Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau és el conjunt modernista català més important i un cas únic del modernisme europeu com a centre mèdic. Fou projectat per l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner i va ser construït entre el 1902 i el 1930 en dues fases: la primera, duta a terme per ell mateix entre el 1902 i el 1913, amb tretze edificis; la segona, realitzada pel seu fill, Pere Domènech i Roura, a partir del 1920, enllestí els altres sis edificis. Malgrat no haver-se desenvolupat íntegrament tot el projecte original, la seva notorietat ha estat reconeguda amb diversos premis, com ara la declaració de Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l'any 1997. Actualment, restaurat, ha deixat de complir les finalitats mèdiques per a què fou creat i allotja centres vinculats amb la secretaria general de la Unió per la Mediterrània.
Situats en el pati d'entrada o bé en l'àmplia sala de recepció, podem llegir un fragment del conte d'Empar Moliner (Santa Eulàlia de Ronçana, 1966) que té el seu desenllaç en el recinte hospitalari i un episodi de La mala dona, de Marc Pastor, en què l'inspector Juan Malsano ha d'anar a l'hospital de Sant Pau en cerca de l'home misteriós que segresta criatures perquè Enriqueta Martí, la vampira del carrer de Ponent, tingui sang fresca.
Carta al meu fill no biològic (fragment)
Li veig una cremada al coll, força vistosa, com si s'hagués escaldat de petit. No puc dir si té trenta-cinc anys o quaranta-cinc. El nas és gros —m'agrada— i la boca gairebé és una ratlla.
La psicòloga dels cabells grisos ens porta la meva bossa i les dues jaquetes:
—¿Què, parella? ¿Com va? ¿Com us trobeu?
—Hem vomitat—diu ell—. Era la llet. Seguríssim.
—Valdrà més que aneu a urgències. Al vàter no us hi quedeu. Aneu a urgències i que us mirin. Ens aixequem, agafem les coses i la seguim.
—Ara no patiu per la idoneïtat. Ja veurem què fem amb vosaltres dos. També són els nervis, això.
S'atura a la porta i ens ensenya l'edifici d'urgències, a l'altra banda del jardí.
—De seguida que us trobeu millor, veniu, ¿eh? Aviam si sou a temps de sentir la valoració.
Fem que sí i ens posem a caminar a poc a poc, amb les mans a la panxa. Fa sol i l'home esternuda. I és curiosa, la manera que té d'esternudar. El gemec que li ha sortit em sembla que deu ser el mateix que fa quan ejacula. És un «eeh» llarg i displicent, com de fàstic, però també de desesperació.
—S'hi està bé, aquí fora—dic.
—Ara fumaria—diu ell—. ¿Tu no? ¿Fumes, tu? Em giro dissimuladament per veure si la psicòloga encara és a la porta. Ja no hi és.
—És que ens notaran l'olor.
Però l'home contesta que no, que segur que no, que no ens la poden notar de cap manera perquè som a l'aire lliure, i s'asseu en un banc i treu el paquet de tabac. Em diu que si ens enxampen podem donar l'excusa que ens hem marejat i que teníem por de vomitar a la sala d'espera. I que hem preferit quedar-nos a fora a prendre l'aire.
No n'estic del tot convençuda, però també m'assec. Es posa dues cigarretes a la boca, les encèn i me'n dóna una. És un gest que no veia fer des de fa dècades. Em recorda l'època en què anava a les discoteques, quan tenia quinze o setze anys. Vaig tenir un nòvio que sempre ho feia. Es posava les dues cigarretes a la boca, les encenia i em donava la primera a mi. Era un noi que sempre demanava vodka amb taronja per beure. Aspiro el fum. Al jardí hi ha tot de japonesos que retraten l'hospital, modernista, i pacients i familiars que passegen. Fa bo. Una malalta arrossega la seva bossa de sèrum amb l'aparell de rodetes. També es veuen metges amunt i avall.
En Juan Malsano arriba a l'Hospital de Sant Pau cap al vespre. Tot i que és diumenge i no ha de treballar, en Moisès Corvo l'ha avisat perquè a la tarda han apallissat un home que, pel que sembla, havia estat donant caramels a les criatures al Saturno Park de la Ciutadella.
—Ha desaparegut un nen de quatre anys: Antoni Sadurní —li ha dit en anar a buscar-lo al seu pis—. He parlat amb els pares i no han vist res. Es veu que l'han perdut a la pèrgola que hi ha vora l'estany, i no l'han tornat a veure. Han sentit a dir que s'ha vist un home emportant-se un nen molt semblant a l'Antoni, però no hi ha testimonis fiables. Pel que he pogut esbrinar, el segrestador no és coix. A mitja tarda algú ha donat la veu d'alarma en veure un paio parlant amb un altre nen al Born i li han clavat una pallissa. És a l'Hospital de Sant Pau, però hi hauràs d'anar sol, aquesta nit tinc una altra feina —i li lliura una fotografia del nen vestit de marineret i amb una clenxa perfecta.
En Malsano no hi va sol. Es fa acompanyar del doctor Manuel Saforcada, el metge forense de la ciutat i, a més, especialista en trastorns psiquiàtrics. Ha demanat la seva ajuda per determinar si el subjecte que es trobaran (encara no saben en quin estat) podria ser el monstre que busquen. I si l'és, hauran de treure-li on ha amagat el petit Antoni.
La gran porta principal els abraça en entrar-hi, sota la vigilància de la punxa que es clava en la boirina de desembre. L'Hospital de Sant Pau sembla una castell de conté de fades als afores de la ciutat, la caseta de xocolata de Hansel i Gretel de dimensions esbojarrades.
Una monja els pregunta per qui demanen i els fa esperar una estona, fins que apareix un home diminut, que sembla que hagi estat en remull una bona estona. Els dóna la mà.
—Doctor Saforcada, sóc el doctor Martín. Per a mi és un plaer que vingui aquí. Vaig ser alumne seu fa cinc anys.
—El recordo —era de la primera promoció a qui el forense havia donat classes—. Veig que el vaig aprovar.
El metge petit es mostra tot cofoi i fa el gest de convidar-los a seguir-lo. Com que està nerviós per la visita, no pot reprimir el tic que té, i obre i tanca els ulls com si volgués caçar mosques amb les pestanyes.
—De totes maneres, el plaer és meu —continua—. En aquest edifici sí que dóna gust treballar.
—Bé, per fora és molt original, però per dins no és gaire diferent dels altres.
—Doncs últimament no deu haver passat pel Clínic. És tan nou com aquest, però molt més brut i fosc. Ha vist com està la sala d'autòpsies? —L'altre fa que no amb el cap—. Com una latrina. I miri que dic que facin el favor de netejar, però sembla que només els morts s'hi atreveixin a entrar. I prou feina que tenen a continuar morts.
—La superstició encara suposa un obstacle per al progrés... —es lamenta el metge, que gira per un altre passadís.
—La manca d'higiene, més aviat —rebla el forense. En arribar al pavelló, han d'esperar que una de les monges acabi de rentar el pacient.
Altres indrets de Barcelona: