Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Quim Monzó va estudiar en aquest institut. En un conte d'El millor dels mons recrea una escena de baralles i insults al pati entre companys, que comporta el descobriment del sentit de la paraula puta. En un altre de Guadalajara descriu la situació del protagonista en una aula on es fa un examen. I, finalment, en Mil cretins planteja l'absurd entre les normes i l'excepcionalitat que t'hagin tallat el coll amb una ampolla trencada. Tots tres fragments ens poden servir de lectura en un dels espais exteriors de l'institut.
Teníem deu anys, eren les hores prèvies a l'entrada a classe i ens estàvem al pati jugant a frontó amb la pilota del Xavi, una pilota de tenis que en un temps devia haver estat blanca però que des de feia almenys dos anys —que es quan vam començar a jugar a frontó abans de les classes— era, més que grisa, bruta a còpia de taques. Després, amb la celeritat de la infantesa, tot d'una vam deixar el frontó i ens vam posar a jugar a tocar i parar, només una estona perquè, quan els de cinquè se'n van anar i va quedar lliure una de les porteries d'handbol, hi vam anar tots de seguida i vam muntar un partidet de futbol, tres contra tres: el Juanito, el Xavi i l'Albert contra el Pep, el Garrido i jo. Aleshores, quan feia una estoneta que jugàvem i cada cop era més a prop l'hora d'entrar a classe, va arribar una pilota alta i el Juanito i jo vam saltar alhora per rematar-la, amb tanta força que vam topar —el cap de l'un contra el cap de l'altre: catacroc —i el Juanito em va mirar de través i em va dir: «Fill de puta», molt fluixet; i jo em vaig quedar parat.
Però ja sonava el timbre que anunciava l'hora d'anar a classe i vam agafar les carteres i vam anar pujant, el Juanito i jo fregant-nos el cap. De tan fort que havia sigut el cop, segur que ens hi sortia un nyanyo. Jo no li deia res, al Juanito, però no em podia treure del cap què m'havia dit. M'havia dit «fill de puta», i no hi podia deixar de pensar. Què volia dir exactament la paraula «puta» ho sabia des de feia un parell d'anys, perquè ho havia buscat al diccionari Rancés en aquella època en què buscava totes aquestes paraules, no tant perquè no n'intuís el significat com perquè trobava un gran plaer veient com les definia el diccionari, sempre d'una manera tan polida que fins i tot quan buscaves «follar» t'ho explicaven d'una manera asèptica. I aleshores, sabent com sabia què vol dir exactament «puta», era ben clar que, aplicada en genitiu al nominatiu «fill», només podia voler dir una cosa: que la mamà era puta.
De seguida que l'examinador obre la porta, l'examinand de pell especialment pàl·lida entra a l'aula esquitllant-se entre el núvol d'examinands que s'embussen a la porta. Camina amb agilitat; s'asseu al primer pupitre buit que troba. Els pupitres són de fòrmica verda clara, amb les vores de fusta. A la superfície hi ha guixots fets amb bolígraf i incisions amb navalla, dues de les quals són obscenes. La fressa (que formen els grinyols de pupitres i cadires, i els comentaris) augmenta a mesura que entren més examinands; l'examinador els demana que sisplau (és un «si us plau» lent i imperatiu) s'asseguin sense fer soroll. Els examinands en fan cas fugaçment: el soroll minva durant uns segons però aviat torna a la intensitat anterior. L'examinador els dóna ara l'esquena: esborra de la pissarra algunes frases de la classe anterior, es gira (la fressa minva novament) i, quan tots són a lloc, baixa de la tarima, va cap a la porta de l'aula, la tanca, s'espolsa el guix que l'esborrador li ha deixat a les mans (gest que apaga els últims murmuris), i pronuncia dos cognoms. Dos dels examinands s'aixequen dels pupitres i hi van. A cada un li dóna un munt de plecs de fulls grapats; comencen a repartir-los. A mesura que avancen deixant un plec a cada pupitre, els alumnes forcen la vista per intentar llegir les preguntes, escrites amb lletra molt menuda, però cap no fa ni l'intent d'acostar-se el plec o aixecar discretament el primer full. No els toquen fins que, un cop repartits tots, l'examinador anuncia que poden començar. A l'uníson, gairebé cinquanta fulls ressonen a la sala. L'examinand de pell especialment pàl·lida inspira profundament, pren el seu plec, se l'acosta fins a tenir-lo just davant i, amb calma, comença a llegir. S'ha passat el cap de setmana amb els colzes a la taula, i ara que finalment l'examen ha començat se sent entre el defalliment i el desinterès. S'ha passat setmanes preparant aquest examen del qual, un cop més, depèn la continuïtat. Anys enrere hauria dit que era un examen crucial, però amb el temps ha après que tots els exàmens són crucials, fins al punt que un examen que no fos crucial no li semblaria, no seria, un autèntic examen. Acaba de llegir les cinc preguntes i respira tranquil. De les cinc, en sap quatre a la perfecció. Per tant, ja pot considerar-se aprovat, com a mínim. De cop es fixa que fa estona que tamborina al pupitre amb els dits de la mà dreta: tatatatatta tatatatatta tatatatatta... Gira els ulls cap als altres examinands i veu com tots estan neguitosos. La majoria escriuen de pressa; com si se'ls anés a acabar el temps, omplen un full rere l'altre, amb cara impàvida. N'hi ha dos que pensen intensament. Es nota perquè miren cap al sostre, amb el front corrugat; un d'ells mossega, a més, la punta del bolígraf.
El Toni entra a classe corrents, amb els ulls esverats i un tall al coll. És un tall profund i ample, del qual vessa sang, més que vermella, d'un granat brillant. A simple vista i sense la verificació oportuna un hom diria que, com que la carn s'ha obert, el trau —que, al principi, devia ser una línia mil·limètrica— té ara una amplada de dos o tres centímetres. La llargada podríem situar-la en vint o vint-i-cinc, ja que comença sota l'orella esquerra, baixa pel coll i acaba a l'altura del pit, una mica més a la dreta de l'estèrnum.
—M'han tallat amb una ampolla trencada. La sang li regalima pel coll i li taca la camisa blanca de l'uniforme. També té el coll de l'americana xop de sang.
—A veure. ¿Aquestes són maneres d'entrar a classe, Toni?
—És que el Ferran i el Roger, senyor, han agafat una ampolla trencada que hi havia a prop de la màquina de begudes, me l'han clavada i...
—¿Com s'entra a classe, Toni? ¿És així com s'entra a classe? ¿De qualsevol manera, s'entra a classe? ¿S'entra a classe sense dir «bon dia»? ¿És això el que hem après a escola, Toni?
—Bon dia —diu el Toni mentre es posa la mà dreta contra el tall per intentar aturar la sang.
—Fa molt de temps que, en general, els costums han anat degenerant, i no es pas culpa vostra, ho sé. També és culpa nostra, de les institucions que no som capaces d'oferir una educació que fonamenti personalitats educades en el rigor i la responsabilitat. Però també és culpa de la societat, és culpa de tants de pares que exigeixen que l'escola supleixi l'autoritat que ells són incapaços d'exercir. Tu, Toni, només n'ets una mostra, un gra de sorra a la platja infinita del desgavell universal. ¿On és el rigor d'antany? ¿On són l'esforç; i el sacrifici? ¿On són els detalls bàsics d'educació, d'urbanitat, que us hem inculcat dia rere dia, des que vau entrar en aquesta institució? Sé que a molts altres centres educatius es practica una educació més laxa, i que, essent impossible ara un aïllament total de cada individu, i coneixent la tendència que té el jovent a barrejar-se i confraternitzar, sé, per tots aquests motius, que, per més que la nostra institució lluiti per educar-vos d'una manera exemplar, si nosaltres som els únics que us inculquem unes normes, teniu massa a l'abast el perill d'encomanar-vos de la laxitud dels altres.
—És que estic tot ple de sang, senyor.
—Ja ho veig. I també veig com estàs deixant el parquet. Per no parlar de la camisa, i de l'americana. Ja saps que m'agrada que l'uniforme estigui sempre impecable. Però d'això en parlarem després. Ara vés a recepció i demana al senyor Manolo el pal de fregar i una galleda d'aigua, i procura no anar regalimant sang per tot el passadís, que també l'hauràs de netejar.
Altres indrets de Barcelona: