Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Cocteleria situada entre Aribau, 162 i 166, cantonada Còrsega. Va ser fundada per Rere Carbonell a la dècada dels vuitanta del segle passat. Al principi era una martineria amb el nom de Dry Martini Cocktail Bar i només s'hi servia Dry Martini. Després passà a mans de Javier de las Muelas i amplià notòriament l'oferta de còctels: Gin Fizz, Margarites, Negronis, Whisky Sours, etc. Està considerat un dels 50 bars millors i ocupa any rere any un dels 25 primers llocs, alhora que és tingut pel tercer millor bar de ginebra del món. Uns fragments de Les seduccions de Júlia, de Màrius Carol (Barcelona, 1953) i del conte La força centrípeta, de Quim Monzó (Barcelona, 1952), ambientats en aquest local, poden servir-nos de lectura bo i provant les excel·lències de la casa.
Quan va reunir prou diners va obrir, a l'època de la transició, el bar de copes que sempre havia imaginat, al carrer Aribau, un local amb una barra de fusta noble com la de l'Oak Room de Nova York i un gran mirall com el del Floridita, amb una campana impol·luta que avisa quan el còctel està a punt i quadres del filipí Aguilar Alcuaz a les parets, per convidar al desvari.
Perfectament a punt per a una conversa impossible entre Ernest Hemingway, Luis Bunuel, William Faulkner, Claes Oidenburg i Gary Grant, bevedors empedreïts d'aquesta bala de plata que, en lloc de matar l'home llop que tots portem dins, fa reviure el cor dels seus partidaris. Durant anys, Carbonell va convertir la rebotiga del Dry Martini, que així s'anomena l'establiment, en despatx i en domicili. No és que fos un lloc d'espai especialment gran, però hi havia prou espai perquè hi cabés tant la realitat dels números com la fantasia dels somnis, sense que se'n ressentissin ni els uns ni els altres.
En aquella època acabava de vendre's el bar a la persona que es va pensar que podia ser un fidel successor, Javier de las Muelas, un tipus que havia començat amb un local a la part baixa de la ciutat que duia el nom d'una altra beguda històrica, el Gimlet, i que en pocs anys havia aixecat un petit imperi en el món de la cocteleria. En Santi havia considerat sempre el Dry Martini com una sala més de la redacció, perquè allà havia conspirat amb altres membres del Grup de Periodistes Democràtics al final del franquisme, allà s'havia anat a prendre la primera copa de xampany el dia que va morir el dictador, i fins i tot hi havia celebrat la victòria del PSOE l'any 82. A més a més, les butaquetes de pell de l'establiment el feien sentir-se com a casa, de tal manera que tothom sabia que era fàcil trobar en Santi prenent-se un manhattan abans d'anar-se'n a casa o per fer temps abans d'anar a sopar.
¡Ah, el manhattan! En Santi tenia emmarcada, a casa, una foto de James Dean passejant sol en un capvespre plujós per Times Square. Quan es duia un manhattan als llavis sempre li venia aquesta imatge que captà Dennis Stock, un dels grans fotògrafs de l'agència Magnum, on el malaguanyat actor duia un abric llarg amb les solapes alçades, les mans a les butxaques, el cigarret als llavis. Havia comprat el cartell durant el seu primer viatge a Nova York a la meitat dels anys vuitanta i quan, un parell d'anys més tard, va descobrir a Groc, la seva botiga preferida, un abric semblant, es va sentir en la pell de James Dean. En Santi encara conservava la peça, gairebé com una reliquial. De vegades arribava a pensar si no li haurien venut el mateix gavany.
Al Dry Martini preparaven el millor manhattan de la ciutat. En principi podríem pensar que la beguda no té gaires secrets: dos terços de bourbon, un terç de vermut vermell, dues gotes d'angostura i vuit glaçons de gel. Però l'equilibri d'alcohols del còctel és com l'ajust de l'agulla de la balança de la justícia: està a l'abast de molt pocs. Una vegada havia llegit que el primer glop del manhattan ben fet té gust de cavalcada, de confeti caient sobre la Cinquena Avinguda durant la celebració de Sant Patrici. I això només li passava quan li servien al bar de fustes nobles del carrer Aribau, on tenia la cita. En realitat, per ser perfecte, al beuratge només li faltava una mica de música de Jerome Kern, Cole Porter o George Gershwin.
La força centrípeta (fragment)
L'home reprèn el camí. Li fa mandra (no és por: és mandra) tornar a casa perquè sap que, tan bon punt hi torni, no en podrà sortir. Opta, doncs, per retardar-hi el regrés. Prop d'on és hi ha una cocteleria que li agrada especialment, amb el terra i el sostre de fusta, i vitrines amb ampolles que cobreixen del tot les parets. Hi fa cap. De lluny veu el llum allargat que il·lumina la placa daurada amb el nom. Empeny la porta gruixuda i pesada, aparta la cortina de vellut vermell i, plop!, entra al rebedor de casa. Fa mitja volta i torna a obrir la porta: cada passa que fa per sortir-ne és una passa que fa per entrar-hi. Torna a fer mitja volta, torna a obrir la porta, torna a sortir-ne i, doncs, a entrar-hi. Ja hi torna a ser.
Decideix provar-ho per la finestra. Hi acosta un tamboret, s'hi enfila, obre la finestra, s'ajup, surt fora. L'ampit és estret. Al carrer, els cotxes, petits. Efectivament, per la finestra ha aconseguit sortir de casa, i ara aguanta precàriament l'equilibri. Fa fred. S'hi està estona, calibrant què fer. Tampoc no és que hagi de fer res d'especial. S'hi està bé, fora. Si no fes tant de vent, encara s'hi estaria millor: ser fora vol dir, almenys, haver sortit de dins. Per no quedar-se quiet, camina a poc a poc pel relleix, d'esquena a la paret i de cara al buit, fins que arriba a l'altura de la finestra del pis del costat. Dins, la veïna ajuda el fill a fer els deures. Sempre l'ha entendrit veure escenes quotidianes a través de les finestres. Quan passeja pel carrer sempre està a l'aguait d'algun interior dels pisos més baixos. Un llum al sostre del menjador i dos caps en una taula, un tros de prestatgeria, un quadro, algú que seu en una butaca. Ni tan sols pren en consideració la possibilitat de trucar a la finestra de la veïna. Sap que, si truqués, la dona xisclaria, sorpresa i atemorida, encara que, quan el reconegués, li obrís la finestra. La dona el deixaria entrar, segur; no se li acut la possibilitat contrària: el coneix, sap que és el veí, no hi ha motiu perquè no pensi que si és a l'ampit de la finestra és per un motiu prou justificat. A més, és una xafardera que per res del món no es deixaria perdre una possibilitat com aquella. Però ¿què en trauria? Quan hi hagués entrat i decidís sortir del pis de la veïna, si ella no l'acompanyava, just sortir-ne entraria al seu pis sense que li calgués ni tan sols travessar el replà: només obrir la porta d'aquest pis obriria la del seu, i tornaria a estar igual. Opta per tornar enrere. Desfà el camí pel relleix, tan a poc a poc com l'ha fet. Aviat és a prop de la seva finestra. A punt de girar-se per entrar, s'adona que al carrer hi ha un grup de persones, petitíssimes, que el miren i l'assenyalen. S'esvera. Que el mirin així i l'assenyalin només pot voler dir una cosa: que pensen que vol suïcidar-se!
Altres indrets de Barcelona: