mirada
que creava el teu destí!
Per la teva humana força
si vinguessis cap a mi,
oh rosa, la meva rosa,
amb el pinyol coral·lí!
19 de maig de 1941
Ahir, a can Sunyer, tota la tarda, sessió de poesia. Molta gent, de la que ja se sap. En Sagarra va llegir uns cants de la traducció de La Divina Comèdia; alguns ja els coneixia, de Prada o d'aquí. Magnífics. En Rossend Llates va llegir alguns poemes de forma perfecta, una mica baudelairiana, equilibrats i sobris, de bona qualitat. Fa el que vol. La Pilar Llongueres, acompanyada pel seu pare, havia de cantar cançons amb lletra i música d'en Llates; no va tenir temps per preparar-les i va cantar Schubert, sense veu, però amb gust i gràcia. En Bertran i Oriola va llegir bells poemes —alguns que ja coneixia, altres de nous— plens d'emoció i els dos primers cants d'un poemet, Sant Francesc, que no ha continuat; el posen en un nivell molt alt entre els poetes actuals. En Sagarra diu que la força principal d'ell és una retòrica perfecta, de primer ordre —potser sí, però hi ha alguna cosa més—, i el felicita molt efusivament.
28 de març de 1942
Al vespre, a la botiga de can Sunyer, primera sessió dels Amics de la Poesia, renascuts. Força gent i gent coneguda: Puig i Cadafalch, Jordi Rubió, Sagarra, P. Bohigas, el meu pare, etc. L'Aramon ha fet la presentació dels «Amics», i jo la dels poetes. Llegeixen poemes en Ros i Artigas, en Palau Fabre, en Josep Romeu i la Rosa Leveroni. En Ros fa un tipus de poesia ben feta i àgil, potser massa fàcil. El que ha fet més efecte ha estat en Romeu, amb versos ben construïts i que donen mostres d'una sensibilitat força personal. En Palau Fabre, una mica torturat, queda més actual. La Rosa és, sobretot, sensible, però la forma treballada amb aisance fa la impressió d'ésser més definitiva. Tots ells —o almenys els tres darrers— escriuen marcats per la influència d'en Carles Riba, potser en algun cas massa visible. En Riba pot fer tot allò que vulgui, perquè és un gran escriptor i perquè el que fa és una resultant de tota una vida de treball literari. Però els nous no poden començar per allò que en ell és una culminació. En Sagarra diu —i té raó— que no hi veu gaire novetat, ni en la forma, ni en allò que expressen. Repartim un petit full commemoratiu, amb un poema de cada un. Hem decidit preparar uns fulls més ben fets i relligables, un per cada sessió. Per unes hores, sembla que hem reposat del pes de la llosa que portem al damunt.
9 de febrer de 1948
Ahir, diumenge, havent sopat, a la botiga d'en Ramón Sunyer, vam representar La venjança del rector, en homenatge a Miquel Coll i Alentorn per l'estudi amb el qual ha demostrat que el Libre dels feyts d'armes de Cathalunya, atribuït tradicionalment a Bernat Boades, rector de Blanes en el segle XV, és un apòcrif del segle XVII, escrit per un tal Gaspar Roig i Jalpí. Em vaig passar gairebé tot el dia a can Sunyer, amb les bibliotecàries que s'hi interessen i uns quants xicots de la colla de Miramar; calia preparar l'escenari, i un teló que s'obrís i es tanqués, i fins les cadires per al públic.
L'argument és molt senzill: després d'un pròleg per situar els espectadors, el primer acte passa als Llimbs, on hi ha tot el personal que el Dant hi situa en el cant IV de l'«Infern», de la Divina Comèdia. Gairebé tot el text és escrit en decasíl·labs, rimats o blancs, i és ple de referències a les traduccions d'en Sagarra, i d'al·lusions, a més, d'actualitat. Bé: en els Llimbs hi ha també Bernat Boades, que han baixat del cel per beneït, i que s'hi aprofita del prestigi indegut que li ve del fet d'ésser considerat autor del Libre dels feyts... Però, de sobte, hi arriba la notícia que el llibre és apòcrif. Això produeix en ell una gran desesperació. Es vol defensar, però davant de l'argumentació aclaparadora de l'estudi d'en Coll —i d'una intervenció d'en Roig i Jalpí, que també és als Llimbs— se sent definitivament desacreditat i decideix tornar al món per a venjar-se. Així ho proclama:
Què li he fet, al savi de la fitxa,
perquè rebenti així la meva fama?
Ah! No sap amb qui tracta! Vull venjança!
Jo li tallaré el coll, el coll, el coll!
Veig la ratlla de sang que ja es dibuixa
a l'entorn del seu coll! Venjança i fora...!
Cal dir que l'al·lusió va ésser entesa i va fer riure. Bé, doncs: en el segon acte, Bernat Boades és al món i cerca ajut per venjar-se d'en Coll, però, orientat per les bibliotecàries, s'adona que només s'hi presten els enemics de la seva terra, i hi renuncia. I així s'acaba l'obra.
Altres indrets de Barcelona: