Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'edifici original del Molino de 1898 era, de fet, una construcció efímera en fusta amb el nom de Pajarera Catalana. El 1910, s'encarregà a Manuel Joaquim Raspall la construcció d'un de nou. Raspall li va donar aires d'estètica noucentista i s'inaugurà el 17 de desembre de 1910 convertit en Petit Moulin Rouge, tot i que, popularment, se'l coneixia com a Moulin. L'any 1929, s'encarregà a Josep Alemany i Juvé que afegís a la façana la iconografia d'un molí amb les aspes vermelles. Amb l'arribada del franquisme va haver de castellanitzar amb el nom del Molino. La sala, amb els canvis profunds socioculturals va haver de tancar les portes el 1997. Una nova empresa el remodelà i tornà a obrir-les el 2010.
Hi podem llegir textos de Lluís Permanyer (Barcelona, 1939), Quim Monzó (1943) i Jordi Coca (Barcelona, 1947). El de Permanyer és un fragment de la novel·la Un amor a l'ombra de la pedra blava, de Lluís Permanyer que recrea una funció del Molino en els anys finals de la seva època clàssica. El fragment de Monzó, pertany a la novel·la La magnitud de la tragèdia, els protagonistes de la qual, Maria-Eugènia i Ramon-Maria treballen a El Molino. I, finalment, el de Coca descriu l'evolució de l'espectacle quan la primera vedet era la Maña i que acaba amb un striptease de Carla, que amaga a la novel·la el nom real de la Christa Leem.
El nom no m'ha semblat gens original, com tampoc la façana. En entrar a la platea m'he adonat que era un món fora del temps, que era una relíquia no pas arqueològica, sinó viva, en ple funcionament. Les mides són tan encertades que, tan aviat com et refàs de 1'impacte, t'adones de la relació estreta que afavoreix entre l'espectador i l'artista. I és que el més divertit del cas és assistir a la improvisació que a cada sessió s'estableix amb el públic: diàlegs, estirabots, procacitats, ocurrències, provocacions, tot val per tal de mantenir un clima de diversió estripada, grollera. M'ha entusiasmat el costat naïf i barroer; i per això el millor són, per exemple, aquests «boys» amanerats que ballen sense saber-ne, que marquen uns passos de dansa sense cap mena de gràcia, que duen un vestuari d'un mal gust afinat; no és possible de trobar avui un espectacle tan desesperadament antiquat, ingenu i grotesc com aquest, però aquesta és la seva grandesa i el seu encís. El Roger em fa saber que aquest teatre fou projectat pel destacat arquitecte modernista Raspall i que aquest interior ha estat preservat miraculosament. Arran de la meva arribada i una vegada vist quin era l'ambient del local, no he parat de riure amb el meu millor estil; tant és així, que un dels artistes principals, un homosexual descarat, a qui han estirat la pell del rostre deixant-la-hi com un bacallà, m'ha dit que en acabar no m'oblidi de passar per taquilla a cobrar la comissió de la claca contractada per deixar anar les riallades. Tothom em mira: sóc feliç. Després, la primera vedet, una cubana massissa, una senyora amb replans, ha baixat i, mentre va desgranant una lletreta d'una carrincloneria desarmant, ha començat a sotraguejar el Roger, que no para de riure; i per evitar-ho se li ha ocorregut posar-se l'ampolla de cervesa encara mig plena damunt del cap; però la cubana deu ser castrista, vull dir de les que no es rendeix, i manté el seu atac passional: l'agafa, el masega, el sacseja, l'abraça, el torna a sotraguejar. I de l'ampolla no paren de sortir esquitxos de cervesa, en una mena d'ejaculació surrealista. Ens hem convertit en l'atracció involuntària i això m'omple de joia. Ric tant, que no solament estic amarada de suor, sinó que temo orinar-me; no em veig amb cor d'aixecar-me, actitud que en aquell precís moment encara podria ser vista com un cert exhibicionisme. Em defenso i sec amb les cames més que creuades: recreuades, gairebé com un nus. I en aquell moment ha tornat la cubana, agafada de bracet del còmic amb cara de bacallà, que en veure'm entortolligada ha trobat la salvació d'aquella nit. S'ha ficat amb mi, ha revelat com seia i ha assegurat que era a conseqüència del pànic que tenia de ser penetrada; ha fet propaganda d'aquella mena de cinturó de castedat natural i ha preguntat al Roger si ell, en justa venjança, se la lliga com una bufanda al voltant del clatell. No puc aguantar-me més: m'estic orinant. M'aixeco i esclata un rebombori a la sala: els crits i les rialles i els aplaudiments tapen la música. La cubana també riu i no pot ni recitar la lletra; el còmic (no aconsegueixo recordar com es diu; potser Vargas?) també es recargola de riure. És fantàstic de presenciar una improvisació d'aquest gruix. El Roger em diu que aquesta és la grandesa d'El Molino: un públic que provoca un espectacle sempre diferent, imprevisible. En acabar aquella actuació, m'han fet pujar a l'escenari a saludar. No he sentit cap mena de vergonya, sinó que estic en un estat d'excitació com no havia viscut mai. La cubana em fa un petó a cada galta i en Vargas, al front. Els aplaudiments són càlids, sincers i llargs. La sala encara fa més goig vista des de l'escenari, ja que el contrast del públic que l'omple de gom a gom té una força inesperada.
Quan els sostenidors van ser fora, va veure que hauria de tornar a dedicar atenció als pits: l'aparició a la llum d'aquelles sines grosses i tibades, de primera vedette, ho feia ineludible. Una part considerable dels membres de l'orquestra assegurava que els pits de la Maria-Eugènia eren producte de la silicona i, ara que els tocava, comprovava que no era així. Quina enveja, per cert, si els companys de l'orquestra el veiessin ara, amb la Maria-Eugènia! Però de seguida es va adonar de la ximpleria: només imaginar les cares dels altres músics (mig transparents sobre la paret del davant, mirant-lo i rient-se'n) es va esgarrifar. Amb la mà dreta, com de passada, va comprovar que l'estat d'inanició continuava.
Serrant fort les dents, la Maria-Eugènia va avançar un genoll entre les cuixes del Ramon-Maria, que (horroritzat) veia clar que, en el decurs d'aquell avanç, la dona s'adonaria, per força, del defalliment. ¿S'enfurismaria d'entrada? No tan sols tantejava el terreny amb el genoll, la Maria-Eugènia, sinó que, arribat el moment, es va ajudar amb la mà, i (aparentment, va pensar ell) no va semblar trobar en la letargia de l'home res d'especialment punible. [...]
I en la mateixa Maria-Eugènia, dalt de l'escenari, amb plomalls al darrere, mitges de malla i sabates de taló alt. Era de l'opinió que li havia de ser molt mes fàcil excitar-se pensant en la Maria-Eugènia que veia cada nit dalt de l'escenari que no pas en la Maria-Eugènia que ara abraçava desesperadament, sense aconseguir cap resposta d'aquell tros de carn que li penjava entre les cames, abocant-lo al ridícul. [...]
Seien al sofà. El Ramon-Maria amb un coixí entre el maluc i el braç, aferrant-s'hi més que no pas simplement tenint-lo agafat. La Maria-Eugènia havíem engegat el vídeo i hi passava la pel·lícula que havia gravat aquell vespre, mentre eren al teatre. Li va preguntar si volia cafè. Ell li va preguntar si ella en prendria. Ella va dir que sí. Ell va acceptar-ne.
De fet, el Ramon-Maria no podia pas dir que fes cara decebuda o indignada. S'ho havia pres millor del que ell havia previst. Aparentment. Però ¿i per dins? ¿El maleïa, mentre li servia cafè a la tassa? ¿Realment no li importava? I si no li importava ¿era que tant se li'n donava? Això el feria: que a aquella dona que tant l'excitava (encara que momentàniament sembles que no) tant se li'n donés, el feria més que cap altra cosa. Li va acostar la tassa. Que si hi volia sucre. En volia. ¿Quantes culleradetes? Dues. El Ramon-Maria el va remenar a poc a poc, esmerçant-hi molt més temps del necessari. No sabia si treure el tema i excusar-se. Podia al·legar que els últims dies havia anat molt ple de feina. O dir-li que, de vegades, el primer cop, amb els nervis i l'ansietat, passen coses així. O jurar-li que no ho entenia, que no li havia passat mai. O que feia anys que no li passava. I afegir-hi que li agradava molt. Que no era culpa d'ella, de debò. O assegurar-li que, precisament, era per ella que li passava allò: perquè la veia massa lluny, massa amunt. Que era, ni mes ni menys, la Maria-Eugènia que omplia la façana del teatre, oberta de cames i a escala 5:1, i que (vulguis o no) aquestes coses pesen. Que, en definitiva, allò que li passava era una demostració que no tan sols li agradava molt sinó que li importava més del que es pensava. El que no gosava fer era esclatar a plorar i dir-li que era ben injust no poder comanar a voluntat aquell tros de carn arrugat que, en principi, era tan seu corn el braç dret, el braç esquerre, la cama dreta o la cama esquerra. I si els braços i les cames els podia fer anar amunt i avall com volia i quan volia ¿per què no podia fer el mateix amb el membre? ¿Per què no hi tindria un os, com havia sentit a dir que l'hi tenien els goril·les, els catxalots o els lleons? Li va regalimar una llàgrima, galta avall. ¿Per què els homes van perdre l'os del penis, i no el van conservar igual que els altres grans simis? Ho sentia no com una injustícia a l'espècie, sinó corn un greuge personal. ¿Qui l'hi havia robat? En la situació actual, el tal tros de carn arrugat era tan poc seu que creure que li pertanyia era una fantasia sense fonaments. ¿A qui pertanyia, doncs? ¿A Déu? ¿Al mateix Déu fill de puta que li havia jugat la gran broma de fer-li el regal de l'alcohol per ajudar-lo a vèncer l'apocament? (I que hi havia afegit la petita broma que feia que, quan n'havia pres tant com per estar, efectivament, desinhibit, el mateix alcohol n'hi impedís la culminació.) Déu era un cínic gras, amb la cara botida i barba de dos dies, immensament avorrit; perquè l'eternitat devia ser, de fet, una presó de tedi: una presó d'on l'Omnipotent no podia ni tan sols somiar en fugir. Ni suïcidar-se, no podia. Ni tenir la tranquil·litat que, com a mínim, arribaria un dia que la mort el deslliuraria de totes les càrregues.
I al cap de poca estona va sonar la primera, després la segona, i finalment el tercer avís. I més o menys a l'hora prevista va començar l'espectacle. A mi, quan la sala es quedava momentàniament a les fosques m'envaïa una impressió de neguit. Aleshores s'imposava un cert silenci —tot i que aquest concepte a El Molino era relatiu—, s'obria el teló, s'il·luminava l'escena, el fum que flotava a la sala es feia evident i mòbil, els músics començaven a tocar i després anunciaven per la megafonia i de manera rutinària el nom d'una artista. Aquella nit la primera noia a actuar va ser la Julia. Estava nerviosa, debutava en el nou paper de vedet, per primera vegada actuava sola a El Molino, i va fer el número convencional que m'havia explicat. Només aparèixer hi va haver xiulets d'aprovació física, cosa que no era estranya ja que la Julia sabia fer lluir tant les cames com els pits. Duia plomes al cap i a l'esquena i es va moure amb desimboltura mentre cantava amb el micròfon de fil, que tenia un so massa metal·litzat i segons com s'acoblava una mica. Després van seguir les altres noies i nois de les varietats, que solien durar una mitja hora. Aquell dia hi van actuar una cantant folklòrica, un noi prim i jove que feia contorsions, un cantant de cançó melòdica i un parell de vedets, una de les quals era alta, exuberant i de color. Els tècnics procuraven oferir una certa diversitat cromàtica i, durant les actuacions, es passava de la llum blava a la vermellosa i del verd al groc. Es tractava d'animar el públic, malgrat que fins a la mitja part no començava pròpiament l'espectacle.
En fer-se el descans els músics van sortir de la fossa i hi va haver el tràfec d'homes i dones que anàvem als lavabos i la cridòria de sempre. A la sala van obrir unes finestres del foyer per facilitar la ventilació. Després la Julia va pujar un moment a veure'm. Encara anava maquillada i li vaig dir que havia estat bé, que era difícil trencar el foc, i llavors ella em va comentar que tothom estava amoïnat perquè la Carla no era al teatre.
«Aún no ha llegado», va fer, mirant-me. Em va sorprendre, però li vaig aconsellar que no s'hi involucrés, i li vaig dir que segurament arribaria amb el temps just, com sempre. «Ya...», va fer ella, i va afegir: «pero así no se trabaja. Y menos cuando estrenas un número nuevo». I tenia raó.
Al cap d'un quart ja hi havia gent que picava de mans reclamant que comencés el show. Els músics van tornar al seu lloc amb parsimònia i, a teló tancat, es va fer la presentació musical, que era una melodia fàcil que s'anava repetint al llarg de la nit. Vaig baixar a la platea. Ja he dit que m'agradava veure les actuacions des del fons de la sala.
El primer número, recuperat d'un espectacle anterior, era entre un esclau àrab i efeminat i una esclava amb robes transparents. Es referien a l'arribada imminent de la princesa de Calputània i de fet servia per presentar el cor mixt de nois i noies, i la vedet que feia de princesa, que cantava i ballava amb sensualitat i explicava que de Calputània estant ja desitjava el príncep i se sentia disposada a tot... Acabat aquest número, que sempre tenia un gran èxit, apareixia el Negrito Poly, que era prim i feia claqué amb una certa gràcia mentre cantussejava i reia mostrant de manera exagerada les grans dents blanques. Tot seguit entrava el cor de nois i presentaven la primera vedet, que aleshores ja era la Maña. Anava vestida de negre, amb una faldilla quasi inexistent i un gran escot, i deia que era una vídua desconsolada. També parlava amb el públic, es referia a la potència sexual del seu difunt marit, a com el trobava a faltar, a la necessitat que tenia d'afecte. La Maña sempre aconseguia crear un gran corrent de simpatia entre la sala i l'escenari. Després entrava Pipper, que era rebut amb aplaudiments, i es presentava com un amic del marit difunt, i iniciava un diàleg rebuscat i ple d'insinuacions amb la Maña. Tot anava pujant de to i finalment entrava el cor de noies, també vestides de negre, i cantaven la cançó de la vídua desconsolada.
I així anava la nit: un número en català dedicat a les floristes de la Rambla, el Rafa cantant cançons melòdiques, la Julia que feia un striptease i concitava crits entusiastes cada vegada que es treia una peça de roba, especialment quan li va caure una de les mugroneres just abans que s'apagués el llum... També hi havia un esquetx sobre Catalina de Rússia, un de l'Oest nord-americà, el cor de nois que figuraven l'estudiantina, un altre número còmic a càrrec de Pipper amb dues vedets i la Maña, en què ell era un aragonès que arribava a Barcelona i es perdia a la ciutat... De sobte, després dels aplaudiments, es va fer un fosc gairebé complet i el remoreig de veus es va anar apagant a la sala. Es va il·luminar tènuement l'escenari.
«És la Carla», em vaig dir a mi mateix. I, de fet, els cambrers també semblaven impacients. Alguns fotògrafs es van acostar a l'escenari pels laterals, i llavors vaig veure la Fernanda, la Bella Dorita i l'Estrada que entraven en una de les llotges del primer pis i s'asseien discretament en un segon pla. Em va sorprendre que l'Estrada fos amb elles, però com que la Fernanda havia preparat curosament aquella nit... La premsa havia publicat una fotografia de la Carla aquell mateix dia i jo havia escrit una nota que signava la redacció. Tampoc no podia oblidar la telefonada de la Fernanda, cosa que ella no feia mai i que segurament havien rebut més persones...
I es va fer el fosc complet, es va imposar un silenci respectuós, i al cap d'un moment un reflector de llum blanca ens va mostrar la Carla gairebé nua, dreta, d'esquena al públic. Estava immòbil, tenia la cara girada cap al teló gris del fons i només duia unes calces blanques que semblaven de coto i uns mitjons també blancs. Tenia la cama esquerra lleugerament tirada enrere, en diagonal, i jo vaig notar una esgarrifança. Calia ser genial per fer una cosa així en un local com El Molino. Ja no es tractava de ser millor que la resta de noies. Ja no tenia importància si usava plomes o no, ni el que deia l'Estrada de la política per allunyar-se dels ambients esnobs. Era evident que estàvem a punt de veure una actuació que capgiraria el que enteníem per espectacle. I aleshores va començar a sonar una música enregistrada que era completament insòlita en el món del music-hall. Era una melodia lenta, suau, una profunda i dolça cançó de bressol que transmetia serenitat i pau. Segurament al teatre ningú no es va adonar que allò era Schubert —jo ho vaig saber després—, però en canvi tothom es va sentir gronxat per aquella composició que induïa al repòs.
I llavors la Carla es va començar a girar lentament. No duia res als pits i mirava els espectadors un a un, sense presses, oferint la seva nuesa com un sacrifici. La vergonya, el gran tema de la vergonya, s'havia fet carn viva, i la Carla es bressolava íntimament amb la cançó. No mostrava el cos. Mostrava una indefensió evident, una solitud inexplicable, la condició mateixa de ser dona. I, en silenci, sota la llum blanca, la Carla va iniciar el que sens dubte era el millor número de striptease que jo havia vist mai. No era erotisme el que ens oferia, era, tal com he dit, el dolor de donar-se, haver de mostrar el més íntim perquè una mirada absurda i estranya se li imposava. Era dir-nos fins a quin punt el gest banal de despullar-se en públic esdevenia un ultratge. I, lentament, amb dubtes, esperant potser que algú li ho impedís, la Carla feia el gest d'abaixar-se una mica més aquella única peça de roba íntima. Els mitjons blancs no feien més que accentuar això que dic, i ningú no gosava moure's ni gairebé respirar. I no eren imaginacions meves. Vaig observar el públic. Moltes persones les veia d'esquena, però tant en aquestes com en les cares que endevinava a l'entreclaror de les llotges, eren evidents la immobilitat i la concentració que en teatre només s'assoleixen quan a l'escenari algú està fent una actuació extraordinària.
I la Carla, efectivament, es va girar. Es movia com si ballés el silenci. Gronxava lleument el cap i els malucs, separava les mans del cos, tornava a passar-se els dits entre el cos i les calces per abaixar-se-les una mica més, mostrava gairebé del tot les natges... Veient-la d'esquena, aleshores ja sense cap acompanyament musical, aquella peça de roba blanca va anar lliscant a poc a poc cuixes avall i el focus blanc que la il·luminava va començar a perdre intensitat fins a fer-se tènue, quasi imperceptible.
I ja estava tot.
Altres indrets de Barcelona: