Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Els actuals Jardins de Joan Maragall tenen el seu origen en els que van ser dissenyats per Jean Claude Nicolas Forestier al voltant del Pavelló Reial que es va construir dins el recinte de l'Exposició Internacional de 1929. Disposen d'avingudes arbrades de til·lers i magnoliers, àmplies extensions de gespa, parterres de broderie, més de 32 escultures a l'aire lliure i fonts ornamentals. Hi destaquen: L'aiguadora (1862) de Louis Sauregeau, Susanna al bany (1896) de Theophile Eugène Víctor Barrau, Dos tritons (1929) de Josep Viladomat, Noia ajaguda (1950) de Joan Rebull, Al·legoria a la sardana (1965) d'Ernest Maragall, Cérvols (1967) de Frederic Marès, un Nu femení (1965) i dos nus femenins anomenats Dona a la cascada (1970) d'Eulàlia Fàbregas de Sentmenat, Nu a l'estany (1970) d'Antoni Casamor, Serena (1970) de Pilar Francesch, Noia amb casquet de bany (1970) de Marifé Tey, Dona ajaguda (1970) d'Enric Monjo, i Dona amb nena i Dona amb nen (1970) de Luisa Granero. Situats en qualsevol punt dels jardins podem llegir el poema L'aufàbrega i un fragment de l'Oda nova a Barcelona de Joan Maragall.
Oda nova a Barcelona (fragment)
Ets covarda i crudel i grollera,
Barcelona, però ets riallera
perquè tens un bell cel al damunt;
vanitosa, arrauxada i traçuda:
ets una menestrala pervinguda
que ho fa tot per punt.
Alces molts gallarets i penons i oriflames,
molts llorers, moltes palmes,
banderes a l'aire i domassos al sol,
i remous a grans crits tes espesses gentades,
per qualsevulga cosa acorruades
entorn de qualsevol.
Mes, passada l'estona i el dia i la rauxa
i el vent de disbauxa, de tot te desdius;
i abandones la vida i la glòria i l'empresa,
i despulles el gran de grandesa.
I encara te'n rius.
Te presums i engavanyes alhora
amb manto de monja i amb vestit de senyora
i vel de la musa i floc relluent;
pro mudes de pressa, i amb gran gosadia
la musa i la nimfa i la dama i la pia
s'arrenca el postís i la veu disfressada,
i surt la marmanyera endiablada
que empaita la monja i li crema el convent...
I després el refàs més potent!
Esclata la mort de tes vies rialleres
en l'aire suau:
esclata impensada, i segura i traïdora
com altra riallada escarnidora...
Riallades de sang!
El fang dels teus carrers, ¡oh Barcelona!
és pastat amb sang.
I tens dreta en la mar la muntanya, ¡ai!, que venja
amb son castell al cim, i amb la revenja
mes ai, en el flanc!
L'aufàbrega
Aquesta mata olorosa
de la nit de Sant Joan
llença flaire, silenciosa,
entremig de la bravada
de la nit incendiada
per tants focs que es van alçant.
Entremig dels núvols roigs,
el cel blau i les estrelles;
entremig dels crits de goig,
remoreig de fontanelles;
i entre el baf esbojarrant,
una flaire es va escampant
fresca, suau i candorosa:
les aufàbregues la fan;
són les mates oloroses
de la nit de Sant Joan.
Donzelles enamorades
d'un nuvi esdevenidor,
escabellen les aufàbregues
perquè facin més olor.
L'aufàbrega escabellada
és un encenser violent
que, llençant la flaire enlaire,
augmenta l'encantament.
Quina olor més fresca i forta
ara que els focs ja se'n van!
Sant Joan, obriu la porta
perfumada del Llevant!
I en el matí d'aures blanes,
l'aufàbrega trobarà
altres aromes germanes
que la nit fan oblidar.
Altres indrets de Barcelona: