Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Inaugurat el 1923. L'edifici va ser projectat per Francesc de Paula Nebot, en un estil eclèctic proper al moviment Beaux-Arts francès i inspirat en el de l'Òpera de París. En la luxosa decoració participaren artesans com Fernández Casals, Gonçal Batlle i Torra Pasan. Les obres costaren quatre milions i mig de pessetes de l'època. Originalment, tenia 1.815 butaques, distribuïdes en tres nivells: platea i dos pisos en forma de mitja ferradura, amb 50 llotges al voltant de la platea. Durant la Guerra Civil, un dels bombardeigs de 1938, que va afectar les cases veïnes, el va posar en perill. Actualment, té capacitat per a 1.689 persones.
La façana, monumental, presenta un porxo amb curvatura convexa amb grans columnes, i està flanquejada per dues torres neo-barroques i escultures de Pere Ricart. L'edifici està coronat per una cúpula, dissenyada per Valeri Corberó: l'espai entre la cúpula i el sostre de la sala estava destinat a fer-hi un casino que mai no s'hi instal·là. A la cúpula van tenir-hi estatge diverses entitats, al llarg del temps, entre les més destacades l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual.
Situats al davant de l'edifici podem servir-nos de textos Josep Maria Benet i Jornet (1940), Julià de Jòdar (Badalona, 1942), Pere Gimferrer (Barcelona, 1945), Montserrat Roig (Barcelona, 1946) i Carme Riera (Palma, 1948) que ens il·lustraran sobretot de les activitats de l'EADAG o del cinema, i en el cas de Gimferrer de com veia poèticament aquesta zona barcelonina.
Venint per la Granvia, el vermell d'un semàfor
ens va fer aturar el taxi. El vaig veure aleshores,
esgrogueït, estult, vermell de cara.
al volant del seu cotxe, amb una americana color crema,
el perfecte producte de trenta anys de feixisme,
desposseït, vaporitzat i nul.
en un món de despatxos com cambres frigorífiques,
sense saber qui era ni com es deia, astut,
satisfet de clissar-hi més que qualsevol altre,
parlant com un ninot de ventríloc, manefla,
sense país ni llengua, sense ni ser ell mateix,
un no ningú, algú que era ningú,
ja del tot escurat per la buidor de l'aire,
amb el jo devorat i dissolt en el gas.
Damunt el Coliseum, un cel tètric,
amb clarors vermelloses, feia irreals les cases,
com el record d'un somni, o com quan somiem
allò que el dia abans hem viscut fragmentari,
entrant, sortint, fent gestos, tancant portes
i repetint moments incomplets de converses,
veient-nos a nosaltres mateixos, blancs i negres
com negatius fotogràfics, parlant,
inaudibles i roncs, com actors de Kabuki,
sense que ni la veu sigui nostra: irreals
com la ciutat en les devastacions d'aquell capvespre.
Anaven i venien, sota els fanals i els plàtans, en una llum
sanguinolenta i fosca,
vivint tots en el temps de la no-identitat,
venuts, hipotecats, sense res que fos d'ells,
ni tan sols el seu nom, en documents greixosos escrits en
llengua espúria,
malmesos, i potser més d'un cop embrutits, escridassats
pels clàxons, enlluernats pels focus, pels neons,
closos en escafandres, inhalant àcid prússic.
Els bancs de pedra eren bancs de corall
hi havia un batec d'algues en la llum de peixera de la posta.
Com en el cas de la universitat, és també només tangencialment que em toca parlar de l'EADAG, però em permetré una imatge del primer dia que vaig entrar a la Cúpula del Coliseum. (No dèiem mai «anem a l'escola», o «anem a l'EADAG»; sempre dèiem «anem a la Cúpula».) Els assaigs ja estaven en marxa. Ricard Salvat, el director, no hi era, em penso que passava uns dies a l'estranger, segurament a Alemanya. Per això, asseguda en una cadira qualsevol davant d'una tauleta petita i anodina, qui dirigia tres noietes a l'espai circular que formava l'espai escènic era una dona gran, és a dir, d'uns quaranta i pocs anys, més aviat baixeta, amb ulls exagerats i pits generosos, Maria Aurèlia Capmany, ben coneguda com a novel·lista en els restringits ambients de la nostra mig emmordassada literatura. A l'espai circular les tres noietes repetien una vegada i una altra el començament de l'escena de la processó, «Glorificat toqueu matines, si som a Corpus!»; aviat sabria que eren les persones més joves de la casa, potser per això mateix amigues íntimes, i que es deien Maite Lores, Pilar Aymerich i Montserrat Roig. I n'arribaria a ser amic. En canvi, no sé si vaig arribar a ser mai, ben bé, amic de la Maria Aurèlia, però era una dona accessible i apassionada; durant anys passaria bones estones a prop seu.
Quan feia dies que m'hi havia integrat, Ricard Salvat, ja de tornada, va anunciar que Salvador Espriu vindria una nit (assajàvem als vespres i a les nits) per llegir-nos i explicar-nos, punt per punt, l'obra.
Se'n van necessitar dues, de vetllades. La primera va ser del tot insuficient. El senyor Espriu avançava aclarint i situant paraula per paraula la seva obra. Era la primera vegada que el veia. Prim, més aviat baix, vestia americana i corbata, d'estiu però americana i corbata convencionals, i d'una pulcritud total, i lluïa un somriure realment amable i realment distant. Tractava la Maria Aurèlia amb cordial familiaritat; amb el Salvat era diferent, era un intercanvi constant d'elogis mutus. Els altres escoltàvem i em sembla que tots callàvem. ¿Potser algun actor o actriu dels més destacats i segurs de si mateixos, el Monti (Josep Montanyès), el (Francesc) Nel·lo o la Maria Tubau, per exemple, se li van adreçar algun cop directament i van ser correspostos amb frases personalitzades...? Podria molt ben ser. Jo, res de res, per descomptat. Però també escoltava... Retenia les seves explicacions i les fixava al cervell —me n'adonava, impressionat—, per sempre més.
La cúpula del Coliseum acollia la seu del FAD, el Foment de les Arts Decoratives, que al seu torn allotjava l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. Allà, la gent que teníem vint anys, trobàvem un home que creia en si mateix, Ricard Salvat, i que per reflex ens feia creure en nosaltres mateixos; una dona, maria Aurèlia Capmany, que ens feia treballar de valent i ser agosarament descreguts. Salvat comptava amb l'ajuda inestimable de Josep-Anton Codina i el tarannà ordenat de Jordi Umbert.
I després hi havia la benèvola severitat de Carme Serrallonga i de Ricard Albert per redreçar la nostra llengua i millorar la nostra escassa cultura. Allà topaves amb Ràfols Casamada, amb Guinovart, amb Cardona Torrandell... i amb Boadella, Joan Tena, Feliu Formosa, Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Terenci Moix, Ventura Pons, Maria Tubau, Fabià Puigserver, Benet i Jornet, Montserrat Roig...
Hi havia tertúlies amb Fernando Fernán-Gómez o Passolini, sessions de crítica amb tota l'escola en pes, amb convidats com Joan de Sagarra, lectures originals amb gent tan original com Agustín Gómez-Arcos... I recitaven León Felipe i Salvat-Papasseit i Gil de Biedma i Espriu.
Espriu era el referent poètic, teatral i civil de l'Escola. Ens llegia els seus textos i els comentava amb fruïció, i amb fruïció els apreníem. I, esclar, sobretot, fèiem teatre. Teatre d'una nit i gràcies, en moltes ocasions. Però teníem una missió i ens alegrava portar-la a terme. I a sobre emprenyàvem els censors, benpensants i diversos prebosts feixistes del moment. No es podia demanar res més. O potser sí. Perquè també hi havia reals mosses, nois alegres i una companyonia sanament competitiva. I molts amors en flor. I tot transcorria de manera convenient.
Qui primer em va parlar de les regles va ser Salvador Espriu. Jo tenia quinze anys, era ignorant i una mica pedant. Estudiava art dramátic a l'Escola Adrià Gual. En Ricard Salvat dirigia La primera història d'Esther i els savis em deien que, l'obra, era un gran monument a la llengua literària, pero jo no n'entenia ni un borrall. Hi feia el paper d'«una altra dona» de Sinera. La meva actuació durava un minut. Havia de sortir a l'escenari tot cridant:
«—Glorificat toqueu matines, si som a Corpus! Aparella el confetti, les auques, serpentines i ginesta.»
I prou. Aleshores seia en una butaca i esperava que l'assaig tornés a començar. Crec que el poeta estava il·lusionat en veure que li representaven l'obra. Venia moltes nits, a l'hora de l'assaig, i també seia en una butaca. Ens avorríem junts. Un nit, s'adonà que jo existia i em va preguntar:
—I vostè, senyoreta, també vol fer teatre?
—No ho sé... M'agradaria escriure... potser. Em va mirar amb gravetat d'hipocondríac i, després d'un silenci, va fer:
—Doncs, miri, senyoreta, si vol escriure ha de tenir en compte dues coses. La primera, procuri ser sincera davant el full en blanc. La segona, no m'usi, si us plau, els «llur», «àdhuc», «d'antuvi», «quelcom» i procuri estalviar-me els adverbis acabats en «ment»!
Quan, rumb a Nova York, m'explicà, també per primera vegada, com es van conèixer em digué que fou la perfecció del seu rostre —imagín que també del seu cos, encara que aleshores això era un element censurat en una conversa entre pare i filla— la que el va mantenir clavat al seu davant un parell de minuts la primera vegada que la va veure, amb la seva amiga Amèlia, al mig de la rambla de Canaletes de Barcelona, un diumenge de capvespre de l'any 1947, el segon diumenge del mes de febrer, a les quatre en punt, per esser exactes, puntualitzà; la seva bellesa la que el va manar seguir-la tota la tarda, primer mirant els aparadors luxosos de les botigues del passeig de Gràcia, després esperant-la que sortís del cine Coliseum on havien estrenat Gilda perquè no pogué aconseguir una entrada. Tot i que se li acostà amb educació demanant-li si podia acompanyar-la, ma mare ni tan sols se'l va mirar. No li agradava la roba que duia, li digué temps després, no li agradava l'uniforme de falangista amb què mon pare es passejava. No li agradaven els uniformes de cap casta, afegia mon pare, potser per justificar el seu rebuig. No és difícil sospitar que li devien recordar els dels alemanys invasors de París dels quals degué parlar al seu marit. Potser a ell li digué la veritat sobre l'episodi de la detenció de la tia Anna. Saber-ho ara m'ajudaria a valorar la seva carta d'una manera més precisa, adonar-me de fins a quin punt exagerava o mentia. Però mentre mon pare m'explicava com es varen conèixer a mi no se'm va ocórrer estirar aquell fil, ni cap altre. Ben al contrari, procurava no interrompre'l.
—Vaig esperar que acabés sa pel·lícula —el sent encara, la seva veu es càlida i vigorosa, la pronuncia dialectal que mai no va perdre— per tornar cap es cine, disposat a seguir-la, com havia fet abans, aquesta vegada fins a ca seva. Però no vaig tenir sort, no la vaig trobar. Hi havia una gentada...
La va perdre entre la multitud dominical i espessa que tenia el costum de refugiar-se al cinema, ple de gom en gom, no sols per distreure's de les misèries de la postguerra sinó perquè almenys, un pic per setmana, la calor acumulada durant les cinc hores de sessió contínua els permetés oblidar el desconsol del fred. Durant molts diumenges vagarejà pels aparadors del passeig de Gràcia per veure si la tornaria a trobar i va repassar les cues de la gent que entrava als cinemes. Però fou debades.
Altres indrets de Barcelona: