Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Aquests jardins van ser inaugurats el 2001 arran del desè aniversari de la mort de l'escriptora i estan situats a l'interior de l'illa de cases Rosselló, Cartagena i Dos de Maig. Hi podem llegir diversos textos de dues obres de maduresa: Digues que m'estimes encara que sigui mentida i Un pensament de sal, un pessic de pebre. Dietari obert 1990-1991. En els dos primers evoca el pati interior de l'illa on vivia i el tercer és un article d'opinió sobre la tragèdia del terrorisme, publicat el dia abans de morir.
Hi va haver un temps en què els meus somnis sempre s'esdevenien al mateix escenari: al pati interior de la casa familiar. M'hi vaig passar moltes hores, en aquest pati, jo era una nena que tenia prohibit jugar al carrer. Hi havia jardins a sota, m'arribava l'aroma d'un llimoner i tocava les flors dels baladres, que no fan olor i que els grans deien que enverinaven si hi passaves la llengua. Als somnis, tornava a mare a través del pati. Voltada de cases altes, sota l'indefectible pedaç de cel blau, m'hi sentia protegida. Els somnis eren harmònics, tot s'aturava, tot era etern. Però, quan ho recordo, els ulls de la ment em duen a la postguerra —noció que he après a través dels records dels altres, dels llibres d'història— i l'olor d'un llimoner em duu al poema In memoriam de Gabriel Ferrater:
«No hi vam entrar. Fèiem la muda, i no
trobàvem interès en els parracs
de vella pell. Oloràvem la por
que era l'aroma d'aquella tardor...»
El llimoner sempre serà, per a mi, l'aroma de tardor, la postguerra. Però, com diu Maria Aurèlia Capmany al segon volum de les seves memòries: «Això era i no era, era un món feliç i no ho era, potser en realitat tot era tristíssim, però, tampoc, ningú no et podia robar el sol i el mar i la pell de l'altre.»
En aquell pati, no existia Franco, ni la misèria, ni el càstig. No hi havia gent dolenta. El meu somni era ordenat com els patis interiors d'un quadrat de l'Eixample. Quan un escriptor/escriptora recorda la infantesa, posa en ordre la seva vida, i se la inventa.
Una història per a narrar des de la galeria estant, quan entrava la llum tamisada d'un capvespre de postguerra. Veig l'àvia asseguda a la galeria en una butaca de vímet. Llegeix històries de reines destronades o decapitades tot movent els llavis. El moviment de la seva boca em recorda el temps en què les històries es contaven en veu alta, el temps esborrat de la literatura oral. Ella llegeix amb els ulls i la boca —la forma més completa de llegir. Els ulls, en el seu cas, enraonen. O bé li escolto, mentre ella fa ganxet, aquella fabulosa història de les senyores de Barcelona durant el Carnestoltes, en què es disfressaven de dides i així tenien l'excusa de mostrar, davant tots els senyors, les mamelles rodonetes, turgents, incitadores pometes per a la mirada masculina. Recloses a la part del darrere d'uns pisos immensos, les senyores de l'Eixample idearen com sentir-s'hi bé. Com diu Witold Rybczynski, des del segle XVII, en què s'introduí la idea d'intimitat a les cases, el paper de la dona en la definició del «confort» ha estat decisiu. L'interior holandès, com el saló rococó i la casa sense criats foren el resultat de les invencions de les dones. Les senyores de l'Eixample sabien que, al davant, hi havia el despatx del seu home, advocat o fabricant de filats. Ella va construir tot un món a la part del darrere, a les galeries, a les saletes i als menjadors. Allí s'hi escolava, en diversos capítols de vegades deslligats, tot un cabal de literatura parlada.
Un múscul traïdor
Conten d'un famós director de teatre que no aconseguia emocionar els seus actors amb una obra de Shakespeare.
—És que ens queda tan lluny, la història del rei Lear!
Aleshores el director els va dir que acluquessin els ulls, que premessin tot seguit amb força les parpelles i, quan el tel color de rosa esdevingués negre fosc, comencessin a pensar en la tragèdia del rei Lear. Primer, com a rei. Més tard, com a pare.
I així ho feren. El rei els quedava lluny, el pare, no tant. I acabaren per entendre una de les tragèdies mes contemporànies de William Shakespeare. Potser nosaltres, forçats a escriure un article cada dia, anem perdent a poc a poc espurnes d'emoció. Les històries són recurrents. La fredor s'imposa. No és que ens vantem de tenir un cor gelat, perquè el cor no té cap temperatura. «És un múscul ben resistent», deia Woody Allen.
I tant, que n'és, de resistent! Els pulmons poden assecar-se, l'oxigen pot traslladar-se per la nostra sang de manera més relativa, però el cor resisteix. Un bon múscul. Un múscul traïdor, tanmateix. Traïdor en la recurrència.
Perquè a penes si fa uns dies que havíem d'enraonar de la Irene, la nena que s'ha quedat sense cames a causa d'una bomba terrorista. I ara la Irene ja és noticia vella. Carpetada per a les cames de la Irene. La història de la seva recuperació serà un dossier vell. Una altra notícia vola, delerosa de protagonisrne: un nen acaba de morir a causa d'una altra bomba terrorista. Un nen de dos anys que a penes si aprenia a enraonar. Un bessó. ¿Sabran els pares quin és el fill que ha mort? Ells ho sabran, ells no s'equivocaran pas. Com tampoc s'equivoquen els terroristes. Han matat una altra criatura només per demostrar-nos que sí que ho sabien. Que ja ho sabien, que havien comès una barbaritat en deixar una nena de dotze anys sense cames. Al lloc del cor, una esponja. Una esponja eixuta.
I són ells els qui ens obliguen a escriure articles recurrents. A les repeticions. Voldríem caure en el tedi, sospirar per la malenconia tardoral, celebrar un novembre tan benigne. Voldríem celebrar, també, que ja s'acaba l'any Mozart i podrem escoltar altres compositors, i que fan dues o tres pel·lícules molt bones, o bé enrabiar-nos perquè Amantes no va a Hollywood, voldríem saber què fan en aquests moments Robert de Niro, o la mare d'en Robert de Niro, a qui una vegada li vaig regalar una capsa de carquinyolis...
Voldria, sobretot, avorrir-me. Que l'horitzó del món fos un quilòmetre i mig de platja de llevant, amb l'arena fina i les gavines assassines. I no haver de tornar a comptar els nens morts per aconseguir l'emoció que els faltava als actors que havien de representar El rei Lear. Però ¿què en saben, els terroristes, del rei Lear, del cor com a múscul resistent i del dolor que senten els qui han d'admetre que una criatura de dos anys acaba de desaparèixer?
No els cal parlar del mar, germans, als terroristes. Ni de Shakespeare. Totes dues realitats queden massa lluny de la seva closca buida de neurones, de pensaments i de sentiments. Només les vides que no tenen sentit arrabassen la vida que sí que en té. (9-XI-1991)
Altres indrets de Barcelona: